Centre Excursionista Empordanès

EL CAMÍ NATURAL DE LA MUGA

2012-02-06T16:15:00.002+01:00

EL CAMÍ NATURAL DE LA MUGA

El propassat mes de setembre va ser inaugurat oficialment el Camí Natural de la Muga.

Es tracta d’un itinerari exclusiu per a vianants i ciclistes que s’inicia a Empuriabrava (just al marge esquerra de la desembocadura de la Muga) i tot resseguint la Muga arriba a Sant Llorenç de la Muga. Té un recorregut de 40,5 km i un desnivell acumulat de 417 m si es fa en sentit ascendent.

Aquest itinerari va ser promogut pel Consell Comarcal de l’Alt Empordà i finançat pel Ministerio de Medio Ambiente a través del programa Caminos Naturales. Tot el recorregut està degudament senyalitzat i s’hi han ubicat diverses àrees de descans amb bancs, taules i aparcaments per a bicicletes. El model de traçat pel que fa a secció i ferm, és el mateix que s’ha utilitzat a la Via del Carrilet d’Olot a Sant Feliu de Guíxols. Una gran part del recorregut s’ha fet aprofitant camins ja existents i en altres s’ha obert una nova traça en paral•lel a la Muga.

Des del punt de vista geogràfic, podem dividir aquest recorregut en dos trams diferenciats.

El primer tram, va des d’Empuriabrava fins a Pont de Molins i té un recorregut de 23 km. El traçat aprofita camins ja existents, bé de la mateixa mota de la Muga o bé camins agraris. És la part de la Muga que discorre per la plana al•luvial i presenta un recorregut molt planer envoltat de camps de conreu i unes visuals obertes. Des d’Empuriabrava fins a Vilanova de la Muga segueix en paral•lel pel marge esquerra de la Muga. De Vilanova de la Muga fins gairebé a Cabanes discorre pel marge dret, i finalment, des de Cabanes a Pont de Molins ho fa pel marge esquerra. Abans d’arribar a Pont de Molins, es passa a tocar el monestir de Sant Feliu de Cadins. Tot aquest tram no presenta cap dificultat i pot ser seguit sense problemes per ciclistes de totes les edats i condicions.

El segona tram, va des de Pont de Molins fins a Sant Llorenç de la Muga i té un recorregut d’uns 17 km. En aquest tram s’abandona la plana i s’entra en el vessant més oriental de l’Alta Garrotxa. Aquí la Muga i l’itinerari són més engorjats i estan acompanyats per boscos de ribera frondosos i ombrívols. La traça és més ondulada i estreta i en alguns punts pren la forma de corriol. Aquest tram ens permet descobrir elements patrimonials d’interès com un forn de calç, desviar-nos fins al pou de glaç de la Caula o bé observar de lluny l’enigmàtic Molí de les Puces. El tram entre les Escaules i Boadella és un dels més interessants i agradables. Discorre en corriol gairebé pel mateix llit del riu i sota un espès bosc de ribera. Hi podem resseguir un antic canal que portava aigua a un molí i observar les restes d’una antiga tirolina que creuava el riu. És un espai per divagar absort, desconnectat, íntimament. Un cop a Boadella es creua el riu dues vegades i es continua per la carretera asfaltada que mena a la presa del pantà de Boadella. És el tram on cal prestar més atenció ja que és compartit amb la resta de vehicles. L’itinerari puja a la presa per la carretera del marge dret i arriba fins al mirador més alt de la presa, des del qual es té una magnífica panoràmica del pantà. A continuació el recorregut inicia el tram amb més pendent que ens durà per un camí força ample fins a Sant Llorenç de la Muga, tot resseguint una de les cues més amagades del pantà de Boadella.

Aquest camí natural posa a l’abast de tothom una nova manera de descobrir el territori, comprendre’l i estimar-lo. Seria desitjable que aquest itinerari no quedés com una cosa aïllada. La possibilitat d’allargar-lo fins a Albanyà i establir una connexió amb Lladó, obriria l’opció de tornar a Vilanova de la Muga a través d’un futur camí natural del Manol, tancant en cercle els dos principals cursos fluvials de la comarca.

Podeu trobar més informació a http://www.marm.es/es/desarrollo-rural/temas/caminos-naturales/caminos-naturales/sector-noreste/muga/la_muga.aspx

Xavier Turró. Secció de BTT

LLANÇÀ - PUIG D'ESQUERS

2011-10-26T14:55:00.005+01:00

RUTA LLANÇÀ-PUIG D’ESQUERS.

El 12 d’octubre vam fer una ruta molt esperada. L’organitzava en Miquel Angel i tenia l’objectiu de descobrir nous camins i corriols de l’entorn de Puig d’Esquers.

En Miquel Àngel es coneix molt bé la zona. Probablement és l’homínid que més vegades ha pujat en btt a Puig d’Esquers. Per aquest motiu alguns l’anomenen, molt encertadament, Homo Puigesqueriensis. Les males llengües deien que aquest estiu cada dia per entrenar-se feia un Puig d’Esquers. Amb aquests precedents era lògic que la millor persona per a fer-nos conèixer aquesta muntanya mítica dels bikers de l’Empordà era en Miquel Àngel.

El recorregut que ens va preparar no ens va decebre. La convocatòria va ser un èxit i va reunir un total de 11 bikers.

Vam prendre la sortida al passeig marítim de Llançà i a l’entrada de Llançà venint de Figueres vam agafar la pista que mena a Sant Silvestre de la Valleta. Deixada enrere la deixalleria de Llançà vam iniciar el primer ascens del dia que ens fa dur fins a sota el Puig Tifell. Aquí vam prendre la pista que ens va portar cap a Sant Genís del Terrer per després baixar per una pista molt trencada i tècnica fins a la Valleta. D’allà vam agafar la pista que remunta paral•lela el riu i que ens va portar fins a Sant Silverstre de la Valleta.
Tot seguit, vam prendre la pista en direcció altra cop a Llançà per desviar-nos per una nova pista que han obert amb els treballs de reforestació de la zona i que ens va portar fins a enllaçar amb la pista que puja al Puig d’Esquers des del Mas Guanter. Aquest tram el vam fer a ritme Fonso (l’home del plàtan). És a dir, agrupats i xerrant com cotorres intentant reprimir els instints animals dels “extraterrestres” Quim i Miquel Àngel.
Poc després va començar la pujada forta del dia que tothom va fer al seu ritme fins a arribar al cim del Puig d’Esquers on vam aprofitar per esmorzar. El dia era esplèndid i vam gaudir d’unes vistes fenomenals. Tot seguit vam prendre una pista que resseguia la carena de la Serra de la Balmeta i que ens va portar per sota Sant Miquel de Colera fins a enllaçar la pista que ens va portar fins al Mas Patiràs. D’allà vam agafar una pista nova que ens va menar fins al Puig de les Aigües on vam prendre un corriol molt estret i força tècnic que resseguia la Serra del Socarrador fins a arribar al Coll de Grifeu. D’allà vam baixar a Grifeu i vam tornar al punt de sortida.

Com no podia ser d’altra manera, vam acabar aquesta magnifica diada de btt fent unes cervesetes al passeig de Llançà. En total vam fer 31 km i 1000 metres de desnivell positiu. Gràcies Miquel Àngel per la ruta que ens vas preparar.

Les fotos, cliqueu aquí:
https://picasaweb.google.com/109486188731706916571/LlancaPuigDEsquers12102011?authkey=Gv1sRgCMT_hYeGzJLdaQ##

RUTA DELS REFUGIS 2011

2011-10-26T14:37:00.001+01:00

CRÒNICA DE LA RUTA DELS REFUGIS. 10 I 11 DE SETEMBRE 2011

Enguany la Ruta dels Refugis arribava a la novena edició. A l’espera de celebrar els 10 anys en l’edició del 2012, la d’aquest any es presentava amb les incerteses que ens tenia guardades el creador, organitzador i alma mater d’aquesta ruta: en Siso. Malgrat que en Siso al final no va poder venir, ens havia preparat un recorregut amb algunes sorpreses.

Primera etapa. Figueres-La Vajol.

El dissabte 10, un grup de 9 bikers (Quim P., David, Lluís G., Mosso, Xavi B, Josep B, Jaume B, Juanjo i Xavi T.), preníem la sortida de la Plaça Josep Terradellas i posàvem rumb cap a Peralada en un dia assolellat que presagiava una excel•lent jornada de BTT. L’etapa començava amb els dubtes que generava en Quim P., recentment operat del menisc i que desobeint les directrius del seu metge havia decidit donar per acabat el període de convalescència. D’altra banda, en Juanjo arrossegava un fort cop a la part baixa de l’esquena que li causava força molèsties. Com que ambdós estan ben curtits, la veritat és que no es van queixar en cap moment. Arribats a Peralada, vam prendre diversos camins entre vinyes que ens van portar fins a Rabós i d’allà per Sant Quirc i Santa Julita fins al monestir de Santa Maria de Colera. Allà ens esperava en Miquel Angel, “cameraman” oficial de la ruta que havia iniciat la ruta a Llançà. La pujada al Coll de Plaja ens va fer suar a tots i vam comprovar que en Quim P. i en Miquel Angel continuen sent els més forts. Després del descens fins al Mas Pils, vam emprendre la pujada al Coll de Banyuls on hi havia el primer refugi de la ruta. Allà vam aprofitar per esmorzar i fer la foto de rigor. A continuació vam iniciar el descens en direcció a Espolla fins passat el Mas Girarols on vam prendre una pista que ens va menar fins als Vilars. D’allà vam agafar el camí cap a la Font de la Verna i després de passar pel Castellar vam agafar la pista que ens portaria fins a Requesens, on hi havia el segon refugi de la ruta: el refugi del forn de calç. Sense massa temps per descansar, vam agafar la pista fins al Coll de Medàs i d’allà vam prendre un corriol de baixada que ens va portar fins a la pista a Cantallops. Al restaurant Can Tomàs hi teníem reservada una taula per dinar. Abans però, vam tenir temps de fer una cerveseta i un panatxé que ens van hidratar d’allò més. Després de dinar, amb un sol que trencava les pedres, vam iniciar un tram inèdit a la Ruta dels Refugis. Des del cementiri de Cantallops vam prendre una pista en continu ascens amb un tram final no ciclable que ens va obligar a traginar la bicicleta una estona. Entre el dinar encara no paït, el sol intens i el tram no ciclable, alguns van tenir un record especial i sincer per en Siso. Superat el cabreig d’algun “queixica” vam arribar a Santa Llúcia, on vam acomiadar l’amic Josep que va decidir retornar a Figueres. La resta vam iniciar el tram més tècnic i divertit del dia tot resseguint el GR que ens va portar fins a la Jonquera. Tothom pensava que un cop a la Jonquera el pitjor de l’etapa ja estava superat. Doncs no, el traçat dissenyat per en Siso ens esperava una nova sorpresa. Un tram inèdit però de constant pujada fins a la Vajol. –No et preocupis –va dir en Siso-, es puja molt bé, no tindreu cap problema. La veritat és que amb 70 km a les cames, fer-ne 12 més de pujada, doncs sí, preocupa. Inconscients del que ens esperava vam iniciar la pujada cap a la Vajol tot passant per Santa Eugènia d’Agullana i fent el darrer tram per carretera. Finalment, cap a quarts de set de la tarda vam arribar llaçats a la Vajol. Allà vam acomiadar en Lluís G., que va continuar fins a Maçanet de Cabrenys. La resta vam fer unes quantes cerveses reanimadores a la terrassa de Ca la Conxita. En Jaume B., va demostrar tenir un bon saque mentre esperava que la seva dona el vingués a buscar. A la Vajol teníem reservada la Gite d’Etapa que ha inaugurat recentment l’Ajuntament de la vila. Un cop dutxats i recuperats vam anar a sopar a ca la Conxita i a les onze de la nit tots ja dormíem. Aquesta primera etapa van ser 81 km, 2300 m de desnivell positiu i 5: 50 hores sobre la bicicleta.

Segona etapa. La Vajol-Figueres.

La segona etapa es presentava a priori com la més dura, ja que calia pujar a les Salines i després a Bassegoda. A les set de matí, va sonar el despertador i mitja hora més tard va arribar en Siso que venia a interessar-se per l’estat físic i moral dels bikers supervivents i a buscar les bosses. Després d’un esmorzar generós a Ca la Conxita, vam iniciar l’ascens a les Salines. Un cop a dalt, en Quim P. (com l’Obèlix, de petit va caure en una olla plena d’una poció màgica que li dóna una força sobrehumana), va tenir esma per arribar-se fins a les antenes del Roc d’en Fraussa. La resta vam anar directament fins al refugi de les Salines. Després d’esperar una estona a en Quim i de fer les fotos de rigor, vam iniciar el llarg descens per pista fins a Maçanet de Cabrenys on vam encarregar uns entrepans. De Maçanet vam dirigir-nos a Oliveda i després cap a Fontfreda. A la font vam aturar-nos a menjar l’entrepà i vam rebre la visita d’un gos de cacera que exhaust va estirar-se dins la font. Tot seguit vam iniciar el tram de GR que va obligar-nos a carregar al bici a coll durant una mitja horeta fins a arribar al mas de la Trilla. Allà vam iniciar un trepidant descens per una pista força trencada i d’un gran desnivell que ens va dur fins al mas de la Figa. Abans d’arribar-hi però, vam patir un seguit de rebentades que ens van fer perdre força temps. La veritat és que el tubeless s’ha demostrat com a un invent molt efectiu i cap dels que en portava va tenir cap rebentada. Després de creuar la Muga, vam començar l’ascens al Coll de Pincaró, per després continuar l’ascens cap a Bassegoda per la pista que passa per sota Sant Joan de Bossols. Finalment, a dos quarts de tres de la tarda afamats i assedegats vam arribar a Can Nou on ens esperava una bona amanida i un arròs negre, regat amb cerveses i panatxés. A Can Nou vam tenir la sorpresa de trobar-nos en Xavi C. que després d’una nit de concert de Sopa de Cabra a Barcelona, va decidir acompanyar-nos la part final de la ruta. Havent dinat, vam arribar-nos fins al refugi per fer la foto de rigor. Tot seguit vam iniciar el llarg descens fins a Albanyà i per carretera la tornada a Figueres. Aquesta segona etapa van ser 83 km, 1700 m de desnivell positiu i 5:20 hores efectives sobre la bicicleta.

El total de la ruta van ser 164 km. En aquesta edició les diverses novetats introduïdes l’han fet diferent. En primer lloc, els nous trams incorporats per en Siso (de Cantallops a la Vajol), i en segon lloc, el nou allotjament a la Gite de l’Ajuntament de la Vajol que ha estat un descobriment que obre noves possibilitats. En aquesta novena edició els pilars de la Ruta dels Refugis s’han mantingut inalterables: bona companyia, bona ruta, coneixement de noves pistes i molt bon rotllo. Llarga vida a la Ruta dels Refugis.

Aquí en teniu el vídeo, fet per en Miquel Angel:

Marathon BTT Salines-Bassegoda 100 Kms

2011-07-20T12:09:00.001+01:00

El Consorci Salines-Bassegoda i Sappy Sports van organitzar el 19 de juny la Marathon BTT Salines-Bassegoda amb 2 circuits, un de 50 km i un de 100 km. En Xavi C. i en X. B. van decidir fer la de 50 km i en Quim P. en Miquel Angel i en Xavi T. vam apuntar-nos a la de 100 km. La ruta de 100 km es presentava dura ja que a més de la distancia tan llarga calia superar un desnivell positiu de 2.500 metres.

A les 8 en punt una setantena de bikers sortíem de Navata per viure un dia llarg de BTT. Els primers quilòmetres els vam fer a bon ritme fins a arribar a Lladó. Passat Ladó, un biker molt solidari i tocat pel do de la noblesa, va indicar-nos, a propòsit, a un grup d’uns 8 bikers que anàvem , un camí equivocat, la qual cosa ens va portar a fer 8 km de més i a perdre uns 25 minuts abans de retrobar el camí correcte. En Quim i jo agraïm a aquest caragirat la putadeta que ens va fer. Si ja estava acollonit només de pensar en 100 km ara calia afegir-n’hi 8 més. Quan vam retrobar el camí bo ja érem els últims. En Quim va posar la directe i jo vaig anar seguint el meu ritme superant algun biker de tant en tant. Després de pujar a l’Estela hi havia el primer control on vaig poder reposar una mica d’aigua. A continuació, va venir un tram força llarg que ens va dur a l’ermita de la Sirera per després baixar a Albanyà. Sense parar, vam iniciar l’ascensió al coll de Pincaró on hi havia el segon control de la ruta. Per sorpresa de tots els bikers que hi van anar arribant, s’havia quedat sense aigua i sense fruita. Vam agrair la generositat i bona previsió de l’organització.

Sense aigua, calia afrontar el tram llarg i en continu ascens fins a l’Hostal de la Muga. Aquesta part de la ruta va ser una autèntica tortura pel fet de fer-la sol i sense aigua. Un cop a l’Hostal de la Muga, calia pujar fins al coll de Sobiràs on hi havia el tercer control de la ruta i on es donava el dinar. Exhaust i defallit vaig endrapar sense gana un plat mal amanit de pasta i unes peces de síndria. Per més inri, el control també anava just d’aigua. Un altre error greu de l’organització.

Cansat com estava i coneixedor del que encara faltava, vaig sospesar la possibilitat d’abandonar.
No obstant, des del punt on em trobava hi havia poques possibles escapatòries.

Vaig decidir descansar una estoneta i reemprendre la marxa. Va animar-me el fet que altres bikers (alguns més tocats que jo) deien que acabarien “per collons”. Doncs jo també, vaig dir. Així, és que després d’un altre tall de síndria vaig iniciar la baixada i el posterior ascens al coll de Principi. La veritat és que ja havia fet aquesta pujada i la recordava molt llarga i dura. No obstant, a mesura que anava pujant no m’ho va semblar tant, i vaig arribar a dalt força bé. Un cop a dalt va començar el llarg descens que va portar-me fins al proper punt de control a sota Can Nou. Aquest sí que tenia aigua. No perquè estigués ben proveït sinó perquè tenia la font al costat que rajava abundantment. Des del control calia prendre la pista emporlanada que va dur-me a Lliurona i després fins a trobar la carretera que puja a la Mare de Déu del Mont. D’allà van seguir la carretera i una pista fins a Lladó. Superat Lladó, ja s’albirava lluny el poble de Navata on acabava la ruta. No obstant, els organitzadors ens tenien preparada una darrera sorpresa: un recorregut extra d’uns 6 quilòmetres fent bucles al voltant de Navata. És a dir, una putadeta indigna i estúpida quan un ja porta tants quilòmetres a les cames.

Finalment, a les 17:30 hores i després de 114 km i 8 hores efectives a sobre la bicicleta vaig devorar la botifarra que hi havia a l’arribada. Segons em van comentar, el primer participant a arribar ho va fer a les 13 hores.

L’experiència personal va ser gratificant, malgrat els quilòmetres de més. Només exigir una millor organització. No és acceptable que en una ruta de 100 km a l’inici de l’estiu, al segon control ja es quedin sense líquid per una mala previsió. Tampoc és acceptable que l’organització no tingui capacitat de reacció i pugui resoldre ràpidament aquesta situació. No ho és tampoc quan s’ha pagat 28 € d’inscripció. En definitiva, bona ruta i deficient organització.

PEDALS DEL CÍSTER

2011-07-20T12:04:00.012+01:00

CRÒNICA DE LA PEDALS DEL CÍSTER. 13,14 I 15 DE MAIG DE 2011

La Pedals del Císter és una ruta circular amb sortida i arribada a Altafulla. Discorre per les comarques del Tarragonès, l'Alt Camp, la Conca de Barberà i l'Urgell. És una de les rutes que conformen la Pedals del Món. El nostre track al final va marcar 221 km i 4900 metres de desnivell positiu. Els 4 membres del CEE (Xavi C., Siso, Miquel Àngel i Xavi T.), vam fer-la en 3 etapes.

Primera etapa. Altafulla-Rocafort de Queralt. 60 km. 4:50 hores efectives.

El matí del divendres 13 de maig vam sortir de Figueres en direcció a la urbanització Les Brises d'Altafulla, on hi ha la seu de la Pedals del Císter. Durant el trajecte amb furgoneta i a causa d'un mal gest va fer-me acte de presència un molest dolor lumbar que va fer perillar la meva participació a la ruta. Gràcies a un voltaren cedit generosament per en Siso, el dolor va anar desapareixent mentre fèiem via fins a Altafulla.
Un cop arribats a la seu de Pedals del Císter, vam ser rebuts per en Pele que ens va donar la informació necessària per a fer la ruta. També va donar-nos un lot de material (road book, bidó i mitjons). Mentre en Pele feia les explicacions en Miquel Angel va recomanar-me un sèrie d'estiraments que van estovar els meus lumbars i vaig poder prendre la sortida. Això sí, amb la incertesa de saber si l'esquena aguantaria.
Per fer la ruta comptàvem amb el track comandat per en Miquel Angel així com el road book sota la supervisió dels dos experts, Xavi C. i Siso. La primera part de la ruta va discorre, encara sota la influència de la marinada, per corriols i camins pedregosos que van posar a prova les esquenes i la nostra habilitats sobre la bicicleta. Amb ritme viu vam anar deixant la influència marina per endinsar-nos a l’interior. Al poble de Salomó vam segellar el llibre de ruta en el primer control de pas.
El paisatge va anar canviant i per camins voltats de vinyes vam arribar a al poble de Vilarodona on vam segellar el segon control de pas. D’allà vam seguir la ruta que passant per Aiguamúrcia ens portaria fins a Santes Creus on vam decidir parar a dinar. En el centre social del poble, van servir-nos una amanida i unes mandonguilles amb patates exquisides que ens van permetre recuperar forces per iniciar el tram més dur del dia. Abans d’iniciar el tram de pujada, vam segellar el llibre de ruta a el Pont d’Armentera. A partir d’aquí, la pista va començar a ser en ascens durant uns 13 km fins a coronar a una altitud de 845 metres. Després de coronar vam seguir una bona estona carenant amb unes excel•lents vistes a llevant i a ponent. La pista, ja ens descens, va portar-nos fins a Montbrió de la Marca. Allà vam aturar-nos a omplir els bidons d’aigua en una font del poble i, per sorpresa nostra, va venir a trobar-nos en Pele. Com que havia portat les nostres maletes al final de l’etapa, havia aprofitat per esbrinar com ens estava anant l’etapa i sobretot com aguantaven els meus lumbars. Un cop vam acomiadar-lo, vam iniciar el darrer tram del dia fins arribar a Rocafort de Queralt, punt final del primer dia. Al restaurant Mircla vam segellar el darrer control de pas del dia i va aprofitar per assaborir les cerveses Rositas. Es tracta d’unes cerveses tradicionals elaborades a la província de Tarragona que ens van sorprendre gratament. L’allotjament el teníem en uns apartaments just al davant del restaurant Mircla. Es tracta d’uns apartaments nous i ben equipats on vam estar-hi molt bé. Un cop dutxats i fets els estiraments obligats, vam anar a sopar al restaurant. Vam posar-nos les botes amb els macarrons i els dos entrecots gegants que vam compartir entre els quatre. Lleugerament cansats però satisfets de l’etapa del primer dia, vam anar a dormir.

Segona etapa. Rocafort de Queralt- Farena. 76 km. 6:22 hores efectives

El dia va despertar-se esplèndid, net i assolellat, i prometia una diada d’autèntic BTT. El primer tram de la ruta era una petita però exigent ascensió fins al poble de Forés, enmig d’aerogeneradors eòlics que ens van acompanyar durant tot el dia. Ens va sorprendre l’acumulació de parcs eòlics i vam poder veure l’elevada alçada que tenen. Vam poder fer-nos una idea de l’impacte que tindrien a l’Empordà si no es posen amb la sensibilitat territorial i paisatgística necessària. Arribats a Forés vam gaudir d’una vista excel•lent sobre la plana i vam fer-nos una idea del recorregut (llarg) de l’etapa que acabàvem de començar. De Forés vam saltar a Belltall, no sense abans fer un tram en forma de bucle que vam considerar innecessari. És recomanable estar a l’aguait del mapa o track i evitar fer aquest tram d’uns 4 km. Sota la mirada dels molins de vent vam fer via fins a Rocallaura i després cap a Vallbona de les Monges. Aquí vam fer una parada obligada per contemplar el magnífic monestir i vam aprofitar per esmorzar una miqueta. Fetes les fotos de rigor, vam seguir la ruta que ens duria per un tram d’ascens fins als Omells de Na Gaia. Poc abans d’arribar-hi, sorpresa. Vam adonar-nos que el track que ens havia facilitat l’organització s’acabava allà i que els altres dos arxius eren igual que el primer que havíem seguit. Per tant, adéu al track. La ruta seguia ara només amb el road book i l’ajuda del GPS per a marcar-nos la situació. Tot seguint el road book vam passar pels pobles de Senan, Vimbodi per arribar finalment a Poblet. A l’Hostal Fonoll vam segellar el llibre de ruta i vam aprofita per dinar. Havent dinat, i davant la claca de sol que ens queia a sobre, vam decidir fer una visita al monestir i aixoplugar-nos a l’ombra d’uns arbres del patí del monestir. Érem conscients que ens esperava la llarga ascensió del dia amb un nom que ho diu tot: pujada de La Pena. La veritat és que no n’hi havia per tant. La pujada era per una pista ample amb una ascensió constant per bé que no massa dura. Amb 17 km vam passar dels 500 metres d’alçada de Poblet als 1.111 metres del punt més alt de la ruta. Als darrers quilòmetres d’ascensió el paisatge va anar canviant i va aparèixer la vegetació pròpia de la mitja muntanya. Poc després, vam iniciar el descens per “la gran trialera” (en paraules de l’organitzacio). Aquesta no és res més que un tram de PR absolutament inciclable que baixa durant uns tres quilòmetres fins al poble de Farena. Aquest tram s’ha de fer gairebé en la seva totalitat a peu. Finalment, vam arribar a Farena. Es tracta d’un poble força aïllat on hi viuen permanentment només 8 persones i on hi ha un restaurant i un refugi. Nosaltres teníem l’allotjament al refugi on en Pele en havia deixat les maletes. Vam tenir el temps de dutxar-nos, fer els estiraments i baixar ben aviat a sopar. Després del sopar vam anar a fer un toc al restaurant del poble on ens havien recomanat els licors artesanals d’herbes diverses. En Siso, que diu que mai no beu, no va fer cap lleig a uns quants “xupitos”.

Tercera etapa. Farena- Altafulla. 85 km. 6:38 hores efectives.

La darrera etapa es presentava com la més llarga. Per bé que el perfil anunciava que els 40 darrers quilòmetres eren de baixada i planer, calia fer un parell d’ascensions, la darrera de les quals força llarga. Vam sortir aviat amb un sol dèbil i una mica de vent fresc. No obstant, de seguida va començar l’ascens d’uns 7 km que ens va portar fins a Mont-ral. Un tros d’aquest ascens es va fer per un GR amb alguns trams no ciclables que va alentir la nostra marxa. Des de Mont-ral vam iniciar un tram de pistes a força alçada amb unes àmplies panoràmiques, per bé que combinaven trams de baixada i algun tram de pujada. Finalment, un llarg descens va portar-nos fins al poble de La Riba. D’aquí i per carretera vam arribar a Vilaverd on vam segellar el full de ruta i vam aprofitar per esmorzar. Van fer bé de reposar les forces ja que ens esperava una curta però intensa ascensió fins al poble de Lilla. Abans d’entrar el poble unes obres havien fet canviar l’itinerari marcat pel road book per la qual cosa vam improvisar l’arribada fins a la plaça del poble, on sorpresa, ens esperava en Pele. La veritat és que s’agraeix tanta atenció per part de l’organització però potser era un pèl exagerada, tractant-se com som, de bikers superexperimentats!!. Deu ser que hi ha molt de biker de postal voltant arreu!! Bé, acomiadat en Pele (bé només fins a la tarda), vam iniciar el darrer ascens del dia que ens portaria després d’un trepidant descens fins a Figuerola del Camp. A partir d’aquest moment, l’etapa va discorre per un terreny planer ajudats, en alguns trams, per un vent d’esquena que ens empenyia en força cap al final de la ruta. A Santa Maria del Camp vam segellar el llibre de ruta al restaurant l’Esplanada i sense aturar-nos vam seguir fins a Alió i Nulles. A Nulles vam aturar-nos a dinar per agafar forces pel tram final. Aquest va discorre per pistes i corriols fins a Renau, el pantà de Gaià, el Catllar i la Riera de Gaià on vam segellar el llibre de ruta. Cap a les cinc de la tarda vam arribar de nou a la seu de Pedals del Císter on vam completar la ruta. En total 221 km i 4900 m de desnivell positiu. Cap avaria mecànica ni incidència remarcable. De fet, res d’estranyar en gent tan preparada com nosaltres.

La Pedals del Císter és una ruta molt maca i amb diversitat de terrenys i paisatges. Permet descobrir aquesta part del país. Sorprèn la persistència de nombrosos petits pobles de base agrícola força serveis i equipaments. Fer-la amb tres dies és força exigent però no tant com la Pedals d’Occitània que té més desnivell acumulat. L’allotjament i la restauració que vam trobar va ser molt correcte i l’organització (a banda de millorar el road book i els tracks) és força eficient. En definitiva, una ruta molt recomanable.

Salut i BTT.

Podeu veure algunes fotos en aquest enllaç:

Ruta del Císter. 2011.

Més fotos:
https://picasaweb.google.com/109486188731706916571/PedalsDelCister2011?authkey=Gv1sRgCMyfxNL1hJKiCA

I el vídeo d'en Miquel Angel:
http://www.youtube.com/watch?v=oxmEtj78Sq8

RUTA DELS REFUGIS 2010

2010-09-30T22:07:00.008+01:00

CRONICA DE LA RUTA DELS REFUGIS 2010

Els dies 11 i 12 de setembre va tenir lloc una nova edició de la famosa, lloada i excel·lentment ben organitzada Ruta dels Refugis, concretament la vuitena edició. Aquesta vegada es va decidir fer la ruta seguint la direcció de les agulles del rellotge, és a dir, començant pel refugi del Bassegoda, seguint pel de les Salines, Requesens i Coll de Banyuls. Calia recorre un total de 170 km i superar 4.000 metres de desnivell positiu. La gran novetat d’aquesta edició va ser que no es va anar a dormir a les Illes, com els darrers anys, sinó que es va estrenar un nou allotjament, concretament els apartaments el Suro d’Agullana.

El dissabte 11 a les 7 del matí un total de 16 bikers (Siso, Juanjo, Xavi C, Xavi T, Sergio, J. Hurtos, V. Pararols, Damià, Fonso, Lluís C, Miquel Angel, Antonio, Xavi B, Mosso, Quim P, Josep), sortien des de la plaça del Sol per fer una jornada completa de BTT només apte pels millors bikers de la comarca. Emocionats i amb lleganyes vam fer via cap a Terrades per camins i corriols. De Terrades a Albanyà vam anar per carretera en “pelotón” tranquil. Un cop a Albanyà, i abans d’iniciar la primera pujada del dia, vam fer una parada pixanera que les càmeres digitals van immortalitzar. Tothom esperava que en la pujada al refugi del Bassegoda hi hagués espectacle amb els primers atacs dels tres sobrats (Miquel Angel, Quim i Lluís C.). No obstant el trio va fer una pujada diguem-ne “conservadora” que va decepcionar al personal. Mentrestant la resta, “el progressistes”, vam pujar al nostre ritme tot gaudint del paisatge i la companyia. Un cop al refugi del Bassegoda, vam fer la foto de rigor i vam anar a esmorzar a la font de Can Sala. Recuperades les forces, vam afrontar el tram de pujada fins al coll de Bassegoda per després iniciar el trepidant descens al coll de Pincaró. Un cop creuada la Muga, vam iniciar l’ascens a la segona ascensió del dia: la Trilla. Aquí el trio conservador va continuar amb la seva actitud. Ni un atac, ni res que se li assemblés. Quins kakilles!!. En canvi, els progressistes vam anar fent allò que sabem: prosperar a cop de pedal. La pujada, per bé que no massa llarga (4 km), és exigent i constant. Un cop reagrupats a la Trilla, vam iniciar el tram de “pórters” que no pot faltar a la ruta dels Refugis. Van ser 25 minuts traginant la bici tot seguint el GR-11 que ens va portar fins a la pista que ens menaria a Maçanet de Cabrenys. A l’alçada d’Oliveda ja vam olorar els macarrons de la Quadra i vam accelerar el ritme, tant que vam tenir temps de fer una cerveseta als jardins del restaurant. Després de dinar vam acomiadar en Damià que va emprendre el camí de tornada a casa després d’haver fet la seva sortida més llarga. La resta de valents vam afrontar la llarga i inacabable pujada a les Salines. Sembla que al tram final la pujada hi va haver alguna escaramussa de poca volada entre els “conservadors”. La resta vam pujar com bonament vam poder donada l’acumulació de quilòmetres que ja portàvem. Feta la foto de grup davant el refugi, vam iniciar el darrer descens del dia que ens portaria a la Vajol i d’aquí, ja per carretera, fins a Agullana, punt final de l’etapa. Van ser 97 quilòmetres i 2.600 metres de desnivell positiu. És a dir, un “tostó” de collons.

A Agullana vam acomiadar en Sergio, en J. Hurtós, en Josep i en X. Clotas que van tornar cap a Figueres cansats però satisfets d’una jornada d’autèntica btt. A la resta ens esperava una ben merescuda dutxa i les mans màgiques de les massatgistes de la Jonquera. Sens dubte el moment més esperat del dia. No obstant, les estimades senyoretes no van aparèixer per enlloc. Segurament algú els va donar malament l’adreça dels apartaments. Per compensar la frustració vam anar a sopar al restaurant la Pinyareda que va resultar un agradable descobriment, especialment els taps de Cadaqués amb xocolata. Després de l’àpat ningú va suggerir anar de marxa i tots vam estar d’acord en anar a dormir.

El diumenge va començar amb un bon esmorzar gentilesa d’en Siso. Poc abans d’agafar de nou les bicicletes es van incorporar al grup en Ferro, en Déu i en Josep. Com sempre després d’una jornada intensa de btt, tornar a pujar a la bici i seure el seient té un punt de masoquisme i heroisme combinats. Això és el que vam experimentar mentre baixàvem cap a la Jonquera amb un sol radiant fatalment estroncat per la depriment vista del complex logistico-comercial. Superada la petita ascensió a Canadal, vam posar rumb a Cantallops on vam iniciar l’ascensió al Coll de Medàs pel camí vell. Arribats al refugi de Requesens vam fer-nos la foto de rigor i vam emprendre el camí cap Espolla. A mitja baixada vam decidir (molt encertadament) pujar al darrer refugi de la ruta (el de Coll de Banyuls) abans del dinar concertat a Vilartolí. El bon ritme va permetre que de tornada a Espolla féssim una cerveseta-aperitiu a la Fraternal abans d’arribar a Vilartolí on ens esperava l’antipasta i l’arròs de l’amic Joan Carles. El dinar va animar-se amb una degustació dels vins elaborats pel propi Joan Carles. Quan alguns ullets ja es tornaven vermellosos i algunes paraules s’entertolligaven vam decidir emprendre el darrer tram fins a Figueres. A la plaça del Sol vam posar punt i final a la segona etapa. Van ser 72 quilòmetres.

Felicitats a tots per superar la ruta i pel bon rotllo general.

L’èxit d'aquesta darrera edició (tant de convocatòria com de bon rotllo) fa que els organitzadors ja pensin en noves possibilitats i reptes abans de l’emblemàtica desena edició que ja s’acosta. S’accepten propostes....

Com que les noves tecnologies evolucionen i cada vegada hi ha més recursos a sota podeu trobar els perfils, el recorregut (gentilesa d'en Siso), les fotos (d'en Xavi T.) i la pel·lícula ( gentilesa d’en Miquel Angel).

Salut i BTT

Aquí teniu el video d'en Miquel Angel:
http://www.youtube.com/watch?v=Mic59RSBMwk

I les fotos d'en Xavi:
http://picasaweb.google.es/xturro/RutaDelsRefugis2010

El perfil del primer dia:

El perfil del segon dia:

CRONICA DE LA PEDALS D’OCCITÀNIA. 20, 21 I 22 DE JUNY DE 2010.

2010-07-08T08:38:00.000+01:00

Després de completar amb èxit la Pedals de Foc (juny 2009) i la Pedales de Lava (febrer 2010), vam plantejar-nos el repte de la Pedals d’Occitània. Temptejades dates i possibilitats, només 3 valents (Quim P., Miquel Angel R. i Xavi T.) vam engrescar-nos a fer la ruta. Aquesta vegada, i amb la intenció de tornar als orígens i oblidar les males pràctiques vicioses, vam decidir fer-la amb 3 dies. Això volia dir que la ruta seria exigent i no seria apte per a bikers de diumenge amb esmorzar i aperitiu. A les 4 de la tarda del dissabte 19 de juny sortíem de Figueres en direcció a Viella. Passat Tolouse, un error d’orientació va portar-nos fins a Tarbes amb la qual cosa vam poder gaudir del paisatge francès 100 quilòmetres més dels necessaris. Una hora més tard del previst, arribàvem a l’Hotel Pirene de Viella, on per sort la cuina encara estava oberta i vam tenir temps de sopar.

Primera etapa. Viella-Bourg d’Oueil. 66 km

Ens vam aixecar a les 7 del matí amb ganes d’iniciar una ruta que es presentava interessantísima. La nostra decepció va ser comprovar que a fora plovia amb intensitat, tot estava tapat i no semblava que volgués canviar en tot el dia. Després d’esmorzar i veient que no parava, vam decidir esperar. A les 10 del matí, ansiosos i sense parar de ploure vam decidir començar la ruta. Vam equipar-nos amb la nostra millor vestimenta i vam llençar-nos a la piscina. El primer tram el vam fer descendint el riu Garona per un corriol estret, enfangat i de baixada que va exigir-nos tota la nostra habilitat sobre la bicicleta mentre seguia plovent de valent. Després de passar pel poble d’Arros vam iniciar la primera pujada del dia que ens portaria a Vilamós i després a Arres de Sus. En aquest poble vam aixoplugar-nos sota un cobert amb l’esperança que la pluja parés. No va ser així, i vam iniciar ben enfredolits i molls el descens fins a Bossòst. El descens es feia per una pista asfaltada que permetia agafar velocitat. Amb el fred, la pluja i la velocitat les mans se’ns van congelar i havíem de parar de tant en tant a recuperar el calor. Finalment, vam arribar a Bossòst on vam comprar uns mitjons secs i en Quim i jo vam protegir-los els peus amb unes bosses de plàstic. La veritat és que no podíem imaginar un fred i un patiment tant extrem a finals del mes de juny. Com que continuava plovent i estàvem gelats, vam decidir refugiar-nos en un bar on ens van fer un entrepà de llom amb formatge excel·lent que vam engolir de bon grat. Amb una pluja una mica més suau, vam iniciar el segon ascens del dia, el port del Portillon. En Miquel Angel i jo (fastiguejats del dia) vam decidir fer tota la pujada per la carretera mentre que en Quim va optar per fer en solitari el petit tram de pista que marcava el road book. Sense parar de ploure vam arribar a dalt del port i vam iniciar el descens fins a Luchon on hi havia el primer punt de control. Com que era diumenge el punt de control estava tancat i no vam poder fitxar. Per sort a Luchon va parar de ploure. Després d’esperar en Quim, que va arribar uns minuts més tard, vam iniciar l’ascens cap a Bourg d’Oueil. El primer tram era per carretera i a l’inici de la pujada vaig trencar la cadena. Gràcies a l’experiència i les manetes d’en Quim i d’en Miquel Angel vam poder reparar-la i continuar la ruta. Deixat el poble de Sant Aventin, vam agafar un corriol estret d’herba i fang. Malgrat que no plovia, el desnivell i el fang van fer que la pujada es fes molt llarga i desgastadora. El corriol era preciós i combinava trams de boscos amb trams més oberts. Només el fang omnipresent feia la ruta més dura. Enmig del corriol vam trobar un cèrvol mort i més amunt vam començar a veure algun grup més nombrós que pasturava. Fins i tot un parell d’exemplars van passar ben a prop nostre. No en va és un dels llocs d’Europa amb més concentració de cèrvols. Finalment a les 19 hores, exhaustos, vam arribar a l’hotel de Bourg d’Oueil on vam prendre una dutxa terapèutica. Allà vam trobar-nos un grup de bombers del país valencià que feien la mateixa ruta que nosaltres i que vam anar trobant periòdicament. L’Hotel es deia Le Sapen Fleuri i ens va semblar fantàstic. Especialment la llar de foc i el detall de la calefacció encesa (a finals de juny!!) que ens va permetre recuperar la calor i assecar la roba. El sopar en aquest hotel va ser antològic: sopa de verdura calenta, truita de riu amb bolets, magret d’ànec i per acabar un coulan excel·lent. Amb aquest sopar vam arreglar un dia que havia estat horrorós i físicament duríssim. De tan cansats que estàvem a les 22 hores ja dormíem.

Segona etapa. Bourg d’Oueil-Aspet. 94 km

El segon dia va despertar-se excel·lent, clar, sense ni un núvol i amb una temperatura molt agradable. Ens esperava l’etapa més llarga amb gairebé 95 km per endavant. El primer tram de l’etapa era una pujada exigent que ens va portar fins als 1855 metres d’alçada, sostre de la Pedals d’Occitània. El tram d’ascens el vam fer conjuntament amb els bombers valencians. Era un tram de pista trencada i amb herba amb unes vistes excel·lents a muntanyes de més de 3000 metres com el massís de l’Aneto. Va ser el tram de més alta muntanya i el d’unes millors vistes i paisatges. Un cop a dalt, i després de les fotos de rigor, vam iniciar el descens. Primer per una pista però després per un corriol ben enfangat i sovint amb força aigua que requeria molta tècnica i prudència per no caure. Alguns trams eren tant perillosos i impracticables pel fang que calia fer-los a peu. Finalitzat el llarg descens, vam entrar en una plana de petits pobles agrícoles al peu de la muntanya (Sost, Esbareich, Mauleon Barouse). Al poble de Sacoué vam afrontar un petit port asfaltat fins al Col de Mortis. Un cop superat, vam iniciar el descens fins a Sant Bertrand de Cominges. Es tracta d’un poble medieval, emmurallat i amb una catedral que val la pena visitar. Com que veníem afamats vam parar a fer un plat combinat que es va posar molt bé. La cambrera que ens va servir era una francesa de bon veure que va merèixer més d’un comentari. A partir d’aquest punt, vam seguir per pistes i corriols per la plana agrícola tot passant per petits pobles. Un tram força llarg, va ser un corriol molt divertit i tècnic agreujat pel fang que acabava en un riu amb força aigua que calia creuar. En Quim va decidir mullar-se els peus, mentre que en Miquel Àngel i jo vam creuar-lo descalç entre sangoneres. Finalment, a les 19 hores vam arribar a Aspet on ens esperava un centre de vacances on van servir-nos un sopar a base d’un menú de colònies prou acceptable. A les 21:30 ja estàvem al llit. L’etapa havia estat llarga però no tant dura com l’anterior on el fred, la pluja i el fang ens van “tustar” de valent.

Tercera etapa. Aspet-Viella. 65 km.

La tercera etapa es presentava incerta ja que arrossegàvem el cansament dels primers 2 dies i calia superar un port molt llarg. Els primers 30 km eren de pujada constant. El primer tram del dia va ser per un corriol molt divertit però força enfangat. Un cop superat, vam iniciar un tram asfaltat d’uns 2 km amb un desnivell constant del 10% que ens va fer suar de valent i que va continuar per pista pujant fins al Col de Buret. Un cop aquí, la pujada va continuar per trams mal asfaltats i per pistes fins a arribar a l’estació d’esquí de Mourtis. La pujada ens va semblar llarga però suportable (la vam comparar a una pujada al Puig Neulós des de Masarac). Aquí hi havia un nou punt de control (le Soulan) i començava el trepidant descens per pistes i corriols fins al poble de Fos ja a tocar el riu Garona. A Fos hi havia un nou control i vam decidir dinar alguna cosa per reposar forces. Al punt de control van donar-nos tres bikinis miserables que ens van semblar insuficients. Això va fer que poséssim la directa fins a Bossòst on sabíem que ens servirien uns entrepans de llom amb formatge com cal. Va quedar clar que en territori francès els entrepans i cafès no són la seva especialitat. Amb l’estómac recuperat, vam continuar la ruta tot resseguint el camí reiau que ens menaria, remuntant la Garona, fins el poble de Vilac on ens esperava una petita pujadeta abans de baixar definitivament a Viella. A les 17 hores arribàvem contents i satisfets a l’oficina per a recollir el nostre maillot de la Pedals d’Occitània.

Valoracions i recomanacions.

La Pedals d’Occitània en tres dies pot considerar-se una ruta exigent. No cal oblidar que són 225 km i 6000 metres de desnivell positiu. El fang i la pluja poden fer (com el nostre cas) que la ruta sigui molt més dura, per la qual cosa cal estar atents a la predicció meteorològica. Cal recordar que mullar-se a alta muntanya no és com mullar-se a Lanzarote on amb poca estona quedes sec de nou.
Amb tres dies tens la sensació d’anar molt per feina i no voler perdre temps per la qual cosa es perd la possibilitat de gaudir millor del paisatge i la ruta. Amb quatre dies el ritme pot ser més pausat i permetre aturar-se i contemplar millor el territori. La ruta en sí és molt maca, tant pel que fa als paisatges com a la varietat de trams. És molt més tècnica que la Pedals de Foc ja que hi ha molts més trams de corriols amb fang, aigua, pedres i forts pendents de descens. La ruta té dos territoris ben diferenciats. En primer lloc, l’alta muntanya, amb ports i ascensos llargs i, en segon lloc, la plana agrícola, més suau, amb menys desnivell i amb l’encant dels petits pobles per on va passant la ruta.

En relació a l’organització cal dir que nosaltres vam quedar força decebuts. En primer lloc perquè els vam haver de perseguir per poder fer la reserva. Enlloc de cuidar el client interessat a fer la ruta, vam ser nosaltres qui vam haver d’insistir, amb la qual cosa diu molt poc a favor de l’organització i la política d’atenció al client. En segon lloc, van patir una inexplicable descoordinació interna en les dates de la ruta. Mentre la reserva i l’acordat amb ells deien unes dates ells en tenien unes altres i això va originar trucades surrealistes i la sensació d’un cert descontrol i falta de professionalitat. En tercer lloc, no ens van informar d’uns canvis introduïts en el road book com a conseqüència de la caiguda d’arbres. Sort dels bombers valencians que ens van deixar un full amb les noves indicacions. El road book contenia alguns errors en els parcials i alguns encruaments mal dibuixats que originaven dubtes. En el cas de l’allotjament d’Aspet, l’organització va indicar-nos que havíem de trucar a la responsable de l’establiment mitja hora abans d’arribar i per això ens van donar un telèfon. El telèfon estava equivocat i a l’arribar al lloc no sabien res de la necessitat de trucar abans. En definitiva, una certa deixadesa organitzativa que origina inseguretat i la sensació de poca professionalitat i atenció al client. En aquest sentit, la Pedales de Lava ens va semblar molt millor. A pesar d’això la ruta és impressionant i molt recomanable. I la propera a..........

Per veure les fotos de la ruta feu clik aquí.

SORTIDA A LA GARROTXA

2010-03-26T22:25:00.002+01:00

Crònica de la ruta del dia 21 de març de 2010.

El diumenge 21 de març vam fer una sortida per la comarca de la Garrotxa.

7 bikers vam sortir de Tortellà, enmig d’una intensa boira, i vam iniciar l’ascensió cap al poblat de Monteia. La pista té alguns trams asfaltats i altres no, i tot i que és en pujada constant es va fer força a ritme. A mesura que guanyàvem alçada la boira va anar minvant fins a desaparèixer, i això ens va permetre gaudir de les vistes de les muntanyes del voltant de la Mare de Déu del Mont.

A Monteia vam fer un reagrupament per iniciar el tram final d’ascens fins al coll de Faja. Van ser uns 10 km d’ascens continu per bé que no massa fort.

Al coll de Faja vam fer una aturada per agafar forces i vam prendre una pista força divertida que passa per davant de la impressionant masia de can Menera. Just abans de la casa hi ha una cova mig tapiada que diuen té unes dimensions considerables. Aquesta pista ens va portar fins a trobar la que puja d’Albanyà a Bassegoda, gairebé a l’alçada de can Nou.

A aquest punt, va començar un tram de força pujada, especialment el darrer quilòmetre, abans d’arribar al coll de Riu (punt més alt del dia).

Fet el reagrupament i algunes fotos de rigor, vam iniciar el fort descens que ens va portar fins a Sadernes, i, seguint la pista asfaltada, vam arribar al magnífic pont sobre el Llierca. Aquí vam prendre el GR-1 que ens va tornar fins a Tortellà.

En total val ser 43 quilòmetres i 3:06 hores efectives sobre la bicicleta. El desnivell positiu va ser de 1200 metres.

En Luís, que va portar GPS, ens facilita el track i el perfil. Gràcies Luís.

Les fotos de la jornada: http://picasaweb.google.es/xturro/Ruta21032010

El perfil:

CRÒNICA DE LA PEDALS DE LAVA (18-22 de febrer 2010)

2010-03-16T17:42:00.002+01:00

CRÒNICA DE LA PEDALS DE LAVA (18-22 de febrer 2010)

El 10 de febrer 8 bikers (Quim P, Miquel Àngel R, Jordi Ll, Joan F, Miquel R, Fonso, Ruth, Xavier T), preníem un vol de Ryanair en direcció Lanzarote per fer la ruta Pedals de Lava en cinc dies. Jo pensava que serien uns dies saludables, de menjar poc i cuidar-se, de no fer excessos. Ja al primer àpat a l’illa vaig adonar-me que estava equivocat. Aquesta “penya” del CEE, amants de la muntanya i els esports a l’aire lliure, han renegat dels principis del bon excursionisme i han adoptat la màxima del bon “vivant” burgès: bon menjar i bon beure que són dos dies. Lanzarote hi va acompanyar ja que ràpidament vam descobrir que els indígenes de l’illa tenien tres elements irresistibles: bon peix, bon vi blanc i els excel·lents “barraquitos”. Per tant, res de dieta i a castigar l’estómac sense treva.

Després del primer i abundós dinar a l’illa, en Chema de l’organització va venir a explicar-nos el funcionament de la ruta i a dur-nos les bicicletes que havíem llogat. Vam dedicar una estona a adaptar les bicis: canviar pedals i posar-les a la mida de cadascú. Les bicis eren de la marca Ghost i K2 i van resultar ser una mica més pesants que les nostres. Al vespre vam sopar a l’aparthotel, on tothom va coincidir que això de menjar ranxo túristic, encara que sigui de buffet lliure, no anava amb nosaltres. Per compensar el disgust, vam prendre unes quantes pintes en un bar irlandès.

1ª etapa. Puerto del Carmen-Illa de la Graciosa (64 km)

El primer dia el vam iniciar amb l’emoció i les expectatives d’una ruta de 5 dies desconeguda i amb unes bicis que no eren les nostres. La sortida a la Plaza de las Naciones va ser un pèl accidentada per una descoordinació de la Ruth que, tot buscant-la, ens va fer sortir mitja hora més tard. Des del punt de vista orientatiu, comptàvem amb el road book cedit per l’organització i amb el trak d’en Fonso, batejat des d’aquell moment com en “trakman”. El primer tram del dia seguia el passeig arran de mar des del Puerto del Carmen fins a Arrecife (capital de l’illa). Va ser un bon feix de quilòmetres de passeig i zona urbanitzada turística. Arribats a Arrecife, ens va sorprendre un hotel nou de força alçada a primera línia de mar que trencava l’homogeneïtat de cases baixes del conjunt de la ciutat. Després d’Arrecife, la ruta continuava per camins i pistes al costat del mar fins a endinsar-se cap a l’interior en una zona força pedregosa on en Jordi va començar a notar problemes amb la suspensió del darrera. Vam trucar a l’organització, i en Maxi (l’organitzador) va canviar la bicicleta d’en Jordi. Com que no en tenia més de lloguer, va deixa-li la seva personal. Resolts els problemes tècnics, vam continuar la ruta sempre prop de la costa i per camins i senders. Passades unes antigues salines vam arribar al primer punt de control situat a Arrieta. El control estava situat en un xiringuito de platja on vam degustar unes cerveses i unes tapetes de peix en companyia d’un grup de Cadaqués que ens va acompanyar intermitentment la resta de dies. Recuperades les forces, vam continuar la ruta fins a trobar la carretera que ens duria a Órzola. Aquí, vam agafar el ferri que ens duria a l’illa de la Graciosa on finalitzava l’etapa. El breu creuer va oferir-nos unes vistes extraordinàries de la costa. A tots? No ben bé. Un espavilat va preferir les vistes d’una antropòloga de bon veure a qui va oferir-se voluntàriament com a treball de camp per a la tesi que realitzava. A la Graciosa vam dormir en uns apartaments molt còmodes i vam degustar, evidentment, la gastronomia local.

2ª etapa. Volta a l’illa de la Graciosa (40 km)

La Graciosa és una illa extraordinària. No és massa gran. Deu tenir uns 10 km de llargada i uns 4 d’amplada. Hi viuen permanentment unes 370 persones. Només hi ha un poble i un disseminat que és ocupat només a l’estiu. La resta és parc natural i no hi ha cap més signe d’ocupació humana. La gent viu de la pesca i dels turistes que visiten l’illa. El poble té els serveis mínims indispensables: supermercats, bars, caixer, escola, consultori mèdic. No obstant, es percep un cert aïllament. És un lloc de desconnexió i de retrobament espiritual, i per això és lloc de trobada de frikies i també de surfers. La primera nit a l’illa vam degustar una extraordinària plata de peix fresc local, d’espècies desconegudes però exquisides. L’endemà vam fer la ruta del dia que consistia en una volta circular a l’illa. El paisatge, la sensació de rellotge aturat i l’aïllament, van impregnar un dia de btt diferent on era prioritari gaudir al màxim de l’illa, sense cotxes, ni sorolls, ni ningú. L’èxtasi va arribar en forma de bany en una platja de sorra blanca paradisíaca amb unes onades d’una força inhumana. Posteriorment vam relaxar-nos observant un grup de surfers per després banyar-nos per segona vegada en una caleta amagada. El nirvana quedava petit davant tanta excitació que va fer perdre la roba a més d’un. La foto del grup a la caleta mostra perfectament aquest estat proper a l’orgasme místic de plena comunió mental amb la natura. De tornada al poble encara vam tenir temps de visitar algunes platges més.

Al vespre vàrem anar a sopar i a gaudir dels licors locals en un estat de levitació col·lectiva. En un dels bars, el cambrer, veient que la nostra festa s’allargava, va facilitar-nos uns vasos de plàstic i va retirar els de vidre tot tancant el xiringuito. Després d’aquest episodi, alguns vam retirar-nos prudentment a descansar, mentre altres es dedicaven a interrogar els indígenes sobre el significat de l’expresió “rollo bollo” i la seva vinculació amb el “voyerismo”.

3ª etapa. Orzola-Famara (50 km)

La tercera etapa estava catalogada com la reina i, donades les condicions en què alguns van anar a dormir, es presentava incerta. A les 8 del matí preníem el ferri de retorn a Orzola. Un dels operaris del vaixell ens va rebre amb un: “ustedes la liaron ayer, eh”, i vam adonar-nos que no havíem passat desapercebuts. Un cop a Órzola, i després d’un bon esmorzar, vam iniciar l’ascensió cap al Mirador del Río. Ja a l’inici de la pujada va començar a caure una suau pluja que ens va acompanyar gran part del dia. A dalt, la boira va impedir-nos veure les extraordinàries vistes sobre Lanzarote i la Graciosa. La baixada cap a Haria la vam fer sota la boira i sense poder veure res. A Haria, mentre seguia plovent, vam aprofitar per dinar. Després dels barraquitos de rigor, vam continuar la ruta. L’ermita de las Nieves la vam passar sota la boira i vam iniciar el descens fins a Teguise. Allà, els dos punts de control que teníem apuntats estaven tancats i, sense més espera, vam continuar fins a Playa de Famara, fi de la tercera etapa. En aquest poble de hippies i surfers vam fer el millor sopar de la ruta i vam cruspir-nos un exemplar d’un peix anomenat “labade” de 4,5 kg en un molt bon restaurant on vam provar diversos vins blancs de l’illa.

4ª etapa. Famara-Yaiza (48 km)

La quarta etapa es presentava molt interessant ja que passava pel parc natural volcànic de Timanfaya. La primera part de la ruta va transcorre per pistes i corriols seguint la costa i per petits pobles pescadors i turístics. Vam fer bona part de l’etapa en companyia del grup de Cadaqués i d’un duo de la Bisbal (en Maxi va comentar-nos que el 95% dels que fa la Pedals de Lava són catalans). Durant aquest tram va fer sol i vam gaudir del paisatge de la costa. No obstant, a mesura que ens acostàvem a Timanfaya el temps va anar empitjorant i va aparèixer la pluja i el vent. El tram en constant ascens al límit del parc el vam fer per una pista molt trencada i amb pluja i vent i es va fer molt dur. Amb aquestes condicions tan adverses, vam arribar com vam poder al punt de control de Yaiza, on vam poder refugiar-nos de la pluja i el vent mentre preníem un plat combinat acompanyat de barraquitos. Com que la tempesta de pluja i vent no reculava, tant nosaltres com el grup de Cadaqués (aconsellats per l’organització) vam desistir d’acabar l’etapa. Així és que vam deixar les bicis a Yaiza i vam anar amb taxi fins a Playa Blanca, on havia d’acabar l’etapa. Allà vam trobar els amics de la Bisbal que tornaven a peu després d’haver trencat la cadena i sense poder acabar l’etapa. Al vespre vam anar a veure el Barça-Atlètic de Madrid en un bar d’alemanys freqüentat per madridistes.

5ª etapa. Yaiza-Puerto del Carmen (50 km)

L’última etapa es presentava més llarga del previst inicialment ja que havíem de tornar a Yaiza a buscar les bicis, retornar a Playa Blanca i empalmar la darrera etapa. Això feia que enlloc de 35 km passessin a ser 50. El tram de Yaiza a Playa Blanca el vam fer amb els amics de Cadaqués per una carretera secundària de traçada recta i en fila índia capitanejats per en Quim. Retornats a Playa Blanca vam resseguir la costa fins a endinsar-nos als Ajaches, un espai de difícil accés i de terreny rocós que vam fer per pistes i corriols. Com no podia ser d’altra manera a la meitat dels Ajaches va tornar a aparèixer la pluja i el vent. El sector dels Ajaches és muntanyós tot i ser prop de la costa. Va ser un tram de contínua pujada i baixada. Degut a les pluges de tot el dia, un tram el vam fer pel mig d’un torrent d’aigües marronoses-argiloses. El punt de control el teníem a Playa Quemada, on ens vam reagrupar abans d’iniciar el tram final per passejos al costat de la costa fins arribar a la Plaza de las Naciones, punt final de la Pedals de Lava.

Cal dir que la Pedals de Lava és una gran ruta pel que fa a al seu recorregut i paisatge, molt diferent al nostre. Si es fa en 5 dies no és massa dura i es pot fer força relaxadament. La temperatura ambiental és molt bona. La llàstima va ser que vam ensopegar els únics dies de tempesta de l’any i això va fer que no poguéssim gaudir al màxim de la ruta. Pel que fa a l’organització (ruta, road book, serveis) és bona, i en Chema i en Maxi estan atents i oberts a les incidències. És recomanable portar-se la pròpia bici enlloc de llogar-la, ja que sempre estarà en millors condicions que una de llogada.

Benvolguts companys, hem d’iniciar un període de reflexió profunda ja que s’està perdent l’esperit aventurer i destinem més temps a la gastronomia que a la bicicleta. A l’espera d’aquesta reflexió, queda suspesa qualsevol ruta que comporti gaudi, goig i felicitat. Cal tornar a suar sang i treure el fetge per la boca.

Les fotos les teniu a: http://picasaweb.google.es/xturro/PedalsDeLava2010

CRÒNICA DE LA DOBLE ASCENSIÓ AL PUIG D'ESQUERS

2010-02-01T23:33:00.002+01:00

CRÒNICA DE LA DOBLE ASCENSIÓ AL PUIG D’ESQUERS. 24/01/2010

Aquest diumenge vam plantejar una doble ascensió al Puig d’Esquers. D’una banda, calia veure in situ les noves pistes que s’hi han obert amb la finalitat de netejar i reforestar la muntanya. Les tasques de manteniment (que alguns van considerar excessives), han posat al descobert una immensitat d’antigues feixes que n’han modificat el paisatge al qual estàvem acostumats. D’altra banda, la doble ascensió semblava un bon entrenament de cares a la preparació per a la Pedals de Lava que un grup del centre farà el mes de febrer. A les 9 en punt (així ho enunciaven les campanes) un grup de 12 bikers (si dotze) van iniciar la ruta des de l’aparcament de la cooperativa agrícola de Garriguella. En el grup hi havia noves incorporacions amb la qual cosa es va ampliant la massa social de les sortides en BTT del CEE (això malgrat les absències destacades de bikers històrics que van fer campana. Ehem, ehem...).
Des de Garriguella vam dirigir-nos a l’església de Santa Maria del Camp, on hi ha el centre de recuperació de tortugues de l’Albera. Allà s’inicia una pujada que alguns van batejar com “Las Cuestas” amb alguna pendent remarcable que va despertar-nos de seguida. Aquesta pista també ha estat arreglada (suposem que per facilitar el pas dels bombers) i és de força bon pujar. Un cop a dalt la carena, vam baixar fins al coll de Vilamaniscle per seguir baixant fins a trobar la riera de la Valleta on s’inicia el fort ascens pel vessant de ponent de Puig d’Esquers. A mitja pujada vam fer una parada per retrobar-nos, just on hi ha una de les últimes plantacions d’eucaliptus de la zona. Sense més incidències vam acabar d’arribar al cim on, enmig d’un vent fred vam esmorzar ràpidament. A continuació, vam iniciar la baixada fins al disseminat de Molinars (actualment abandonat) tot passant pel castell de Molinars (força enrunat). La baixada va ser trepidant i tots vam gaudir de valent. A mitja baixada, la Ruth va trobar-se un col·lega de Barcelona aficionat com ella als viatges llunyans. De Molinars vam baixar a Colera per seguir la carretera fins al coll de Sant Antoni on s’iniciava la segona ascensió a Puig d’Esquers. Cadascú va fer la pujada al seu ritme i vam retrobar-nos a la cisterna d’aigua d’on surt la pista que, passant per Mas Patiràs, mena fins a Vilamaniscle. Retornats al coll de Vilamaniscle, vam prendre una pista en forta baixada que ens va dur directament al pont de l’Orlina de la carretera de Garriguella a Vilamaniscle. D’allà només ens va quedar arribar al punt de sortida. En total van ser 37 quilòmetres amb 1200 metres de desnivell positiu i 2:38 hores efectives sobre la bicicleta. Va quedar demostrat que tothom està en força bona forma. No seria d’estranyar que alguns fessin sortides nocturnes després de la feina!!
La llàstima va ser que no vam tenir temps de fer un mos a la Cooperativa de Garriguella. Queda com a tema pendent. Cal agrair (molt sincerament) les noves incorporacions i és d’esperar que vinguin en les properes sortides.

Salut i BTT

Les fotos les podeu veure a l'adreça http://picasaweb.google.es/xturro/SortidaBTTCEEGener2010

I en Miquel Roig ens envia la ruta feta i el desnivell. Gràcies Miquel!!!

RUTA TRANSALBERA DELS TÚNELS.

2010-01-10T22:21:00.002+01:00

RUTA TRANSALBERA DELS TÚNELS. 29 DE NOVEMBRE DE 2009

La ruta del passat 29 de novembre va ser proposada per en Fonso. “Hem d’anar als túnels” deia. Doncs cap als túnels falta gent. Cal dir que s’ho va “currar” i, a més de fer-nos de guia, va organitzar un dinar de germanor amb famílies incloses.

Vam trobar-nos a Espolla a les 8 del matí d’un dia fred i ennuvolat. La convocatòria d’en Fonso va ser un èxit i va reunir 12 bikers, alguns coneguts i algunes noves incorporacions. Vam fer via de seguida cap al castell de Requesens amb alguna rampota matinera que ens va fer treure la son de les orelles. Un cop al castell vam iniciar l’ascens suau però continuat fins al coll del Faig (980 m. d’alçada), situat a llevant del Puig Neulós. Un cop al coll, vam travessar la frontera i vam anar a buscar la pista que ve del refugi de la Tanyareda i que ens va portar fins al coll dels Tres Faigs. D’aquí, ja per corriols, alguns ciclables i altres no, vam baixar al refugi i font de les Colomates. El tram següent va ser, majoritàriament a peu, però gaudint del bosc i el paisatge de tardor. Després d’una bona estona de carregar al bici, vam arribar als famosos túnels. Aquí algú va explicar que els túnels s’havien fet per portar aigua fins a la torre de Madeloc. Es tracta d’uns túnels excavats a la roca, d’uns centenars de metres de llargada que s’han de fer encongits per no donar cops de cap al sostre. Passats els túnels, vam iniciar un corriol pedregós i perillós (hi va haver més d’una caiguda) fins a trobar la pista que mena fins al coll de Banyuls. Aquesta pista, per bé que ample, es va fer pesada, en part pel cansament que ja portàvem acumulat. Un cop al coll de Banyuls vam baixar per la carretera fins a Espolla. En total van ser 50 km i 4:15 minuts sobre la bicicleta.

A Espolla ens esperava la gran novetat de la ruta: un dinar de germanor a la Fraternal encarregat per en Fonso i en Lluís C., amb un arròs de gambes i sèpies que tothom va endrapar de bon grat i vi “peleón” de la cooperativa. En resum, una ruta extraordinària tant pel paisatge com per la diversitat de camins i corriols amb un final per sucar-hi pa. Gràcies Fonso.

Les fotos les podeu veure a: http://picasaweb.google.es/xturro/SortidaTransalbera2911

FIGUERES - MONTROIG

2009-11-05T22:11:00.002+01:00

CRÒNICA DE LA PUJADA AL CASTELL DE MONTROIG. 25/10/2009

Camins empedrats seguint la carena, corriols estrets esquivant la vegetació, pujades asfixiants on deixar-hi el fetge, paisatges de pedra seca de la Garriga, baixades trepidants evitant cables assassins, el gorg on en J. Turró s’hi capbussa a l’estiu en pilotes, vistes impressionants des del castell de Montroig, el camí melancòlic vora la Muga entre Boadella i les Escaules,...., tot això i més al..... Territori Vicens!!.

Aquest diumenge en Vicens P. era l’encarregat de guiar-nos en una sortida pels voltants de les Escaules. No va defraudar-nos i va portar-nos per multitud de camins i corriols força desconeguts. Set bikers vam trobar-nos, com sempre, davant l’antic Escorxador i vam emprendre la ruta cap a Vilafant. Des d’allà, va discorre per multitud de corriols i pistes de tota mena en un no parar de pujar i baixar. Un trencacames constant que va deixar-nos baldats especialment a la pujada trialera de la sortida de les Escaules. En Xavi C. (engripat) va poder acompanyar-nos fins al Roure. D’allà vam baixar a Biure i tot resseguint més pistes i més corriols vam arribar fins a sota el castell de Montroig. La pujada fins a la base del castell és curta però asfixiant. A dalt, vam fer-nos les fotos de rigor i vam continuar fins a Boadella. Arribats a Boadella alguns van començar a patir la duresa de la ruta i van sorgir les primeres enrampades a les cames. D’allà, vam resseguir la Muga fins a Boadella. Aquest camí ha estat adequat i és un magnífic passeig arran del riu que permet descobrir el Molí de les Puces (resta arqueològica d’interès, Siso dixit). De les Escaules vam tornar a Figueres ja força tocats. En total van ser 48 km i 3:20 hores efectives sobre la bicicleta en una jornada d’autèntic mountain bike gentilesa d’en Vicens.

Com que en J. Turró semblava que tenia ganes de fer de guia, l’emplacem a què s’ho curri i no s’escaquegi, i dissenyi una ruta pels camins que ell coneix (no cal tornar al gorg de les teves pilotes). Ep, i ara no vulguis fer-te l’ibèric, no cal que sigui tan dura (...la ruta).

Per veure les fotos, piqueu a l'enllaç de sota:
http://picasaweb.google.es/xturro/PujadaCastellDeMontroig25100909

VII EDICIÓ DE LA RUTA DELS REFUGIS. 2009.

2009-09-24T09:54:00.003+01:00

Ja és oficial. En Siso és l’únic ciutadà d’aquest món que ha completat les 7 edicions de la Ruta dels Refugis. Pel camí s’han perdut alguns aspirants que no han aguantat la seva duresa.

Aquest any en Siso (l’ànima de la ruta) va introduir alguns canvis que van modificar substancialment el tarannà de la prova. Calia reconduir urgentment la situació generada l’edició anterior que havia portat a un cert aburgesament, a una ruta de vol gallinaci, a atraure bikers de revista del cor. Era necessari fer una selecció natural i escollir els bons, els millors. Les novetats d’enguany van ser dues.

La primera era que la ruta s’iniciava i acabava a Figueres, i la segona, que es feia la volta en direcció contrària a l’habitual. És a dir, la ruta s’orientava d’est a oest, visitant primer el refugi de Coll de Banyuls i acabant al de Bassegoda. El plantejament va espantar les masses ja que el dissabte 5 de setembre només 4 bikers escollits (Siso, Quim, Miquel Angel i Xavi) vam iniciar la ruta davant del Molí de l’Anguila. El dia era assolellat i amb una mica de tramuntana la qual cosa presagiava una jornada encara més dura.

Vam posar rumb cap a Peralada on van ajuntar-se dos valents més (en Carles i en Luís). Junts vam fer gran part de la jornada. El grup de 6 va dirigir-se cap a Rabós d’Empordà i va prendre una pista força desconeguda que passant per Sant Quirc i Santa Julita ascendeix fins al Coll de Plaja. És una pujada dura amb alguna pendent forta, però que ofereix unes meravelloses vistes sobre la plana i el mar. De baixada cap al Mas Pils va sorprendre’ns una forta tramuntanada que va amargar-nos la pujada fins al Coll de Banyuls. Aquí vam deixar-hi un bon grapat de forces. Un cop a dalt, vam visitar el refugi i vam fer la foto de rigor. En aquest punt en Carles (“és tot natural”) ja s’havia embriagat amb dues ampolletes de les de color vermell. A continuació vam iniciar el descens cap a Espolla fins a trobar una pista que ens portà fins passat els Vilars i, després, cap a la font de la Berna. D’aquí, vam saltar fins a trobar la pista que mena fins a Requesens des de Vilartolí, on vam acomiadar en Carles que, enyorat i amb dues tendinitis, va desistir de continuar tot i les nostres insistències.

A Requesens vam visitar el segon dels refugis i vam dinar a la cantina. Després de dinar, en Luís va emprendre la tornada cap a Peralada, i la resta vam iniciar l’ascens fins al Pla de l’Arca tot passant per l’avió. Des del Pla de l’Arca, vam iniciar la trepidant baixada fins al Portús on vam carregar els bidons d’aigua i vam mentalitzar-nos abans d’iniciar l’ascens final a les Illes, punt final de la primera etapa. Calia superar una pujada continuada de 10 km. A mitja pujada en Siso va rebre la inesperada visita del “senyor del bastó” que va repartint “tortells”, amb el qual va tenir una batalla immensa, de gladiador, de la qual en va sortir vencedor (gràcies, en part, a la beguda màgica d’en Velasco que va desencadenar la sortida en cascada de l’esperit maligne). Superat el mal tràngol, els 4 supervivents vam arribar a les Illes on ens esperava la gite de la Sra. Martinez. En total van ser 80 km i gairebé 7 hores sobre la bicicleta.

A la gite vam coincidir amb diversos excursionistes amb els quals vam intercanviar impressions i després de la dutxa vam anar a sopar als Trabucaires. Ens va decebre la carta per ser poc diversa i gens adaptada a les necessitats d’esportistes d’elit com nosaltres. Amb tota probabilitat aquest serà el motiu de nous canvis a la ruta dels Refugis, ja que la carta de la Quadra de Maçanet és infinitament millor que la dels Trabucaires. En fi, tema pendent de resoldre.
A mig sopar va incorporar-se en Fonso (“el chico de la boca grande” –encertat eufemisme de “bocamoll”), fresc com una rosa que iniciava la ruta dels Refugis cruspint-se un bon filet de bou a la salsa de bolets (salsa de bolets que no ens abandonaria la resta de la ruta i que renaixia periòdicament en forma de ventositats d’una pudridura insofrible, lipotímica). Cansats com estàvem, a les 10 del vespres ja dormíem i ningú va despertar-se fins a les set del matí (bé, tots no, en Siso ja portava una estona que feia estiraments).

El diumenge va iniciar-se amb un bon esmorzar. Al sortir de la gite vam comprovar que el dia era excel·lent, ben net, sense cap núvol i amb una bona temperatura. Fets els estiraments pertinents i omplerts els bidons d’aigua, vam iniciar l’ascens fins al coll de Lli. Allà vam aturar-nos a la placa que commemora l’exili de la guerra civil espanyola i que ha estat finançada gràcies a una aportació del CEE. La placa assenyala el punt per on van abandonar el país els principals polítics catalans i espanyols quan fugien de l’horror franquista. Des del coll de Lli calia afrontar la forta pujada per una pista força trencada fins al santuari de les Salines on hi ha el tercer refugi de la ruta. En aquesta ascensió hi havia anunciats (ja des del dia anterior) els atacs d’en Miquel Àngel per destronar el rei Quim. S’intuïa un bon espectacle, però el pretendent va anar posposant l’intent de successió.

A mitjà ascensió en Siso va descobrir-nos un corriol que mena directament fins al santuari, això si, havent de superar un tram amb la bici a coll. Un cop a les Salines, es va repetir el ritual, visita al refugi i “retratu” de cortesia. A continuació vam emprendre el llarg i pesat descens fins a Maçanet de Cabrenys on vam encarregar uns entrepans que menjaríem més tard. De Maçanet a Sant Miquel de Fontfreda van continuar els assalts d’en Miquel Àngel sense poder destrossar l’extraterrestre. Poc abans de Sant Miquel de Fontfreda vam agafar el GR que ens va portar fins el mas de la Trilla. Aquest tram el vam fer força estona amb la bici a coll ja que no és totalment ciclable.

Un cop a la Trilla el nostre guia va tenir un inesperat dubte d’orientació ja que dubtava sobre la pista que porta fins al mas la Figa. Resolta la crisi, vam iniciar el fort descens fins a la Figa, per després creuar la Muga i iniciar l’ascens fins al coll de Pincaró. Des del coll vam agafar la pista que puja al Bassegoda. No obstant, veient l’hora que era i el cansament acumulat vam decidir escurçar la ruta i anar fins a Can Nou per la pista que passa per sota Sant Joan de Bossols. Arribats a la pista emporlanada, vam pujar fins a can Nou on ens esperava una amanida i un arròs de muntanya que vam endrapar mentre divagàvem sobre les mancances eternes de la ciutat de Figueres. El debat sobre la nova presó, l’estació del TAV, la manca d’equipaments culturals, el conservadorisme figuerenc, la Figueres decadent,... van acompanyar-nos entre glop de vi i cullerada d’arròs.

Un cop refets, vam visitar el refugi del Bassegoda. La “nineta dels ulls” del CEE dignifica el centre i els responsables de la seva rehabilitació. “Ventats” els “retratus”, (no us perdeu, al final de l’àlbum, la foto acaramelada d’en Quim i en Fonso), vam iniciar el descens fins a Albanyà.
El tram d’Albanyà a Llers el vam fer en fila índia comandats per en Quim i en Miquel Àngel, i gràcies als seus relleus vam agafar velocitats de 45 km per hora. Un cop a Llers vam acomiadar-nos. Els bons (Siso i Xavi) vam acabar d’arribar a Figueres i els gallines van aturar-se a fer una cervesa. El segon dia van ser 85 km i 6 hores pedalant.

De les tres darreres edicions de la ruta dels Refugis aquesta ha estat la més dura. La culpa és d’en Quim i en Miquel Àngel que van sobrats. Fem una crida a la resta de companys del CEE: sisplau sigueu solidaris i veniu la propera edició. Cal asserenar i domesticar les dues cabres boges abans no ens vingui a visitar el senyor del tortell.

Salut i BTT.

Per veure les fotos, cliqueu aquí.

PEDALS DE FOC 2009

2009-08-20T07:59:00.002+01:00

Divendres 12 de juny. Després de nombroses gestions amb l’organització, dies d’entrenament per agafar una mica de forma física, un viatge en cotxe de 4 hores per terres franceses i una nit a l’hotel Pirene, començava, finalment, la Pedals de Foc. El dia anterior, des de l’organització, ens van proposar de ser el primer grup a sortir de l’hotel. Per tant, va tocar matinar. Amb una certa eufòria col•lectiva vam carregar les bicis a l’autobús que ens va portar fins a la boca sud del túnel de Vielha. El dia era esplèndid, assolellat i net. El conductor marroquí de l’autobús feia mofa: Parece que os va a llover!! Abans de les 8 del matí els 11 bikers (Siso, Quim, Vicens, Joan Turró, Joan Falgarona, Lluís Sayó, Ruth, Carles “trata de arrancarlo”, Xavi Turró, Miquel Roig i Miquel Rogi Jr.) ja érem al punt de sortida, prop del refugi del bosc de Conangles. El primer tram del dia va ser de baixada tot resseguint pistes i corriols al costat de la Noguera Ribagorçana. Ja des d’un primer moment en Miquel Roig va assumir la funció de pastor del grup. Ell estava al cas del road book facilitat per l’organització i anava indicant la ruta a seguir en cada moment. La resta, amb més o menys implicació, formàvem el ramat. Cal reconèixer que en Miquel va complir la seva missió força encertadament i no es van produir cap situació de desorientació destacable. La llarga baixada va dur-nos, sense incidències, fins al poble de Vilaller. Aquí va començar la primera ascensió de la ruta. Calia assolir el coll de Serreres. La pujada era d’uns 4 quilòmetres per una pista molt ben traçada que pujava suaument. Un cop a dalt vam fer un reagrupament i vam aprofitar per untar-nos amb crema solar protectora. També vam aprofitar per menjar alguna cosa per recuperar forces. En Carles va demostrar ser tot un expert en “potingues dopineres”. –Prova aquest. Ja veuràs com et refarà. És tot natural!

El descens va portar-nos fins al poble de Cóll per després iniciar l’ascens fins al poble d’Iran on calia segellar el llibre de ruta. El lloc on segellar va resultar ser un restaurant (Casa Joanot) que, entre el sol que petava i la gana que portàvem, va captivar-nos d’immediat. El que havia de ser una aturada tècnica es va convertir en dinar de taula amb tres plats, postres i “xupito” d’orujo d’herbes. Alguns ja vam començar a intuir que la Pedals prenia un caire perillós, com de ruta gastronòmica. Per adobar-ho, alguns van demanar de fer una petita migdiada per acabar de pair el generós àpat. Així doncs, passat el petit poble d’Irgo i arribats a l’ermita de Sant Salvador, va tocar aturar-se per tal que alguns dormissin la mona de vi i orujo. Sort que vam trobar-nos amb uns mallorquins (més seriosos i esportistes) amb els quals vam poder establir una conversa civilitzada. Ben recuperats, vam iniciar el descens fins a Malpas amb bones vistes sobre el Pont de Suert i el pantà de Sant Antoni. Un cop a Malpas només quedava el petit ascens per carretera asfaltada fins a Castellars punt i final de la primera etapa. La veritat és que l’ascensió, per bé que curta, es va fer dura pel sol que picava de valent. A l’era de l’Abadia de Castellars vam fer uns estiraments i vam prendre les primeres cerveses: la primera per hidratar-se i la segona per assaborir-la, algú va dir. A partir d’aquí les amigues cerveses ja no ens abandonarien en tota la ruta. La resta de la tarda, fins a l’hora de sopar, la vam passar de tertúlia i de posada a punt de les bicicletes. En una d’aquests converses la Ruth va comunicar-nos que dormiria al ras. La proposta no ens va sorprendre. Quan li va demanar a la mestressa de la casa aquesta li va dir que ni parlar-ne. Així és que va dormir com la resta. A Castellars vam coincidir amb un biker de Madrid (curiosament simpàtic) que vam anar retrobant al llarg dels 4 dies. Ah, per cert, després de sopar més “xupitos”.

Dissabte 13 de juny. El segon dia de ruta va despertar-se ben serè. En principi aquesta era l’etapa més curta i senzilla. Després d’un bon esmorzar vam iniciar un petit ascens per completar el coll de Peranea i a continuació un descens fins a Erta, Sas, Sentís i, finalment, les Esglésies on calia segellar el llibre de ruta. Després de reposar líquid vam iniciar l’ascens al coll de Permir. La pujada es va fer llarga i dura, accentuada per la claca de sol que queia. Un cop reagrupats a dalt el coll, vam iniciar el periple fins a trobar el coll de l’Oli. Aquí es va produir l’únic error d’orientació de tota la ruta. Després de seguir diversos corriols erronis i ser perseguits per un ruc que semblava acollonar-nos pel nostre lamentable espectacle, algú amb bon criteri, va proposar recular fins a reorientar la ruta. L’encert va ser total ja que vam trobar el coll de l’Oli sense dificultats. A partir d’aquí vam iniciar un sinuós descens fins al poble de Guiró per després baixar a Astell i finalment a la Torre de Cabdella fi de la segona etapa. Vam arribar a l’alberg cap a les 4 de la tarda i vam fer un petit dinar de pa amb tomàquet i embotit i, evidentment, cerveses. El nivell gastronòmic de l’alberg no era el mateix que a Castellars i va provocar algunes queixes. La resta de la tarda va ser de tertúlia i descans. La Ruth va fer un segon intent de dormir al ras que també va fracassar i va dormir amb els Roig, als quals va considerar molt bons companys d’habitació (no sabem a qui va puntuar millor, si al pare o al fill). A l’alberg vam rebre la visita d’un grup de motards (éssers vestits de negre, generalment grassos que beuen més cervesa que nosaltres), que van distreure’ns una estona.

Diumenge 14 de juny. La tercera etapa era la més esperada. Calia pujar al coll del Triador i després seguir un bon grapat de quilòmetres per una pista a més de 2000 metres d'alçada per uns paisatges d'alta muntanya fins a Espot. El Triador és un port d'uns 12 quilòmetres de pujada constant encara que no excessiva. Vam sortir de la Torre de Cabdella a quarts de vuit del matí amb una lleugera pluja que ens va acompanyar el tram de carretera fins a Espui. A l'inici del coll del Triador va parar de ploure i vam treure'ns el "paravents i parapluja". La pista, en bon estat, puja en ziga-zaga i permet contemplar la Vall Fosca (la vall més plujosa de Catalunya) i els pics més propers. Vam poder observar les obres a mig fer de la que havia de ser el resort turístic de la Vall Fosca, que contemplava un complex d'hotels i apartaments, un camp de golf i unes noves pistes d'esquí que havien d'enllaçar amb les de Boí-Taüll. Afortunadament la crisi del sector immobilari va aturar les obres. Això si, es va malmetre la Vall de Filià i va deixar les torres dels telecabines inacabades i incrustades en el paisatge. Una pena.

Cadascú va pujar el coll al seu ritme en una pujada d'una hora i mitja sense aturades. Els primers a arribar a dalt van coincidir amb l'arribada d'en Miquel Angel i en Fonso que havien pujat per la part de Llessuí i ens acompanyarien la resta de la ruta. En J. Turró va fer un amic, inseparable durant tota la pujada, i no van parar de xerrar, com dues cotorres. A dalt el coll en Falgarona va tenir un petit "baixon". –No et preocupis, va dir-li en Carles. –Pren-te aquesta ampolleta i aquest gel. Tot natural, eh!. En Falgarona no s'hi va resistir i al cap d’una estona ja cantava: Subidón, subidón, mola mogollón!

La pista fins a Espot és una meravella, un petit paradís. Les vistes són impressionants: muntanyes (la Pica, al fons), les valls, les torrenteres, alguna placa de gel, ramats de vaques, cavalls i alguna manada d'isard. Grups de voltors ens sobrevolaven esperant el defalliment d'algun biker que els trauria la gana. Ningú va defallir i vam arribar, després d'una trepidant baixada fins a Espot. Curiosa població. En un bar vans servir-nos de mala gana quatre quintos que ens van semblar poc. Algú va proposar d'entaular-nos per dinar i ningú va dir que no. A l'ombra d'una terrassa vam cruspir-nos una bona amanida i un bistec de poltre excel•lent. El poltre és molt apreciat a muntanya ja que, segons va dir-nos el cambrer, porta molt de ferro. La Ruth, conscienciada, va reaccionar.

–No pretenderéis comeros carne de caballo. Pobrecitos! Bueno, el mio bien hecho y sin all i oli.

El "pobre" poltre va resultar ser una carn excel•lent i ens va aportar les forces necessàries per arribar còmodament fins a Son, on teníem reservades les suites. El Refugi Casa Masover és un lloc encantador, amb classe, molt "in". Està situat davant de l'església de Sant Just i Sant Pastor. L'establiment té una terrasseta davant de l'església on hi vam passar força estona de tertúlia i cervesa. El menjar era singular, potent, de muntanya, calòric. La nit va ser extraordinària. 40 "tius" compartint lliteres en un espai reduït, asfixiant. Pets, rots, roncs, mòbils que sonen, tius que no callen, ferum de tigre, finestres obertes. La Ruth no va atrevir-se a compartir llit amb tanta multitud masculina i va dormir, finalment, al ras.

Dilluns 15 de juny. Última etapa. El primer tram de l'etapa, que passa per corriols i boscos, el vam fer amb diversos grups de bikers amb els quals havíem compartit allotjament. Superat el bosc de Gerdar vam enllaçar un tram de carretera fins a desviar-nos cap a Sorpe i Boren i, d'aquí, vam remuntar la Noguera Pallaresa. Es tracta d'una pista molt agradable que va seguint el riu, però que és en lleuger ascens amb alguna petita pujada. El punt de referència d'aquest tram és Montgarri on vam segellar el llibre de ruta. Aquí vam reagrupar-nos tots i vam fer un petit dinar per recuperar forces. De Montgarri vam prendre una pista que ens va dur fins al Pla de Beret. Aquí ja s'intuïa que la ruta s'acostava a la fi. Alguns van decidir baixar cap a Vielha per la carretera, però un altre grup va continuar segons el marcat en el llibre de ruta. El tram de Pla de Beret fins a Vielha va resultar ser un descens força continuat (amb alguns trams de pujada) majoritàriament per corriols tècnics i enrevessats però molt macos. Sembla ser que hi ha molta gent que fa la Pedals de Foc que aquesta part se la salta i es perd un dels trams més interessants. Arribats a Vielha vam passar per l'oficina de l'organització a recollir el maillot que acredita que s'ha culminat la ruta correctament. A l'Hotel Pirene (punt de partida de Pedals de Foc) ens vam poder dutxar i rentar les bicis abans d'emprendre el camí de tornada. Uns van tornar per les collades (Bonaigua, Cantó, Tosses) i els altres per França.

En resum, una ruta excel•lent en tots els sentits: recorregut, paisatges, allotjament, ambient, bon rotllo, bon temps. I l'any vinent, la Pedals d'Occitània.

N’em o què?

Salut i BTT

Les fotos, piqueu aquí.

VOLTA A BAUSSITGES

2009-08-18T11:02:00.001+01:00

Potser per que tothom ja estava far de la bici desprès de la “Pedals de foc”, o bé per la mala fama de l’organitzador, el cas és que només quatre “bikers”, varen realitzar aquesta bonica excursió.

Varem sortir d’ Espolla i ens dirigirem cap el Mas Corbera, amb lleu pujada s’arriba al Mas Freixa, i al Mas de la Llosa tot travessant còrrecs, que gracies a les darreres pluges estan ufanosos. Entrem a la zona protegida del parc natural de L’Albera, on s’hi troben unes rouredes i fagedes esplèndides, resseguim la cota 600 i passem per sobre St. Martí de Baussitges, i ens enfilem cap a la collada del Vent i la collada Gran, sota el Puig de la Roureda, baixem ràpidament cap a la font de la Verna, el veïnat dels Vilars i cap a Espolla.

Varen ser uns 35 km amb temperatures agradables per l’època, sense cap incidència i amb una bona cervesa a la vora de la piscina d’ Espolla.

P.D. No hi ha fotos de la sortida, però l’organitzador espera poder-la repetir novament cap a la tardor, amb tots vosaltres , i fer un bonic reportatge.

Darnius - Roc de Frausa - Darnius

2009-07-01T22:11:00.001+01:00

Com que al Centre Excursionista hi havia una colla que s’estava preparant per a fer la Pedals de Foc, es va decidir que calia fer una ruta una mica llarga i més dura que servís d’entrenament. Es va acordar pujar al Roc de Frausa (1450 m. d’altitud). El dia escollit va ser el 24 de maig i la convocatòria va ser rècord amb un total de 15 bikers.

Vam deixar els cotxes a la sortida de Darnius i vàrem iniciar la ruta tot resseguint el pantà de Boadella fins a prendre la pista que mena a l’ermita de Sant Esteve del Llop. Per arribar-hi cal superar un corriol força trencat i tècnic, però bastant entretingut. Després de creuar la carretera de Darnius a Maçanet de Cabrenys vam prendre una pista que permet arribar fins a la Vajol. Aquesta pista és en continu ascens i això va fer que el grup s’estirés amb les primeres “escaramusses” dels màquines de sempre. Arribats a la Vajol vam fer un reagrupament per iniciar l’ascens a les Salines i Roc de Frausa tot passant pel coll de Lli i el castell de Cabrera.

La pista fins a trobar el camí que puja de Maçanet de Cabrenys a les Salines té una llargada d’uns 5 km amb alguns trams força trencats i de fort pendent. Cadascú va pujar al seu ritme fins a reagrupar-nos a dalt. Durant la pujada, les màquines van escapar-se, tot i que es podien seguir les restes d’oli que anaven perdent. Un cop a la pista de Maçanet només restava encarar els 3 km finals d’ascensió fins al Roc de Frausa. Aquí es va poder veure qui s’estava entrenant per la Pedals. És el cas d’en J. Falgarona que va ser el primer a arribar a dalt (amb el permís de les màquines) o d’en Siso (Mr. Sempre en forma).

Després de les fotos de rigor al cim, vam iniciar el descens. Un grup que tenia compromisos va sortir abans, i els altres vam emprendre el descens cap a Maçanet de Cabrenys. A la sortida del poble en direcció a Oliveda vam prendre un corriol senyalitzat del Centre BTT de Salines-Basegoda que ens va portar fins a l’Spa de la Central i d’allà fins a Darnius.

En total van ser 45 km i 3 hores 27 minuts sobre la bicicleta. Un èxit de convocatòria i un bon entrenament per a la Pedals de Foc. Show must go on....!!

Podeu veure les fotos clicant aquí: http://picasaweb.google.es/xturro/RUTACEE240509

RUTA AL CAP DE CREUS

2009-04-01T21:54:00.001+01:00

El diumenge 22 de març vam fer una ruta pel Cap de Creus. Érem 8 bikers i vam tenir tres noves incorporacions: en Luís, originari d’Astúries i afincat a Peralada, i la Nuri i en Jordi de Banyoles.

Vam deixar els cotxes prop del dolmen de la Creu d’en Cobertella a Roses, a la carretera que mena a Cala Montjoi. Uns metres més enllà, vam prendre una pista a l’esquerra que porta fins al Pení. El dia era excel·lent, i al passar prop de l’antic abocador de Roses -ara restaurat- vam topar-nos amb un ramat de vaques que pasturaven tranquil·lament. El paisatge era més propi dels Pirineus que no d’arran de mar. L’ascens fins al Pení és agradable, amb una pista ample que va pujant suaument. L’esforç de la pujada va quedar eclipsat pel dia tan assolellat i el paisatge que ens acompanyava.

Un cop a dalt, vam aturar-nos a l’antic parc eòlic –ara ja desmuntat- on vam observar ben nítidament el vessant marítim que dóna a Cap de Norfeu. Després, vam baixar fins al Coll de Perafita, i vam iniciar el descens trepidant a Cadaqués pel camí de les aigües. A Cadaqués, vam trobar-nos casualment amb en M. Roig que ens va recomanar un bar on recuperar les forces. La tornada a Roses vam fer-la per la pista que ressegueix la costa (una part és el GR-92) i que porta fins a Cala Montjoi. En el tram de baixada cap a Cala Montjoi vam tenir unes quantes punxades, especialment en Ll. Canyet (a veure si canvies el pneumàtic!!).

En total van ser 35 quilòmetres i 2:40 hores efectives sobres la bicicleta. Un gran dia de BTT.

Les fotos: http://picasaweb.google.es/xturro/RutaCEECapDeCreus220309?authkey=Gv1sRgCP-C-8zf3ci-bg

Ruta pels voltants de Rocacorba

2009-02-24T22:33:00.003+01:00

El diumenge 22 de febrer vam fer la clàssica ascensió a Rocacorba des de Banyoles. Vam deixar els cotxes al passeig de la Puda de la ciutat de l’estany i el 4 bikers vam iniciar la ruta en direcció a Pujarnol per la carretera que hi mena.

Des de fa uns anys l’ascensió a Rocacorba des de Banyoles està asfaltada i s’hi ha ubicat uns rètols pels ciclistes que informen dels quilòmetres que falten, el desnivell del proper tram i els quilòmetres acumulats.

Un cop a Pujarnol vam desviar-nos a la dreta tot prenent una pista senyalitzada del Centre BTT del Pla de l’Estany que ens portà fins al mas de Can Gelada i a un petit coll. Aquesta primera pujada (d’uns 2 km) ens va fer treure la son de les orelles. A continuació, vam iniciar un descens trepidant fins a una vall molt tancada amb diversos masos. Just al passar per uns camps de conreu, en Jaume va rebentar la roda. Això ens va permetre reposar abans d’arribar a Biert i iniciar els 5 km de pujada fins a les antenes de Rocacorba.

És una pujada continuada amb alguns “repexons” més accentuats que fan pujar el ritme cardíac. Cadascú va pujar al seu ritme.

Finalment, vam enllaçar amb la carretera asfaltada que ve de Pujarnol per fer el darrer km fins a dalt a les antenes. A dalt, hi havia una vista impressionant sobre el Pirineu nevat. Malauradament, el costat de llevant (sobre la plana empordanesa) estava encalitjat i no es veia gaire bé res. El descens fins a Banyoles el vam fer directament per la carretera asfaltada. Ens va quedar pendent per a una altra ocasió l’ascens a l’ermita de Sant Patllari.

En total van ser 30 km i 2:20 hores efectives sobre la bicicleta.

Per veure les fotos, feu click a l'adreça:
http://picasaweb.google.es/xturro/Rocacorba?authkey=2dr5hYVFBag#

Llançà - Puig d'Esquers

2009-02-03T17:43:00.001+01:00

PLATJA DE GRIFEU-PUIG D’ESQUERS-LA VALLETA.

El diumenge 26 de gener vam fer la primera sortida del 2009. Vam escollir fer la pujada al Puig d’Esquers des del vessant de mar. Tot i que la jornada anterior havia sigut ventosa, el dia es va despertar net i tranquil. Vam deixar els cotxes a l’aparcament de la platja de Grifeu de Llançà i els sis bikers vam fer un tros de carretera passant per Garbet i pujant al coll de Sant Antoni. En aquest punt, vam prendre la pista que mena fins al Puig d’Esquers. És una pujada força dura d’uns 6 km amb alguns trams asfixiants i algun “descansillo”. Cadascú va pujar al seu ritme, alguns més forts, com en Siso i en Juanjo, i altres...., bé, altres dissimulant i buscant excuses (que si se m’ha enganxat la cadena, que si he trobat un excursionista que s’havia perdut i l’he hagut d’orientar, que si se m’ha creuat una tortuga de l’Albera....). Vam reunir-nos a l’ermita de Sant Miquel de Colera i d’allí vam fer un tram de porters (com no podia ser d’altra manera), per enllaçar al coll que porta fins a d’alt de Puig d’Esquers. A dalt la vista era impressionant i vam fer-nos uns “retratus” amb el Canigó nevat al fons. A continuació vam iniciar un trepidant descens fins a la riera de la Balmeta. Allà en Siso ens va ensenyar un corriol fantàstic que ressegueix la riera fins a l’ermita de Sant Silvestre de la Valleta. Curiosament, la riera baixava abundant i vam haver-la d’anar creuant diverses vegades amb la bici a coll. A mig trajecte del corriol vam conversar amb un pastor de Setcases molt castís que tenia les vaques escampades per l’Albera. Un cop a Sant Silvestre de la Valleta, vam seguir la pista (GR-11) de retorn a Llançà. Van ser 27 km un dia fantàstic de gener on tot va sortir rodó.

Per veure les fotos, premeu aquí.

Lladó - La Cirera

2009-01-10T00:26:00.003+01:00

Avui toca excursió guiada per en Siso. Lleparem???

Sortim de Lladó, els habituals, més una colla d’esporàdics que no sabien que fer i s’han afegit, i també alguns que venien per primer cop i que sembla ser que repetiran. Com més serem més riurem!! De Lladó enfilem per el GR-2, i baixem cap al Manol per on indica Solà de Bedós. Just abans de creuar el Manol agafem una pista, a l’esquerra, arreglada fa poc, i que va fent companyia al riu, tot creuant-lo un parell de vegades. Just en el punt on la pista fa un gir de 180º, la deixem i continuem per la pista que va paral·lela al riu, ara en mal estat. Travessem el riu i enfilem per forta pujada cap a La Cirera, tot passant pel mig del mas de Serra Oliva. Poc després de passar aquest mas trobem un creuament, just abans d'aquest, l'Anna ens ha mostrat quan de fonda és una bassa que sempre hi ha en aquest lloc. Ara agafem cap a la dreta, que ens porta, en molt poca estona a La Cirera, després continuarem per la pista que va cap a l’esquerra.

A l’església de La Cirera cal fer-hi parada. Valents reconstruistes dels anys setanta i vuitanta la van refer. Valents per fer-ho (doncs era inaccessible i en molt mal estat) i valents per com van fer-ho (amb ampolles buides com a vitralls i teulat d’uralita per evitar més ensorrament). La van salvar. I crea un ambient “especial”. Nosaltres ho aprofitem per esmorzar i menjar-nos el torró de Nadal.

De tornada per la pista, passem pel mig d’una batuda del senglar, amb algun ensurt. Passem a tocar el mas de la Clapera i poc després, abans de travessar el Manol, els més valents decideixen deixar-nos (em penso que s’avorrien), i tirar cap a Lliurona. Nosaltres travessem el riu i seguim la pista que ens portarà cap a la CARRETERA (ara ja està tot pavimentat) que va de Can Serra a Lliurona. Seguim la carretera, de baixada, fins que veiem l’església de Sant Benet. Decidim anar-hi. No té res d’especial, i està en molt mal estat. És curiosa la creu que hi ha en un costat. I seguim per la carretera de baixada fins a trobar novament el GR-2 que ens retornarà a Lladó.

Són 30 Kms. Acabem al bar de la piscina, per esperar als valents, que no tarden gaire a aparèixer i menys encara a demanar beure. Salut, i bones festes.

Les fotos, aquí.

Girona - Els Àngels

2008-11-30T00:22:00.000+01:00

El proppassat 30 de novembre vam fer una ruta pel vessant nord de les Gavarres, el més proper a Girona ciutat.

Vam sortir de l’aparcament de davant de l’aiguabarreig del Ter i l’Onyar en un dia assolellat i fred. D’aquí, vam enfilar el riu Galligans, tot passant per davant del monestir de Sant Pere de Galligans. Deixat enrere el barri de Sant Daniel, vam emprendre la pujada fins al castell de Sant Miquel, passant abans per Can Mistaire i gaudint de la trialera final. Des de d’alt l’antiga fortalesa de la guerra del francès, vam gaudir d’una extraordinària panoràmica completa de 360 graus (la Serralada Pre-litorial al sud, el Montseny al sud-oest, Rocacorba i els Pirineus al nord-oest, l’Alt Empordà al nord i la plana del Baix Empordà al sud-est). El vent fort i fred de dalt la torre, va impedir-nos gaudir plenament de la vista. Això si, vam aguantar per fer el retratu de rigor.

Arreglat el rebentón del dia, vam prendre el corriol tècnic i divertit que mena fins a la pista que duu a la carretera dels Àngels venint de Girona. Un cop a la carretera asfaltada vam baixar direcció a Girona fins a trobar una ruta senyalitzada del Centre BTT del Gironès que ens menà, a través d’un corriol molt agradable, fins al santuari dels Àngels. Després d’un breu descans (i la sessió fotogràfica) vam iniciar la tornada a Girona pel camí de la font dels Lleons, i d’aquí altra vegada fins a Sant Daniel i el punt de sortida.

Van ser 30 quilòmetres i 2 hores i 15 minuts sobre la bicicleta.

Com sempre, per les fotos, aquí.

VI Ruta dels Refugis - 2008

2008-09-15T00:16:00.000+01:00

Els dies 13 i 14 de setembre va tenir lloc la sisena edició de la Ruta dels Refugis en BTT. El nombre de participants (18) demostra que és una ruta que gaudeix de bona salut. Només dos bikers, l’incombustible Siso i la incansable Ruth (Santa, dels Pedals), han participat en les sis edicions. Aquest any es recuperava l’itinerari seguit en la primera edició.

El dissabte al matí (assolellat i amb l’atmosfera neta) el grup va sortir d’Albanyà i va encarar la dura pujada fins al refugi del Bassegoda on vam esmorzar i visitar les obres de millora. Tot seguit, vam continuar la pujada fins al coll de Principi per després iniciar la llarga baixada que ens portaria fins a l’Hostal de la Muga. En aquest punt, els de més edat van recordar l’esplendor de l’hostal, ara totalment abandonat. A continuació, vam emprendre un tram planer molt agradable que ens portà fins a Costoja. De Costoja vam baixar cap a Maçanet de Cabrenys directament per la carretera per por que els macarrons que ens esperaven es pastessin. A mitja baixada s’incorporà al grup en X. Clotas que venia d’un casament (alguns fan compatible l’incompatible!!).

Un cop a Maçanet de Cabrenys, parada i fonda (la de la Quadra) per descansar i recuperar forces. Tot seguit calia afrontar la llarga pujada fins al Santuari de les Salines per a visitar el segon refugi de la ruta. A continuació, forta baixada fins al coll de Lli per, des d’aquí, prendre el corriol que mena a les Illes. Un cop a la Gîte d’Etape de la Sra Martínez, torn de dutxes i tertúlia abans de sopar. A mig sopar s’incorporà en Fonso que baixava del Coll de la Manrella.

L’endemà, esmorzar ràpid i pujada en direcció al Coll de la Manrella per baixar després a la Vajol. Tot seguint diverses pistes descobertes pel guia (espiritual) Siso, vam arribar fins a la Jonquera on els més golafres van insistir a esmorzar. Aquí, s’incorporaren al grup en J. Cos, en M. Roig i en Ll. Sayó. La ruta va continuar cap als estanys de Canadal, Cantallops, la pujada al coll de Medàs i la visita al tercer refugi, el del forn de calç de Requesens. A continuació vam seguir en direcció a Mirapols per després baixar a Vilartolí on ens esperava la gran delícia del dia: un arròs de muntanya i un pastís de raïm impagables regats amb vi de producció pròpia.

Ben recuperats (alguns excessivament), vam seguir cap a Espolla i d’aquí per la pista asfaltada fins al coll de Banyuls per visitar el darrer refugi de la ruta. Ja només quedava la tornada, superant el coll de Plaja i fent parada a Sant Quirze de Colera on el grup va decidir, per majoria (?), retornar a Figueres per les basses de Delfià i Peralada. En total van ser 160 quilòmetres i 12 hores sobre la bicicleta. Una nova edició i un nou èxit d’organització. Salut i BTT.

Per veure les fotos (moltíssimes), clika aquí.

Besalú - St Ferriol - La Miana

2008-05-18T00:13:00.000+01:00

El diumenge 18 de maig sortim de l'aparcament del carrilet que hi ha al costat del pont de Besalú, al costat de la carretera de Girona, i ens enfilem cap a Sant Ferriol. Sempre per pista principal a tocar el Fluvià, fins a trobar una alzina gran al costat esquerra del camí principal i d'on surt un corriol que s'enfila per l'esquerra. Aquest camí-corriol ens deixarà a Sant Ferriol, magnífica talaia sobre Besalú.

De sant Ferriol baixem una mica per la pista que retorna a Besalú i quan trobem una pista que puja per l'esquerra la seguim fins a passar a tocar el Mas Badia, on veiem un tancat amb cavalls. Passat aquest punt, trobarem una pista al costat dret que puja fort fent un gir de 360º. La seguim i passem pel costat de la font de Planells. Continuem fins a trobar una pista principal i la seguim cap a la dreta. El proper camí a l'esquerra ens portara a Sant Silvestre del Mor, esglèsia enrunada i vigilada per un gos que ens fa posar en alerta. Reculem una mica i agafem un corriol de baixada que fent ziga-zagues ens deixarà a una pista a tocar la riera.

Aquesta pista està en molt bon estat. Tirem cap a la dreta fins al veinat de la Miana, que assolim després d'una pujada. Espectacular vista. Anem a visitar l'esqlèsia de Sant Miquel de la Miana, esmorzem, reculem fins a la pista per on hem pujat i tirem cap amunt, cap a la dreta per una pista que en forta pujada ens portarà cap a la carena i després de passar per la pista que abans hem fet servir per anar al Mor, la continuem recta fins a baixar cap al Puig Cornador, on hi ha el Sagrat Cor i una bona vista de Besalú i entorns.

D'aquí agafem un corriol “trialer” pel costat nord i que ens deixa a la pista principal, la seguim en baixada, parant atenció pel proper camí cap a l'esquerra, trencat, que de baixada ens porta a un collet no gaire llunyà on hi ha un trencant amb un senyal de Besalú cap a la dreta, per un corriol evidentment trialer, de baixada impressionant i que ens fa gaudir de valent fins a trobar uns camps que voltem per la dreta. Trobem els senyals del GR i els seguim en baixada, ja fins a Besalú, passant per una raconada on hi ha una font molt maca.

La volta fa uns 28 Kms que hem fet en gairebé tres hores efectives, tot i que val la pena anar parant per gaudir de l'entorn. El desnivell és de 928 mts acumulats. Una caiguda i una punxada. Temps ennuvolat i alguna gota.

Per veure les fotos, clika aquí.

Cantallops - Puigneulós

2008-04-14T00:04:00.001+01:00

Diumenge 13 d'abril sortim de Cantallops i enfilem la pista cap a la cantina, pensant en pujar fins al coll del pou, per després baixar cap a Sant Martí d'Albera i tornar a Cantallops per el Pla de l'Arca i la pista de Requesens. Sóm un grupet de 6.

Després de deixar la pista de la cantina, allà on trobem la cadena que barra el pas dels cotxes cap a la pista que puja al coll del pou, comença una dura pujada, trencada, i que fa que la gent es vagi separant. Cadascú al seu ritme, com sempre. Els de davant ja ens esperaran. Fem alguna parada de reagrupament i també per omplir els bidons d'aigua. Un cop a dalt del coll, en Quim i en Lluís Co. decideixen acabar de fer el cim. En Siso i jo esperem als altres dos, que no tarden a arribar.

Com que la Ruth i en Canyet no han estat mai a dalt del Puigneulós decidim canviar la ruta i pujar a dalt. Fa molt de vent i arribem suats. “Pillarem”. Esmorzem una mica, ens fem les fotos i avall que fa baixada. Baixem pel prat del vessant sud, camp a través, cadascú a la seva. Molt divertit. Enfilem la carena, passem a tocar el refugi de la Tanyareda i continuem fins el coll del faig, seguint a en Siso. I com sempre que ve en Siso (o gairebé sempre) ens liem i acabem baixant per el corriol marcat amb groc d'Itinerannia. Aixó ens obliga a fer de porter de 2n grau, amb la bici al costat, fins a trobar la pista que definitivament ens porta fins a tocar el castell de Requesens, passant per sota el Roc Colom.

Desde el castell pista avall fins el coll de Medàs i passat aquest agafem el camí que surt a tocar el dipòsit d'aigua dels bombers i que fent ziga-zagues ens torna a Cantallops.

Algú va rebentar. Jo vaig engripar-me.

Vam fer 30 Kms en 3 hores efectives ( en total vam estar-hi 4 hores). El desnivell acumulat és de 1.161 mts.

Fotos de la sortida

St Llorenç-Carbonils-Fontfreda-St llorenç

2008-03-11T16:39:00.000+01:00

Passats uns dies de gran tramuntanada, tots ens pensàvem trobar un ambient més fred. De seguida vam veure que ens havíem equivocat. La pujada continuada de Sant Llorenç de la Muga fins al coll on trobem el camí que va a Sant Ponç (hi ha un rètol), ens fa suar de valent i ens obliga a treure roba que ens sobra.
Continuem en direcció Carbonils, deixant a ma esquerra el camí que baixa a Albanyà. Després d'una fortíssima, però breu pujada, arribem a Sant Feliu de Carbonils. En Siso ens fa una breu explicació del lloc, d'aquest i de tots els llocs on passem.
Continuem direcció La Trilla i d'aquí passem pel GR fins al mas Rimaló. Hem notat com aquest corriol s'està convertint en una pas de motos i que l'estan deixant "pelat". D'aquí a 4 dies serà gairebé tot ciclable. Temps al temps. Reculem fins a Sant Miquel de Fontfreda, on esmorzem.
Esmorzar aquí és tot un luxe, i amb en Siso repassant el lloc encara més.
Tornem a la pista que ens portarà cap al veïnat d'Oliveda. Abans d'arribar-hi girem per una pista que hi ha a la dreta i que enfilant-se de valent ens portarà al Puig de la Creu de Montdavà. Aquesta pujada sí que fa suar, doncs a part del pendent que té, està molt trencada i cal vigilar.
Un cop a dalt de la creu, fem les fotos i repassem el paisatge. És hora de baixar.
La baixada fins a les mines de Montdavà esdevé perillosa doncs la pista està desfeta i patina molt. Finalment arribem sencers a baix.
Decidim continuar cap a Can Gener i travessar pel pont que malauradament sobresurt de l'aigua i ens permet continuar per els terrenys que normalment estan negats d'aigua. D'aquí ja tornem cap a Sant Llorenç de la Muga.
Aquesta volta és de 30 kms, amb un desnivell positiu de 1006 mts. Nosaltres l'hem feta amb menys de 3 hores efectives, però val la pena aturar-se i encantar-se amb el paisatge. Gràcies Siso per les explicacions.

Fotos feu click aquí.

Track GPS aquí.

FIGUERES - L'ESTELA (Lladó)

2008-02-26T23:05:00.000+01:00

Un gran éxit aquesta sortida.

A les 8 del matí (per alguns massa d'hora), ens trobem 12 bikers que sortim de la plaça de l'escorxador, en direcció Avinyonet. Passem a tocar la pedrera de la Garriga i enfilem un corriol que ens portarà fins al costat de Llers, on trobem batuda de senglar i cal improvitzar un nou recorregut.

Desde darrera el cementiri de LLers continuem per pistes i corriols fins a enllaçar amb el recorregut nº 25 del centre BTT. El seguim una bona estona i despres passem a tocar el Mas de l'Illa. Deixem el mas a la nostra dreta i pugem per un corriol que ens porta a una pista que seguirem fins a Cistella, baixant.

De Cistella pugem en direcció Mare de Deu de Vida i després cap a l'Ambrí. Anem fins a Can Ballart, on fem un reagrupament doncs la pujada ha marcat diferències i d'aquí a L'Estela. Ens fem la foto de grup i baixem fins a Lladó.

A Lladó, i veient que no tenim gaire temps per voltar, decidim tirar carretera avall fins a Navata. De Navata agafem el camí vell a Ordis, fins a Pols, i d'aquí cap a l'urbanització Mas Pau, cap a Vilafant i tornada a Figueres.

Alguns hem pedalat durant 3 hores 30 minuts per fer 48 Kms. El desnivell positiu acumulat ha estat de 1033 mts.

Alguna caiguda. Cap punxada. Núvols.

FOTOS

TRACK

GARRIGUELLA - SANT PERE DE RODES - GARRIGUELLA

2008-01-22T22:05:00.000+01:00

Sortim de la cooperativa de Garriguella a 3/4 de 9 del matí, soms 4, i enfilem per la pista que passa a tocar el càmping i que va continuant pujant fins a la carena que ens separa amb la vall de la Valleta, ens decantem cap a l'est fins a trobar la carretera de Figueres a Llançà (N-260).

Travessem la carretera i anem a buscar la pista que surt a l'altre costat, tirant una mica cap a Llançà. Aquesta pista passa a tocar el Montperdut, que es reconeix fàcilment per les antenes de telecomunicacions que hi ha al cim, i va a sortir a la carretera que de Vilajuïga puja a Sant Pere de Rodes, passant per damunt del túnel del tren al coll de Canyelles. Davant nostre tenim l'objectiu del dia: la baixada a Roca Miralles.

Un cop arribats a la carretera de Sant Pere de Rodes, la continuem de pujada durant uns 900 mts on en un revolt molt tancat que puja cap a la dreta hi trobem una pista que va cap a l'esquerra, amb matolls a cada costat i una barrera metàl·lica. Agafem aquesta pista, de "molinillo" segons hem comentat, i la continuem fins a tocar gairebé un altre cop la carretera que va a Sant Pere de Rodes. Pel camí hem trobat el Mas de la Mata, en ruïnes, i el Mas Margall. Molt a prop de la pista hi ha alguns dòlmens.

Quan trobem el segon mas en ruïnes, agafem la pista que hi passa a tocar i la anem remuntant fins a tornar a trobar la carretera a Sant Pere de Rodes. A tocar, sota uns plataners, trobem una font. Pugem per la carretera, uns 650 mts, i ens decantem cap a l'esquerra, cap al Mas de la Pallera. Aquí mengem una mica, i admirem el paradòlmen de la Pallera. Som al punt més alt de l'excursió, i les vistes que tenim així ho confirmen.

Podem començar a baixar, tot seguint la pista principal en direcció nord, sempre la principal i que ens va portant cap a la Roca Miralles. Abans d'arribar-hi cal aturar-se i admirar les vistes que tenim sobre Llança i la costa nord fins a Cervera. És tot un privilegi estar aquí. Llàstima que també tenim a la vista la pedrera del davant i ens fa veure la realitat. Ara ens queda la baixada fins a Roca Miralles: UAUUUUUU quina baixada. És una llarga baixada, d'aquelles de posar-se el seient a tocar la panxa, seure sobre la roda del darrere i tancar els ulls fins a baix, amb els frens apretats tanta estona que els braços ens queden agarrotats. Un cop arribats al coll de Roca Miralles busquem un corriol cap a la dreta que ens portarà, tot baixant encara, fins a les cases del Pujolar, a tocar la carretera N-260.

Seguim la carretera en direcció Figueres fins al veïnat de la Valleta, anem a buscar el carrer de darrera i el prenem en direcció nord-oest, deixant sempre la riera de la Valleta al nostre costat dret. Anem planejant pel costat de la riera, la travessem dos o tres cops, i ens trobem amb una àrea de pícnic. Som a tocar l'esglèsia de Sant Silvestre de la Valleta, perfectament restaurada i que no podem deixar de visitar. El nostre itinerari continua per la pista que puja cap al nord-oest i que la seguim fins a trobar la pista que ens portaria, de baixada, cap al Puig d'Esquers. Nosaltres continuem de pujada, cap a l'esquerra fins al Coll de la Serra.

De coll decidim tirar per la pista que surt de baixada cap a l'esquerra i que ens ha de portar a Garriguella, tot i que cap del grup hi ha passat mai. A veure que passa. La pista resulta ser molt divertida i ens porta fins a la carretera que de Garriguella va a Vilamaniscle, just on hi ha el pont amb la riera. Ens toca fer els últims 2 Kms per asfalt. Arribem a la una, just a temps per anar a tastar i comprar allò que es pot tastar i tastar i tastar i finalment comprar en una cooperativa. Salut.

Han sortit uns 32 Kms, amb un desnivell positiu acumulat de 1014 mts. Cap incidència.

Si voleu veure algunes fotos clikeu aquí.

Les fotos d'en Xavi T. aquí

PORT DE LA SELVA - PERAFITA - PORT DE LA SELVA

2007-11-27T18:46:00.000+01:00

Amb una forta tramuntanada sortim de l'aparcament del Port de la Selva, tapats fins a les orelles (mai més ben dit) cap a Selva de Mar, travessem el bonic poble i ens dirigim cap al mas Estela, d'on surten boníssims vins. Passem pel mas i enfilem una forta pujada que ens porta cap al coll de Sant Genís.

Al coll tenim una vista impressionant (Montgrí, Gavarres, Montseny, Puigsacalm,...). Ara toca pujadeta cap a l'esquerra, per un corriol amb tècnica de portajador de 1r grau, es a dir, la bicicleta al costat. Anem seguint aquest corriol fins a trobar una pista que surt a la carretera de Roses a Cadaqués. Nosaltres continuem per el corriol que hi ha a l'altre costat d'aquesta pista i que continua pujant-baixant per la carena. Arribem a la carretera de Roses a Cadaqués, just on hi ha l'encreuament amb la carretera que porta al Paní.

Decidim seguir la carretera fins a Perafita, tot i que podriem estalviar-ne una mica si agafessim la carretera al Paní i baixessim per un corriol fins a la carretera.

Arribats a Perafita decidim tirar cap al Mas Bufadors i Port de la Selva, tot i que l'intenció inicial era pujar al Puig dels Bufadors. Desde el final de l'urbanització de Perafita seguim la pista que ens porta a tocar el Mas Bufadors i d'aquí continuem en direcció Port de la Selva. Ens trobem en el GR-92.

Trobem el creuament de la pista amb el sender GR-92 (cartell) i decidim tirar avall pel corriol del GR-92. És un corriol técnic, amb forces pedres que ens fa estar molts atents. Si us agrada aquest tipus de terreny disfrutereu. Seguim el corriol fins a trobar la carretera que entra al Port de la Selva. Acabem d'arribar a l'aparcament. Fem el toc a un bar, contemplant la quantitat de "wind-surf" que hi ha al mar i que disfruten de valent.

Hem fet 21,19 Kms en 1 hora i 50 minuts reals. El desnivell positiu acumulat de 637 mts.

Hi ha hagut 2 caigudes "espectaculars" i una punxada.

Per veure les fotos clica aquí.

Més fotos aquí.

BAUSSITGES

2007-10-29T18:17:00.000+01:00

SORTIDA OCTUBRE

El diumenge 28 vam decidir anar cap a la banda de Baussitges.

D'Espolla hem anat per la carretera de Banyuls fins al mas Girarols on ens hem enfilat de valent per el corriol que surt de l'esquerra de la carretera i que porta cap al Puig Balaguer. Hi ha el cartell de dólmens. En aquest corriol hem posat en pràctica el que vam aprendre el la travessa dels refugis, el curs de "porter de 3r grau", es a dir la bicicleta a l'esquena. Es fa difícil per la quantitat d'espines que hi ha, en contrapartida hi ha la visita a tres dólmens i les vistes, que són espectaculars. Deixem el corriol quan trobem una bona pista (ja era hora!) que baixa al Mas Corbera, però nosaltres l'agafem de pujada cap a Baussitges. Abans d'arribar a Baussitges agafem una pista cap a l'esquerra que ens porta fins a Sant Genís d'Esprac, amb un entorn meravellós i que feia estona veiem tot baixant.

Realment val la pena la visita d'aquest lloc.

Continuem per la pista que surt de Sant Genís en sentit sud i que pujant-pujant ens porta a la pista de Baussitges. D'aquest trencant val la pena baixar 200 mts per visitar Sant Martí de Baussitges.

Tornem a pujar per la pista i gaudint de les vistes quan els arbres ens obren una balconada. Finalment arribem a la tanca que prohibeix el pas a la finca de Baussitges, passem les bicis per dalt i nosaltres pel costat. Ja som fora. Ara només queda baixar fins a Espolla, per una pista en perfectes condicions, arreglada de fa poc i que ens fa gaudir de valent. Pel camí visitem el dolmen de Morelles i veiem de lluny el dolmen dels Arraganyats. També una vista ràpida per les pistes on hem passat. D'arribada a Espolla un toc a la Societat.

24 Kms amb 850 mts de desnivell positiu.

Les fotos a:

http://picasaweb.google.es/xturro/SortidaABaussitgesCEE28102007?authkey=thB8bS6TBi8

5ª TRAVESSA DELS REFUGIS

2007-09-25T11:48:00.001+01:00

El dissabte dia 22/09/07, ennuvolat i amb alguna ruixada, ens deixa fer força bé la primera part de la travessa, d'Albanyà fins a Les Illes. Pugem fins al coll de Bassegoda, amb una parada al refugi, baixem fins a Sant Bartomeu del Pincaró, pugem fins al mas de la Trilla, caminem fins a Fontfreda (GR-11), baixem fins a Maçanet, pugem a Les Salines, on visitem el 2n refugi del dia, i baixem cap a Les Illes, on dormim. Ufff...........

L'esmorzar l'hem fet a la font de Can Sala de Bassegoda, el dinar a La Quadra de Maçanet i el sopar als Trabucaires de Les Illes. Dormim en una gîte a Les Illes.

Dues punxades, 68 Kms i 2300 m de desnivell positiu.

Diumenge 23/09/07, sortim enmig de núvols per anar canviant cap a clarianes i finalment un sol que fa que desitgem el plugim d'ahir. De les Illes pugem cap al Pla de les Bateries, baixem ràpidament cap al Pertús, on ens esperen la resta de companys que "només" fan el diumenge. Pujada fins al Pla de l'Arca i al coll de l'Auleda, baixada fins a Requesens, visita al refugi i puja-baixa fins a la font de la Verna on dinem. D'allí baixem a la carretera d'Espolla a Banyuls i la remuntem fins al coll de Banyuls. Visitem el refugi i carreguem aigua per l'última part del trajecte, la pujada fins al coll del Suro. El que semblava una bona opció, i diferent, per anar a Portbou, es converteix en un corriol de lamentacions, bufegades i opinions diverses sobre aquest camí. Arribats al coll, amb el mar a tots costats i amb Portbou ja a sota els nostres peus, l'esforç no es fa notar tant i les cares del personal milloren. Ens n'hem sortit. Ha valgut la pena el patiment. Baixem a Portbou, les cerveses ens esperen.

Hem esmorzat una mica al coll de l'Auleda, hem dinat entrepans a la font de la Verna i les cerveses ens les hem fotut en una terrassa de Portbou. La tornada amb tren.

Dues punxades. 74 Kms i 1850 m de desnivell positiu. Felicitats a tots.

Si voleu veure algunes de les fotos de la Travessa, cliqueu a l'enllaç:

http://picasaweb.google.com/xclotast/5TravessaDelsRefugis

Les fotos de l'Imma:

http://picasaweb.google.com/pedraimar/Ruta4RefugisBtt?authkey=7TwsLoVADbU

I el video de la ruta:

http://www.youtube.com/watch?v=Lg-6mc-ctzo