LA MOLINA - FIGUERES 2012

CRÒNICA DE LA MOLINA-FIGUERES 2012

Gràcies a la tenacitat i la bona organització d’en Miquel Àngel, la secció de BTT del CEE va recuperar la clàssica ruta La Molina-Figueres. Aquesta era una ruta que va deixar d’organitzar-se ara fa uns anys ja que va morir d’èxit, amb edicions amb més de 40 bikers, que requerien una organització gairebé professional.

El 16 de juny un total de 6 bikers (Miquel Àngel, Josep, Josep Maria, Jordi, Quim i Xavi) preníem un autocar que va dur-nos fins a Tosses. Després d’embetumar-nos de crema protectora ja que el sol picava de valent, vam iniciar la ruta. A la sortida del poble en direcció a la Collada, vam  prendre una pista a mà esquerra que en lleuger ascens ens menaria fins a uns prats a 1.800 metres d’alçada. Des d’aquests prats, vam poder gaudir d’unes excel·lents vistes del Puigmal i de la Vall de Ribes amb el remor de fons dels crits d’alerta de les marmotes. 
Tot seguit, pel mig dels prats, vam arribar al Coll de Prat de Jou i vam prendre una pista que ens va menar prop de Campelles. No obstant, abans d’arribar-hi, i amb la voluntat de seguir el track que teníem, vam “emmerdar-nos” en un tall d’embardissada portant la bicicleta a coll. Tot i que era tot en baixada es va fer pesat ja que el pendent era fort i, més que caminar, teníem ganes de pedalar. 

Superat aquest tram, vam trobar la pista que ens portaria fins a Campelles. Sense aturar-nos al poble, vam seguir la baixada per un corriol molt tècnic que es feia majoritàriament a peu fins a Ribes de Freses. A l’arribar a Ribes el company Josep va ressentir-se d’una lesió i va decidir abandonar-nos i tornar per carretera cap a Figueres. Tot i els intents per tal que continués, no vam aconseguir fer-lo canviar de parer i els 5 bikers restants vam acomiadar-lo i vam continuar la ruta, ara per carretera, fins a Pardines. 

Com que era migdia i el sol tustava fort, vam fer una beguda fresca en un bar abans d’iniciar la temible “Collada Verda”. El primer tram d’aquesta pujada mítica és agradable i el vam fer sota l’ombra.  No obstant, a mesura que avançava la pujada es feia cada vegada més dura i els arbres que ens feien ombra van anar desapareixent. Les rampes més fortes de l’ascens són impossibles de fer, agreujades per un ferm molt trencat. Tothom va pujar al seu ritme i, finalment, vam arribar a dalt on vam descansar a l’ombra d’un arbre. 
Tot seguit vam iniciar el descens fins a Abella on vam aturar-nos al primer restaurant que vam trobar. Tot i que som conscients que quan es fa una ruta llarga cal fer àpats suaus i fàcilment digeribles, davant la carta d’aquell restaurant no vam poder contenir-nos. Així és que van anar portant plats d’anamides de tot tipus, bistecs i entrecots regats amb vi i panaxés. Per acabar-ho d’arrodonir, després dels postres el propietari va anar portant ampolles gegants (algunes de 4 litres) de licors diversos.  Davant d’aquest escenari, alguns vam trobar a faltar en Siso, especialista en reconduir amb èxit aquestes situacions tant perilloses i de final incert. La primera víctima va ser en Josep Maria. No sabem si pel cansament o per l’excés de “xupitos”, però va decidir que el darrer tram del dia (la pujada a la Collada Fonda), no li feia massa il·lusió i que ja ens esperaria a Camprodon. 

Així doncs, 4 bikers vam emprendre el camí cap a Setcases per la carretera. L’efecte dels xupitos es va fer notar i en Jordi i en Quim van volar cap a Setcases sense que ni en Miquel Angel ni en Xavi els poguessin seguir. Un cop a Setcases vam carregar els bidons d’aigua i vam iniciar l’ascens primer per carretera i després per pista fins a la Collada Fonda. Ens esperaven 12 quilòmetres que ens portarien fins als 1.900 metres d’alçada. Tot i que la pujada no és massa dura, és força llarga i es van notar els quilòmetres que ja portàvem acumulats. Cadascú va pujar al seu ritme i vam retrobar-nos tots 4 a dalt el coll. Ja només ens quedava el llarg descens fins a Espinavell i després agafar la carretera fins a Molló i el descens final a Camprodon. 

A les 8 del vespre arribàvem a la casa de colònies que teníem reservada on ens esperava en Josep Maria que ja s’havia dutxat. En total la primera etapa van ser 85 quilòmetres, 6:40 hores efectives sobre la bicicleta i 2.200 m. de desnivell positiu. La nostra arribada va coincidir amb els minuts finals de la final de la lliga de bàsquet que el Barça va guanyar al Madrid i que vam seguir des del televisor de la casa de colònies. Un cop dutxats, vam sopar a la casa de colònies i vam tenir esma per anar a fer una cerveseta i unes ratafies en una plaça molt animada de Camprodon. 

L’endemà a ¾ de 9 ja tornàvem a ser sobre la bicicleta. De Camprodon vam prendre una pista en paral·lel al Ter que va dur-nos fins a Creixenturri per després desviar-nos prenent una pista en ascens que va dur-nos al Portell de les Roques sota d’uns espadats amb unes vistes excepcionals del Costabona i la vall de Beget. A continuació, la mateixa pista va dur-nos per un descens molt trencat fins a Sant Miquel de Pera. En Miquel Àngel va explicar que aquest tram és el que segueix la Transpyr en la primera etapa Roses-Camprodon. 
Tot seguit, vam baixar per carretera fins a Oix, on sota una ombra vam cruspir-nos l’entrepà de botifarra que ens havien preparat a la casa de colònies. D’Oix vam prendre la carretera cap a Castellfollit fins a trobar el trencall que mena a Montagut passant pel Camping Can Banal. De Montagut vam pujar a Sadernes on vam fer un darrer refresc abans d’iniciar la gran pujada del dia. 

Com en la jornada anterior, la gran pujada ens agafava en el pic més calurós del migdia. Poc abans d’iniciar la gran pujada, en Josep Maria va decidir que ja en tenia prou i que el Coll de Riu ja el pujaria sa tia. Així és que els altres 4 bikers vam posar-hi pit i collons i vam afrontar les dures rampes d’aquest coll de sota el Bassegoda. Aquesta pujada és realment dura, extenuant, amb trams molt exigents i un darrer quilòmetre que és una paret matadora, sobretot quan ja es porten uns quants quilòmetres a les cames. El Coll de Riu és un os per a qualsevol biker, excepte per en Quim (l’indomable de Masarac) que va pujar-lo sense despentinar-se, mentre els altres trèiem el fetge per la boca. 
Un cop a dalt vam iniciar el llarg descens fins a Albanyà on vam aturar-nos a dinar al càmping. Després d’un àpat merescut i reparador vam emprendre el tram final de la ruta per carretera fins a Llers, on vam fer la darrera cervesa, la de celebració de fi de ruta. Aquesta segona etapa van ser 95 quilòmetres, 5:40 hores efectives i 1.400 m. de desnivell positiu. 

La Molina-Figueres és tant exigent com la ruta dels Refugis, agreujada perquè un bon grapat de quilòmetres es fan en alçada (entre els 1.500 i els 2.000 m) i això s’acaba notant. Els paisatges per on passa són excel·lents, especialment els prats de sobre Tosses, la Collada Verda, la Collada Fonda i els espadats de Resclusanys. Les tres ascensions principals són exigents, especialment el Coll de Riu, la Collada Fonda (per la seva longitud) i la Collada Verda. 

En aquesta ruta hem descobert que en Miquel Àngel és un molt bon organitzador i se li poden encarregar noves edicions i que en Jordi s’està posant en forma de manera molt perillosa i amenaçant. L’haurem de portar a fer xupitos més sovint. 

La voluntat és repetir la ruta l’any vinent trobant nous camins que portin de la Molina a Figueres. 

Podeu veure el vídeo de la ruta a
http://youtu.be/7Z1eYfN5KYc