CRÒNICA DE LA RUTA DELS REFUGIS O DE L’ARIADNA. 15 I 16 SETEMBRE 2012

CRÒNICA DE LA RUTA DELS REFUGIS O DE L’ARIADNA. 15 I 16 SETEMBRE 2012

Enguany la ruta dels Refugis ha complert 10 anys. Una dècada ininterrompuda d’edicions. 

Queda molt lluny aquell dia en què l’incansable Siso va tenir la brillant idea de crear una ruta en BTT que en 2 dies passés pels 4 refugis del Centre Excursionista Empordanès (refugi del Bassegoda, de les Salines, del Forn de Calç i del Coll de Banyuls). Amb deu anys, la ruta ha assajat itineraris diversos, ha buscat allotjaments nous, ha viscut situacions i anècdotes i s’ha consolidat com una ruta ja clàssica. La seva duresa, tant per la longitud però sobretot per l'alçada acumulada, fa que acabar-la només estigui a l’abast de les cames dels millors bikers.

Amb tot aquest bagatge, no em vaig sorprendre gens quan una reportera especialitzada en BTT va trucar-me per fer un reportatge de la ruta dels Refugis.  Acompanyat d’en Siso vam rebre l’Ariadna (així es deia la reportera) a la seu del CEE per explicar-li els detalls de la ruta. Benvolguts companys, puc assegurar-vos que aquella hora i mitja de trobada va ser la més deliciosa que en Siso (i jo també) hagi viscut mai en una reunió a la seu del CEE (i això que en Siso n’hi ha fet moltes, de reunions). Com tocats per un nou sentit i sense dir-nos res, en Siso i jo vam coordinar-nos perfectament per gaudir al màxim d’aquell moment. Mentre en Siso explicava els orígens de la ruta, jo no perdia cap detall d’aquell ésser gairebé perfecte que ni el gran Miquel Àngel seria capaç d’esculpir. Mentre jo li explicava el recorregut, en Siso devorava extasiat amb la mirada aquells ulls, aquells llavis, aquells pits que s’endevinaven sota la brusa i aquelles cames, ai aquelles cames!.  Entre torn d’explicació i torn de deliri contemplatiu, vam fer el possible per allargar la trobada amb anècdotes de la ruta que anàvem inventant sobre la marxa. Com sempre passa però, tot allò bo s’acaba. No obstant, quan l’Ariadna va comunicar-nos la seva intenció de venir a la Ruta dels Refugis per fer-ne una crònica, els nostres cors es van disparar de pulsacions. Ens imaginàvem aquella deessa de la bellesa exaltant a cada pedalada l’excel·lència del paisatge de l’Albera. Els fenassars, les fagedes, els rierols, lluirien encara més esplèndids al pas d’aquella atleta angelical. En Siso i jo ens col·locaríem a roda, sempre a roda, sense perdre cap detall d’aquella benedicció...  Quan vam acomiadar l’Ariadna, tot dos sabíem que viuríem l’edició més gloriosa de la ruta dels Refugis. I amb aquesta expectació vam arribar a l’inici de la ruta. 

El dissabte 15 de setembre un grup de 9 bikers (Lluís G., Jesús O., Mosso, Miquel Àngel R., Jaume B., Vicens P., Antonio, Sergio, Xavi T.) van prendre la sortida a les 7:30 d’un matí assoleiat de la plaça del Sol de Figueres i van posar rumb a Albanyà tot passant per corriols fins a Terrades i d’aquí per carretera fins  a Albanyà. Ja en tot aquest tram vam poder copsar els efectes del gran incendi del dia 22 de juliol que va cremar més de 10.000 hectàrees. Després de l’incendi el paisatge ha canviat notablement: el verd ha estat substituït pel gris, les pedres han guanyat visibilitat, el sotabosc ha desaparegut i les visuals s’han ampliat, han sorgit parets i barraques de pedra seca que estaven amagades i els camins i corriols ara contrasten severament en el conjunt del paisatge.  Un cop a Albanyà van incorporar-se 5 bikers més (Siso-el cervell de la ruta-, Xavi C., Xavi B., Juanjo i Ramon). 

Els 14 bikers vam iniciar l’ascens per la pista emporlanada que ens va dur fins al primer refugi de la ruta, el del Bassegoda. Allà vam aprofitar per esmorzar mentre visitàvem el refugi i descobríem la part “vip” de la instal·lació a disposició dels socis del centre. Tot seguit vam continuar l’ascens fins al coll de Principi per iniciar el llarg descens que ens portaria fins al coll del Sobirà i després a l’Hostal de la Muga. Des d’allà vam prendre una pista en ascens constant que va menar-nos fins a Costoja. Com que era força tard vam decidir baixar a Maçanet de Cabrenys per carretera on ens esperava un merescut descans (després de 75 km) i els famosos macarrons de la Quadra. El dinar va ser abundant i es va allargar en una tertúlia que combinava els records de les edicions anteriors amb l’entusiasme generat per l’èxit de la manifestació del dia 11 de setembre. Després del cafè vam acomiadar en Lluís que va quedar-se a Maçanet.

De nou sobre la bicicleta, l’emoció i una certa ansietat va marcar l’inici del llarg ascens (12 km) fins a les Salines. Tal com estava anunciat, l’Ariadna ens esperaria amb la seva bicicleta i el material de reportera al refugi de les Salines. S’acostava el gran moment i es notava en l’ambient una certa tensió. Alguns van engrassar la bicicleta per pujar més ràpid, altres van preparar càmeres de fotografia i de vídeo, altres es pentinaven mentre pedalaven i alguns fins i tot van rentar-se les dents i van exhaurir l’esprai d’elixir bucal. Posseïts per una crida sobrenatural, vam batre tots els records de l’ascensió a les Salines. Ja a dalt, la decepció va ser total en veure que no ens hi esperava ningú. Va iniciar-se un temps d’espera, d’incertesa, d’inquietud insuportable a mesura que passaven els minuts i l’Ariadna no apareixia. Alguns van suggerir que havíem arribat massa aviat, d’altres s’oferien a anar-la  a ajudar si li havia passat quelcom i alguns incrèduls van pensar que tot era una enganyifa. Finalment, la trucada mai desitjada que enuncia un contratemps insalvable. El desencant va apoderar-se de tots nosaltres. Ulls humits, bicis rebotides al terra, clams demanant explicacions al cel, defalliment.

Amb desgana, vam fer-nos la foto de rigor per immortalitzar l’instant i els 14 bikers vam emprendre la forta baixada fins a la Vajol (per una pista força trencada) i després per carretera fins a Agullana, on teníem reservat allotjament als apartaments el Suro. 

En total, la primera etapa van ser 102 km i 2.500 metres de desnivell positiu. 

Per contrarestar l’estat d’ànim, vam prendre unes cervesetes i fruits secs mentre organitzàvem el torn de dutxes. Un cop tots en clenxinats, vam anar a sopar La Pinyareda on els entrecots regats amb vi van fer-nos oblidar el desengany del dia.

La història de la segona etapa no té secrets ni interès. 14 ànimes en pena pedalant tristos per l’Albera. D’Agullana vam baixar a la Jonquera on vam iniciar les fortes rampes fins a Canadal. A continuació descens fins als estanys i tram planer i ràpid fins a Cantallops, això si, passant per la zona cremada de l’incendi del 22 de juliol. Ascens fins al coll de Medàs i tram ràpid fins al peu del Castell de Requesens. Aquí vam trobar en Joan H. i un amic seu que havien sortit a fer una matinal. A continuació petit ascens fins al segon refugi de la ruta, el del forn de calç. Feta la foto commemorativa, vam emprendre un fort descens, per després agafar la pista que ens portaria al Castellar i d’allà a la font de la Verna. A continuació fort descens fins a tocar els Vilars i pista fins a trobar la carretera que puja al coll de Banyuls. Al coll de Banyuls vam fer-nos la foto amb el refugi de fons. Tot seguit ràpid descens i forta pujada fins al Coll de Plaja per després baixar fins a Sant Quirze de Colera. Vam decidir passar del restaurant i continuar fins a Vilananicle on, a la font de l’entrada del poble, vam dinar els entrepans que ens quedaven i les barretes energètiques. A continuació vam emprendre el camí cap a Sant Silvestre de la Valleta i vam iniciar el darrer ascens del dia (coll de sota el Puig Tifell). Finalment, llarg descens fins a Llançà. A l’estació de tren vam tenir la sort d’agafar immediatament un tren que ens duria fins a Figueres. 

En un bar de la plaça de l’estació vam fer les cerveses de fi de ruta. La segona etapa van ser 65 km i 1.500 m. de desnivell positiu. Per tant, tota la ruta dels Refugis del 2012 van ser 167 km i 4.000 m. de desnivell positiu.

Cal dir que, com sempre, l’organització va ser excel·lent i va regnar el companyerisme i el bon rotllo. Només hi va haver un pro: l’Ariadna. Tantes expectatives, tantes il·lusions i tot va quedar en un no res. Companys, ha arribat el moment de sincerar-nos. En Siso i jo vam decidir a última hora que hi ha coses que no s’han de compartir, i l’Ariadna és una d’elles. Així és que vam trucar-la el dia abans i vam  cancel·lar la seva visita. L’Ariadna és només per en Siso i per mi.

Per cert, en Siso s’ha fet un tatuatge.  A que no endevineu què hi posa? Demaneu que us ho ensenyi.

Salut i BTT.