Volta al Cadí en tres dies. 23, 24 i 25 d'agost de 2013

Feia mesos que amb en David havíem comentat de fer la volta al Cadí. Ell l'havia feta ja fa uns anys i en guardava un bon record. Així és que vam programar-la per a finals d'agost. Seria un bon entrenament de cares a la ruta dels Refugis que sempre té lloc a principis de setembre. En David va preparar la ruta i els traks i jo vaig ocupar-me de reservar els 2 allotjaments: un a Tuixen i un altre a Bellver de Cerdanya. En Miquel Angel hi posava la furgo. El dia abans tot estava preparat. Just al vespre, en David es va lesionar i va comunicar que no podria fer la ruta. Després d'unes deliberacions, en Miquel Angel i jo vam decidir que com que ja teníem fetes les reserves i difícilment trobaríem unes dates adequades, era millor fer la ruta encara que només fóssim dos.

Així és com el divendres 23 vam carregar la furgo i vam posar rumb a Bagà punt d'inici de la ruta. A quarts de deu ja érem sobre la bicicleta traginant allò imprescindible per fer una ruta de 3 dies. Mentre en Miquel Angel va optar per un petit i pràctic portaequipatge posterior jo vaig decantar-me per una petita motxilla que carregava a l'esquena. Ens esperava un inici d'etapa exigent amb 20 km continuats d'ascens. Als afores de Bagà vam agafar una carretera que remuntant el riu Balsareny permet arribar fins a Gisclareny. A l'alçada de Sant Joan de l'Avellanet vam abandonar la carretera i vam prendre una pista en suau ascens que entre boscos ens portaria fins al coll de la Bena. D'aquí vam continuar la pista que ens duria fins al coll de la Balma. A partir d'aquest punt vam gaudir d'unes vistes fantàstiques del Pedraforca fins a assolir el coll de Torn situat a 1900 m. d'alçada i que seria el punt més alt de la primera etapa. Els darrers quatre quilòmetres van ser exigents per la pujada però van ser compensats pel paisatge d'alta muntanya. Ens trobàvem just al vessant sud del massís del Cadí, quedant al nord les famoses canals del Cadí.

Tot seguit vam iniciar un llarg i tècnic descens per una pista en alguns trams molt trencada fins a trobar la carretera de Gósol a Josa de Cadí. En aquest tram de baixada ens va sorprendre la quantitat de carlines i les seves grans dimensions. Les carlines són unes flors d'alta muntanya que antigament decoraven les portes de les cases. Amb els anys la seva presència ha anat disminuint i ara és força rar veure'n. Potser el Cadí és un dels llocs on se n'hi fan més. A la plaça de Josa de Cadí vam aprofitar per cruspir-nos un entrepà i vam iniciar la segona ascensió del dia, la que ens duria després de 5 km a la collada de Jovell. A mitja ascensió però a un servidor se li va trencar un pedal. Realment és poc habitual trencar un pedal automàtic i en el meu cas era la primera vegada. Així doncs, només amb el travesser del pedal vaig haver d'acabar l'ascensió al coll. Podeu imaginar la incomoditat d'haver de fer la força amb un sol pedal i el risc de lesió que això suposava.  Per més inri, gairebé a dalt el coll va tapar-se i van caure unes quantes gotes amenaçadores que, afortunadament, van esvair-se poc després. Un cop a dalt el coll, vam iniciar un llarg descens per pista fins al poble de Cornellana. Aquí vam prendre la carretera asfaltada que ens duria a Tuixent, punt final de la primera etapa. En total van ser 54 km, 1900 m. de desnivell positiu i 5 hores efectives sobre la bicicleta.

A Tuixent teníem habitació reservada a cal Gabriel. Allà,mentre preníem una cervesa artesana del Berguedà, vam informar-nos sobre les possibilitats de poder arreglar o canviar un pedant automàtic. La situació era complicada ja que al poble no hi havia ni botiga de bicis ni mecànic. Vam sospesar d'anar a Gósol però no teníem garanties de trobar un pedal automàtic. La veritat és que la continuïtat de la ruta perillava i se'ns va passar pel cap una retirada amb en Miquel Angel anant a buscar la furgo a Bagà per recollir-me a Tuixent. La situació va canviar davant la possibilitat d'agafar un servei de furgoneta que cada dia al matí va de Tuixent a la Seu d'Urgell. A la ciutat del Parc del Segre no tindríem problemes per trobar un pedal automàtic.

L'endemà a les vuit del matí carregàvem les bicicletes a la furgoneta de Transports Públics de Catalunya que ens duria fins a la Seu d'Urgell. El desplaçament fins a la Seu va ser tota una experiència i ens va permetre conèixer una mica millor la vida de les valls allunyades del Pirineu. El trajecte d'una hora de durada es fa per una carretera amb moltes corbes i amb el pis molt gastat per les condiciones climàtiques canviants de l'alta muntanya. La furgoneta va anar parant en tots els pobles per on passava i va anar carregant gent que havia de fer gestions a la Seu. El conductor era un personatge molt conegut i apreciat ja que també feia encàrrecs a la gent dels pobles (compres, gestions de tot tipus). Durant el trajecte van acompanyar-nos un alemany instal·lat al Molí de Fórnols i el seu fill petit, i una senyora d'una certa edat. Vam aturar-nos en un poble i vam conèixer i poder tocar un petit cadell de gos que va fer les delícies dels viatgers. També va cridar l'atenció dels vilatans unes cabres enmig de la carretera que sospitaven que s'havien escapat.  Tot plegat va fer-nos veure que el ritme vital de la vall era molt més pausat i que l'atenció pels detalls era molt més acusada. Va quedar clar que viure a la vall implicava ignorar el tenir pressa i la immediatesa. Això no lligava massa amb la nostra preocupació i incertesa per reposar el pedal trencar i reiniciar el més aviat possible la nostra ruta. No obstant, no teníem més sortida que adaptar-nos a la situació. A 2/4 de 10 vam arribar a la Seu d'Urgell que es trobava en plena festa major. Inexplicablement per a la nostra impaciència, les dues botigues de bicicletes que ens havien recomanat encara no havien obert. No va ser fins a les 10 del matí que una d'elles va aixecar les persianes i vam poder, finalment, substituir els dos pedals i les cales de les meves sabates.  Resolta la incidència, vam posar rumb cap a Alàs tot remuntant pel marge dret del Segre i, després per carretera, fins al trencant d'Arsèguel. Aquí vam començar una llarga pujada que ens portaria primer fins a Arsèguel i després fins al petit poble de Cava. A Cava vam poder enllaçar amb el track de la ruta que preteníem fer inicialment. Després de Cava vam afrontar un dur ascens fins al Mas de Cal Pubill i després un tram de corriol en ascens fins al coll d'Oruga. D'aquí vam iniciar el descens també per corriol que ens menaria fins a Querforadat. Com que ja eren les dues del migdia vam decidir fer un entrepà en un bar-restaurant del poble. Tot seguit vam emprendre el descens fins Martinet de Cerdanya. Durant tot aquest tram vam sentir els trons amenaçadors a la llunyania però afortunadament no van acostar-se. De Martinet vam pujar per carretera fins a Montellà i vam prendre una pista que ens menaria fins a Bellver de Cerdanya. En aquest poble vam parar a fer una cervesa reparadora abans d'iniciar els darrers quilòmetres fins al poble de Pedra. Aquesta segona etapa van ser 60 km, 1600 m. de desnivell positiu i 5:20 hores sobre la bicicleta. A Pedra vam allotjar-nos a la seva rectoria que ha estat restaurada i és un entremig de casa de colònies i turisme rural. La seva mestressa (neorural procedent de Barcelona) va oferir-nos un bon sopar, així com la seva conversa.

L'endemà al matí amb un bon sol i una certa fresqueta vam posar rumb cap a Urús i Das. En aquest darrer poble vam iniciar l'ascens per carretera i després per pista que ens duria fins a l'estació d'esquí de la Masella. Com ja ens havia advertit en David, vam haver de fer un tram duríssim pel mig de les pistes d'esquí. El tram final d'uns 400 metres va resultar impracticable pel pendent i les. Arribats al coll de la Mola vam coincidir amb diversos grups que feien btt de descens. Tot seguit vam prendre una pista que planejant ens va dur per sobre el complex de l'estació d'esquí de la Molina del qual en vam tenir unes molt bones vistes. Finalment, la pista ens va dur fins al coll de Pal a 2.100 m. d'alçada, punt més elevat de la ruta. Al coll de Pal vam aprofitar per esmorzar i gaudir de les impressionants vistes de les muntanyes i valls de l'entorn.  Per acabar només ens quedava un llarg descens de 15 quilòmetres per pistes (alguna força trencada) fins a Bagà. Aquesta tercera etapa van ser 37 km, 1300 m. de desnivell positiu i 3:40 hores sobre la bicicleta. A Bagà vam fer una cerveseta reparadora i vam posar la furgoneta rumb cap a Figueres.

El resum és el d'una ruta excel·lent pel que fa a recorregut, diversitat de pistes i el paisatge, recolzada per uns bons allotjaments i amanida amb una bona gastronomia. Vam poder superar l'incident del pedal i descobrir de primera mà detalls de la vida a muntanya aïllada del "mundanal ruido". 

Podeu veure les imatges musicalitzades a 
http://youtu.be/Kqcbr3cs8HY

Onzena edició de la ruta dels Refugis. 7 i 8 de setembre de 2013

Un any més i una nova edició de la Ruta dels Refugis. I ja en van onze. La veritat és que després de tants anys, els organitzadors tenim dificultats per a introduir novetats i buscar itineraris diferents que puguin fer aquesta ruta més atractiva. Això sí, de ganes de seguir convocant els millors bikers de la comarca no en falten. Ja és una tradició que en Siso i jo ens reunim uns dies abans de l’Acústica per fer una cervesa artesana al Venècia i preparar una nova edició de la Ruta dels Refugis. 

El 7 de setembre  a dos quarts de vuit del matí vam reunir-nos 6 valents (Siso, Quim, Miquel Angel, Sergio, Jaume i Xavi) a la plaça Josep Terradellas per a emprendre la sortida. Fetes les salutacions i la foto de rigor, vam posar rumb a Delfià on ens esperava un nou fixatge, en Jordi. Com sempre que s’incorpora algú nou a la Ruta dels Refugis, aquest ve enganyat. En aquesta ocasió per part d’en Siso que amb els tradicionals “ja veuràs que bé que t’ho passaràs” i “res, home, es fa bé, hi ha alguna rampota però tu ja estàs fort” va entabanar un altre innocent. Fetes les presentacions en Siso va adonar-se que una de les rodes de la seva bici perd vent. Primera parada! A qui se li acut fer la Ruta dels Refugis amb uns pneumàtics de saldo? Siso, home, que n’has viscut moltes!!! Com mig cabrejat pel petit incident en Siso es va posar al davant del grup i amb un ritme infernal va posar rumb cap a Sant Quirze de Colera tot passant per una pista nova que de Delfià ens menaria primer a Sant Quirc i Santa Julita i, després, fins al monestir. Sense parar a oxigenar-nos i capitanejats per un Siso rejovenit vam iniciar el dur ascens al Coll de Plaja. A dalt, res de parar, i ràpid descens fins al Mas Pils i, com no, trepidant ascens fins al refugi del Coll de Banyuls. Com que era el primer refugi de la ruta aquí sí que vam fer una parada. No obstant, com que el cel estava tapat i amenaçava pluja vam decidir seguir la ruta tot baixant per carretera en direcció a Espolla i prenent la pista que mena fins a els Vilars, on sense parar, vam seguir fins a la font de la Verna i el Castellar. Ritme trepidant i amb poques parades com mai havíem tingut en les edicions anteriors. Tot baixant  cap al magatzem cremat alguns van tenir la sort de poder contemplar un exemplar d’escurçó al mig de la pista. D’altres el van esquivar sense ni adonar-se’n.  A instàncies d’en Jordi i per unanimitat es va decidir pujar cap al refugi de Requesens per Mirapols. La pista trencada i exigent no s’havia fet en altres edicions i representa una de les novetats d’enguany. Just al mas de Mirapols (en runes) en Siso va rebentar la roda del davant. Maleïts pneumàtics de saldo!! La veritat és que va anar bé per descansar una estona i asserenar el ritme frenètic que portàvem. A continuació vam arribar al segon refugi de la ruta, el de Requesens. Visita ràpida i inici del descens per pista fins a Cantallops. A la font de l’entrada del poble, coincidim amb una parella de bikers que fa un tram de la Transpirinaica. Vam intercanviar impressions i ens vam dirigir tots plegats al bar de la plaça del poble a fer una cervesa i endrapar l’entrepà que portàvem. La parella de bikers resultà ser de Cantàbria i ens va reptar a participar a el Soplao, una ruta d’un dia de 165 km i 6000 m. de desnivell. Vam convenir tots plegats que quina passada, però que aquestes barbaritats les deixàvem per en Quim, l’extraterrestre. Que tenim una edat i anem en bicicleta per disfrutar i no per posar el cos al límit. 

Tot seguit vam emprendre un tram nou de la ruta dels Refugis tot passant per pistes properes als estanys de Canadal. Vam poder comprovar que s’han obert algunes pistes noves, així com els efectes de l’incendi de l’estiu del 2012. Per una pista nova, encara pendent de compactar, vam arribar a la N-II just a l’alçada d’una coneguda casa de barrets. Vam constatar una vegada més, consternats, que els voltants de la Jonquera concentren els aspectes negatius dels espais fronterers (espais logístics deshumanitzats, prostitució, trobades sospitoses, sensació d’absència d’autoritat). 

En creuar la N-II i emprendre una pista asfaltada, vam passar al costat d’una d’aquestes dones esclaves del segle XXI. Tot i saludar-la va ignorar-nos totalment. Segons va explicar en Jaume, gran entès en el tema, les prostitutes no fan cas als ciclistes perquè van massa suats. La pista (també nova en la ruta dels Refugis) va dur-nos fins al disseminat de l’Estrada ja prop d’Agullana. A continuació vam prendre una pista que ens menaria a Santa Eugènia d’Agullana. Just mig quilòmetre abans d’arribar-hi va sorprendre’ns un xàfec brutal que va deixar-nos xops en qüestió de minuts. Vam aconseguir refugiar-nos a les voltes de la casa de colònies mentre esperàvem que afluixés la pluja. Quan va fer-ho, vam emprendre l’últim tram del dia que per carretera ens portaria fins a la Vajol on vam arribar-hi a les 15:30 de la tarda. Sens dubte va ser l’etapa més ràpida que mai ha tingut la ruta dels Refugis. En total van ser 81 km, 1640 m. de desnivell positiu i 5:20 hores efectives sobre la bicicleta. 

Al refugi de l’Ajuntament de la Vajol, nou i ben equipat, vam fer-nos una dutxa i vam posar a assecar tot el material xop que dúiem. Tot seguit vam anar a prendre una cervesa reparadora a Ca la Conxita, que esdevindria el nostre quarter central, ja que va ploure tota la tarda. Un moment que la pluja va parar vam aprofitar-lo per estirar les cames tot visitant el poble i, especialment, la seva església. A quarts de vuit, amb els estómacs gemegant i en Siso mig defallit vam decidir anar a sopar. Ai, la Conxita, quin tros de dona! Servicial, riallera i amb aquell to de veu tan característic....

 -Demaneu el que vulgueu que tinc tot el que hi ha a la carta!  No us venen de gust unes napolitanes?

Mentre demanàvem els plats va aparèixer un excursionista jove que feia el GR-11 des d’Hondarribia fins al Cap de Creus. Com que no hi havia ningú més al restaurant vam convidar-lo a sopar amb nosaltres. Va resultar ser un alemany que parlava un castellà més que acceptable i que havia iniciat la ruta el 8 d’agost. Va explicar-nos que a Alemanya hi havia molta afició a recorre els Pirineus de punta a punta i, lògicament, va preguntar-nos pel procés d’independència de Catalunya. Amb els tubos de ratafia de la Conxita vam decidir anar a dormir a 2/4 d’onze de la nit. 

L’endemà vam despertar-nos amb un dia radiant. Les nuvolades del dia anterior havien desaparegut un sol espaterrant ens donava el bon dia. La Conxita va preparar-nos l’esmorzar i altra cop:- No us venen de gust unes napolitanes? Amb tanta insistència en Sergio va caure i va demanar un croasant. Ja a sobre la bicicleta vam iniciar l’ascens més dur del dia que ens menaria fins al santuari de les Salines. Des de la Vajol són 6 km de pujada amb trams realment durs abans d’arribar al coll de Lli i especialment una paret després de deixar el tram emporlanat del castell de Cabrera. Com sempre en Quim, l’extraterrestre, va demostrar tenir un físic d’androide i mentre tots esbufegàvem ell pujava sense ni una gota de suor. A dalt al santuari en Siso va explicar-nos les obres que s’estan fent al refugi per tal d’adequar-lo i fer-lo més confortable.  Tot seguint, vam iniciar el llarg i pesat descens per pista fins a Maçanet de Cabrenys. D’allà vam posar rumb a Oliveda i la font de Fontfreda. Per sorpresa nostra, la font no rajava. Tot i així vam aprofitar per esmorzar. A continuació calia afrontar el tram de GR-11 que obliga a arrossegar la bici per un corriol pedregós durant ben bé mitja hora. És una de les parts que endureix la ruta dels Refugis i que fa que només sigui apte pels més forts. Just en aquest tram en Sergio va patir una caiguda i una forta rascada al colze. El tram de corriol finalitza al mas de la Trilla on s’inicia un descens trepidant fins al mas de la Figa i d’allà, un cop creuada la Muga, l’ascens fins al coll de Pincaró. D’aquí vam seguir l’ascens fins a trobar la pista que passa per Sant Joan de Bossols i després fins a la pista asfaltada que ens duria finalment a can Nou. Aquí teníem encarregat un arròs de muntanya que vam regar amb panatxés i vi. Quedava el passeig caminant fins al refugi del Bassegoda, últim refugi de la ruta. Allà vam trobar-hi en Pitruc i un grup que dinaven animadament a la zona vip del refugi. Fetes les fotos de rigor vam iniciar el descens fins a Albanyà i després per carretera fins a Figueres. La segona etapa van ser 80 km, 1900 m. de desnivell positiu i 5:50 hores efectives. 

Aquesta ha estat l’edició de la ruta dels Refugis que s’ha fet més ràpidament, especialment el primer dia on es va dur un ritme fort i constant durant tot el dia. El fet de fer un dinar lleuger, sense entaular-se, ha estat un encert ja que dóna continuïtat a l’etapa. En resum, un nou èxit de la ruta dels Refugis, la ruta d’en Siso. 

Aquí podeu veure la pel·li de la sortida  http://youtu.be/JX0Sy5uHJZQ

Crònica de la Molina-Figueres 2013

Crònica de la Molina-Figueres 2013

Els dies 25 i 26 de maig de 2013 va tenir lloc una segona edició de la recuperada ruta La Molina-Figueres. Aquest any vam introduir algunes variants en el recorregut que el va fer força diferent al de l’edició anterior. 

Primera etapa. Tosses-Molló.

A les 7 del matí del dissabte un grup de 6 bikers (Quim, Siso, Miquel Àngel, Lluís, David i Xavi) carregàvem les bicis en un minibús que ens duria fins a Tosses. Dues hores després començàvem a pedalar per una pista que ens duria fins a uns prats a sobre Tosses amb unes vistes espectaculars sobre el Puigmal que, contràriament a l’any passat, mantenia una bona capa de neu.  Pedalar per damunt l’herba d’aquests prats i amb un paisatge obert va ser una autèntica delícia i un dels millors moments d’aquesta ruta. Sense més incidències, vam arribar al coll de Jou i vam iniciar per pista el descens fins a Campelles per després baixar per carretera fins a Ribes de Freser. En una plaça de Ribes al costat del Freser vam esmorzar una mica i vam preparar-nos per a l’ascensió més llarga del dia. Es tracta d’una pista llarguíssima, d’uns 20 km, que passa per sota el Balandrau i enllaça amb Tregurà. Realment és una pujada molt llarga que queda compensada pel paisatge canviant i per un darrer tram d’alta muntanya on vam haver de sortejar algunes clapes de neu enmig de la pista. Sorprenia a finals de juny la quantitat de neu que encara hi havia. Arribats al punt culminant de l’ascensió (prop de la Font Lletera), vam iniciar el descens que ens menaria fins a Tregurà on vam aturar-nos a menjar a un lloc clàssic, la Fonda Rigà. Una mica més recuperats vam iniciar el descens fins a Setcases per després iniciar el darrer obstacle del dia, la collada Fonda. Es tracta d’una ascensió d’uns 10 km que porta fins al peu del Costabona a gairebé 2.000 metres d’alçada. A dalt un fort vent va obligar-nos a utilitzar el paravents i vam iniciar el llarg descens cap a Espinavell i, després, per carretera fins a Molló. Aquí teníem reservat allotjament a una casa rural anomenada la Costa que es troba enlairada als afores de Molló. Ens esperava un darrer quilòmetre de pujada que va culminar un dia intens de BTT. Aquesta primera etapa van ser 90 km, 2.400 m. de desnivell positiu i 6:55 hores efectives sobre la bicicleta.

La Costa ens va sorprendre. Es tracta d’una casa pairal restaurada i habilitada per al turisme rural. Porta aquest negoci una parella molt atenta que ens va atendre d’allò més bé. El sopar que ens van oferir va ser exquisit i vam compartir taula amb un personatge  un punt enigmàtic que després vam saber que era un industrial força important propietari de la casa. 

Segona etapa. Molló-Figueres

L’endemà al matí mentre esmorzàvem van incorporar-se a la ruta en Lluís i en Fonso. Tots vuit vam iniciar la segona etapa per una pista que van indicar-nos des de la Costa que ens menaria fins al coll d’Ares. L’ascens inicialment suau ens va permetre gaudir d’unes  bones vistes sobre el Costabona,  el Bastiments i la vall de Camprodon. No obstant, el darrer quilòmetre d’ascensió vam trobar una paret que va orientar la nostra mirada cap al terra i va disparar les nostres pulsacions. Un cop al coll, vam fer la foto de grup de rigor i vam iniciar un descens tècnic per corriols que ens menaria primer a la Mare de Déu del Coral i després al poble de la Menera, on vam aprofitar per esmorzar.  Cal dir que aquesta segona etapa vam seguir un recorregut proposat per en David que s’havia seguit en edicions antigues de la Molina-Figueres. A continuació vam prendre una pista força abandonada amb un ascens sostingut que ens va portar fins al naixement de la Muga. D’allà vam baixar a l’hostal de la Muga i vam seguir la pista fins a Pincaró. Ens quedava un darrer ascens (coll de Pincaró) abans d’arribar a Albanyà on vam fer un menú al camping. Allà en David (que havia patit un caiguda forta baixant de l’Hostal de la Muga) i en Lluís van decidir tornar amb cotxe fins a Figueres, mentre la resta enfilàvem la carretera cap a Sant Llorenç de la Muga, Terrades, Llers i Figueres. En aquesta ocasió no hi va haver cervesa de comiat i cadascú va desfilar cap a casa seva. Aquesta segona etapa van ser 80 km, 1.600 m. de desnivell positiu i 6 hores efectives sobre la bicicleta.

Cal fer esment que aquesta segona edició de la recuperada Molina-Figueres ha estat la de la seva re-consolidació. Hi ha hagut una excel·lent organització per part d’en Miquel Angel i en David i el nombre de bikers ha estat superior. Per tant, s’obren bones perspectives per a noves edicions amb nous recorreguts i nous descobriments. 

Els Máster 40 i 50 segueixen en forma!!!!!

Podeu veure les fotografies musicalitzades al següent enllaç:

http://www.youtube.com/watch?v=Fn2cOjzGqXw

VOLTA A LA SERRA DE PRADES

CRÒNICA DE LA VOLTA A LA SERRA DE PRADES EN BTT. 13 i 14 D’ABRIL DE 2013

El dia 12 d’abril, a mitja tarda, una expedició formada per Miquel Àngel, David, Lluís i Xavi sortia amb una furgoneta carregada de bicicletes en direcció a Prades. Després de més de 3 hores d’autopistes, variants i carreteres comarcals vam arribar al bonic poble de Prades on teníem reservat un bungalow al camping del poble. Després d’una cerveseta de cortesia, vam fer un sopar lleuger i vam anar a dormir aviat. L’endemà va incorporar-se l’Eva, una amiga de feina d’en Miquel Àngel que des del Perelló (al delta de l’Ebre) va voler acompanyar-nos la primera jornada de btt.  Després d’un breu esmorzar i d’encarregar uns entrepans vam carregar les bicicletes a la furgoneta i vam fer el trajecte de Prades a Alcover on vam començar a pedalar. El dia era net i pronosticava una bona jornada de btt gairebé estiuenca. Així ho vam entendre i vam embatumar-nos de crema protectora. Ja sobre la bicicleta vam posar rumb cap a Fontcaldes tot passant per carreteres rurals de poc trànsit. Just abans d'arribar al poble vam pendre una pista que ens portaria al primer coll del dia, el Coll Vell, una pujada sostinguda per bé que no massa dura. Un cop a dalt vam albirar als nostres peus el municipi de Montblanc. Un fort descens va portar-nos fins al poble on vam aturar-nos a contemplar el seu centre medieval ben delimitat per les conegudes muralles. Vam ser sorpresos per un festival medieval amb rues i espectacles musicals. Tot seguit vam continuar la ruta per pistes que ens durien fins a l'Espluga de Francolí. Poc abans d'arribar-hi en Lluís va rebentar una roda. Passat el proble vam arribar al monestir de Poblet on vam fer una parada obligada de visita al complex religiós i també per a cruspir-nos l'entrepà que duiem per dinar. Amb una cleca de sol considerable i amb una temperatura propera als 30 graus vam empendre la pista que ens menaria fins al castell de Riudabella. Ens va sorprende les seves dimensions i una bassa d'aigua per al reg envoltada de vinyes. La pista va continuar fins al poble de Vallclara. D'aquí vam emprendre la segona pujada llarga del dia que ens menaria fins a Vilanova de Prades. En un bar de l'entrada del poble vam fer un reagrupament i vam aprofitar per prendre unes clares. A continuació vam iniciar el darrer tram del dia començant per una tram de baixada seguit per dos quilòmetres de pujada (la darrera del dia) per després d'un petit descens arribar a Prades, fi de la primera etapa. Al bungalow vam fer els estiraments de rigor i una merescuda dutxa. Un cop vam acomiadar l'Eva que havia de retornar a el Perelló vam anar caminant fins al poble de Prades on vam visitar la plaça i la seva famosa font. En un restaurant de la plaça vam fer un merescut sopar. La primera etapa van ser 65 quilòmetres i 5:20 hores efectives sobre la bicicleta.

La segona etapa va començar amb un dia assoleiat per bé que fresc. Després de seguir un tram d'un camí natural que recorre aquella contrada, vam iniciar un descens que ens duria fins al poble encimbellat de Siurana, al peu del qual hi ha el pantà del mateix nom. Les vistes des del poble són meravelloses la qual cosa va fer que paréssim una bona estona a contemplar-les. Després vam inicia per carretera el descens que ens portaria fins a la presa del pantà. Tot seguit, vam iniciar un tram de fort ascens fins al coll de la Creu per arribar, poc després, al poble d'Arbolí on vam aprofitar per carregar els bidons d'aigua.  A continuacio vam seguir diversos trams de pista que ens van portar fins a la Mussara on vam gaudir d'unes vistes excel·lents de la zona del litoral. Tot seguit vam iniciar un descens vertiginós, molt trencat i tècnic que ens va dur fins al poble de l'Albiol. Des d'aquí ja només ens va quedar un llarg descens fins al Alcover, on acabava la nostra ruta. Allà vam prendre unes merescudes cerveses i tot seguit vam carregar les bicicletes a la furgoneta i vam dirigir-nos al camping de Prades a buscar les maletes  abans d'iniciar el retorn a Figueres. La segona etapa van ser 66 quilòmetres i 4:20 hores efectives.

La volta a la Serra de Prades que va proposar-nos en Miquel Àngel seguia el recorregut d'una ruta ressenyada a la revista Vèrtex. Cal dir que la ruta permet descobrir la Serra de Prades tot seguint pistes i corriols que passen per paisatges diversos, des de conreus i vinyes passant per boscos mediterranis fins a zones de mitja muntanya. Tot i tenir distàncies que semblen assumibles, la ruta és exigent ja que té un desnivell considerable que no s'ha de menysprear.

Per veure el reportatge fotogràfic i musical podeu cricar a  http://youtu.be/YFggrM4ilL8

CRÒNICA DE LA RUTA DELS REFUGIS O DE L’ARIADNA. 15 I 16 SETEMBRE 2012

CRÒNICA DE LA RUTA DELS REFUGIS O DE L’ARIADNA. 15 I 16 SETEMBRE 2012

Enguany la ruta dels Refugis ha complert 10 anys. Una dècada ininterrompuda d’edicions. 

Queda molt lluny aquell dia en què l’incansable Siso va tenir la brillant idea de crear una ruta en BTT que en 2 dies passés pels 4 refugis del Centre Excursionista Empordanès (refugi del Bassegoda, de les Salines, del Forn de Calç i del Coll de Banyuls). Amb deu anys, la ruta ha assajat itineraris diversos, ha buscat allotjaments nous, ha viscut situacions i anècdotes i s’ha consolidat com una ruta ja clàssica. La seva duresa, tant per la longitud però sobretot per l'alçada acumulada, fa que acabar-la només estigui a l’abast de les cames dels millors bikers.

Amb tot aquest bagatge, no em vaig sorprendre gens quan una reportera especialitzada en BTT va trucar-me per fer un reportatge de la ruta dels Refugis.  Acompanyat d’en Siso vam rebre l’Ariadna (així es deia la reportera) a la seu del CEE per explicar-li els detalls de la ruta. Benvolguts companys, puc assegurar-vos que aquella hora i mitja de trobada va ser la més deliciosa que en Siso (i jo també) hagi viscut mai en una reunió a la seu del CEE (i això que en Siso n’hi ha fet moltes, de reunions). Com tocats per un nou sentit i sense dir-nos res, en Siso i jo vam coordinar-nos perfectament per gaudir al màxim d’aquell moment. Mentre en Siso explicava els orígens de la ruta, jo no perdia cap detall d’aquell ésser gairebé perfecte que ni el gran Miquel Àngel seria capaç d’esculpir. Mentre jo li explicava el recorregut, en Siso devorava extasiat amb la mirada aquells ulls, aquells llavis, aquells pits que s’endevinaven sota la brusa i aquelles cames, ai aquelles cames!.  Entre torn d’explicació i torn de deliri contemplatiu, vam fer el possible per allargar la trobada amb anècdotes de la ruta que anàvem inventant sobre la marxa. Com sempre passa però, tot allò bo s’acaba. No obstant, quan l’Ariadna va comunicar-nos la seva intenció de venir a la Ruta dels Refugis per fer-ne una crònica, els nostres cors es van disparar de pulsacions. Ens imaginàvem aquella deessa de la bellesa exaltant a cada pedalada l’excel·lència del paisatge de l’Albera. Els fenassars, les fagedes, els rierols, lluirien encara més esplèndids al pas d’aquella atleta angelical. En Siso i jo ens col·locaríem a roda, sempre a roda, sense perdre cap detall d’aquella benedicció...  Quan vam acomiadar l’Ariadna, tot dos sabíem que viuríem l’edició més gloriosa de la ruta dels Refugis. I amb aquesta expectació vam arribar a l’inici de la ruta. 

El dissabte 15 de setembre un grup de 9 bikers (Lluís G., Jesús O., Mosso, Miquel Àngel R., Jaume B., Vicens P., Antonio, Sergio, Xavi T.) van prendre la sortida a les 7:30 d’un matí assoleiat de la plaça del Sol de Figueres i van posar rumb a Albanyà tot passant per corriols fins a Terrades i d’aquí per carretera fins  a Albanyà. Ja en tot aquest tram vam poder copsar els efectes del gran incendi del dia 22 de juliol que va cremar més de 10.000 hectàrees. Després de l’incendi el paisatge ha canviat notablement: el verd ha estat substituït pel gris, les pedres han guanyat visibilitat, el sotabosc ha desaparegut i les visuals s’han ampliat, han sorgit parets i barraques de pedra seca que estaven amagades i els camins i corriols ara contrasten severament en el conjunt del paisatge.  Un cop a Albanyà van incorporar-se 5 bikers més (Siso-el cervell de la ruta-, Xavi C., Xavi B., Juanjo i Ramon). 

Els 14 bikers vam iniciar l’ascens per la pista emporlanada que ens va dur fins al primer refugi de la ruta, el del Bassegoda. Allà vam aprofitar per esmorzar mentre visitàvem el refugi i descobríem la part “vip” de la instal·lació a disposició dels socis del centre. Tot seguit vam continuar l’ascens fins al coll de Principi per iniciar el llarg descens que ens portaria fins al coll del Sobirà i després a l’Hostal de la Muga. Des d’allà vam prendre una pista en ascens constant que va menar-nos fins a Costoja. Com que era força tard vam decidir baixar a Maçanet de Cabrenys per carretera on ens esperava un merescut descans (després de 75 km) i els famosos macarrons de la Quadra. El dinar va ser abundant i es va allargar en una tertúlia que combinava els records de les edicions anteriors amb l’entusiasme generat per l’èxit de la manifestació del dia 11 de setembre. Després del cafè vam acomiadar en Lluís que va quedar-se a Maçanet.

De nou sobre la bicicleta, l’emoció i una certa ansietat va marcar l’inici del llarg ascens (12 km) fins a les Salines. Tal com estava anunciat, l’Ariadna ens esperaria amb la seva bicicleta i el material de reportera al refugi de les Salines. S’acostava el gran moment i es notava en l’ambient una certa tensió. Alguns van engrassar la bicicleta per pujar més ràpid, altres van preparar càmeres de fotografia i de vídeo, altres es pentinaven mentre pedalaven i alguns fins i tot van rentar-se les dents i van exhaurir l’esprai d’elixir bucal. Posseïts per una crida sobrenatural, vam batre tots els records de l’ascensió a les Salines. Ja a dalt, la decepció va ser total en veure que no ens hi esperava ningú. Va iniciar-se un temps d’espera, d’incertesa, d’inquietud insuportable a mesura que passaven els minuts i l’Ariadna no apareixia. Alguns van suggerir que havíem arribat massa aviat, d’altres s’oferien a anar-la  a ajudar si li havia passat quelcom i alguns incrèduls van pensar que tot era una enganyifa. Finalment, la trucada mai desitjada que enuncia un contratemps insalvable. El desencant va apoderar-se de tots nosaltres. Ulls humits, bicis rebotides al terra, clams demanant explicacions al cel, defalliment.

Amb desgana, vam fer-nos la foto de rigor per immortalitzar l’instant i els 14 bikers vam emprendre la forta baixada fins a la Vajol (per una pista força trencada) i després per carretera fins a Agullana, on teníem reservat allotjament als apartaments el Suro. 

En total, la primera etapa van ser 102 km i 2.500 metres de desnivell positiu. 

Per contrarestar l’estat d’ànim, vam prendre unes cervesetes i fruits secs mentre organitzàvem el torn de dutxes. Un cop tots en clenxinats, vam anar a sopar La Pinyareda on els entrecots regats amb vi van fer-nos oblidar el desengany del dia.

La història de la segona etapa no té secrets ni interès. 14 ànimes en pena pedalant tristos per l’Albera. D’Agullana vam baixar a la Jonquera on vam iniciar les fortes rampes fins a Canadal. A continuació descens fins als estanys i tram planer i ràpid fins a Cantallops, això si, passant per la zona cremada de l’incendi del 22 de juliol. Ascens fins al coll de Medàs i tram ràpid fins al peu del Castell de Requesens. Aquí vam trobar en Joan H. i un amic seu que havien sortit a fer una matinal. A continuació petit ascens fins al segon refugi de la ruta, el del forn de calç. Feta la foto commemorativa, vam emprendre un fort descens, per després agafar la pista que ens portaria al Castellar i d’allà a la font de la Verna. A continuació fort descens fins a tocar els Vilars i pista fins a trobar la carretera que puja al coll de Banyuls. Al coll de Banyuls vam fer-nos la foto amb el refugi de fons. Tot seguit ràpid descens i forta pujada fins al Coll de Plaja per després baixar fins a Sant Quirze de Colera. Vam decidir passar del restaurant i continuar fins a Vilananicle on, a la font de l’entrada del poble, vam dinar els entrepans que ens quedaven i les barretes energètiques. A continuació vam emprendre el camí cap a Sant Silvestre de la Valleta i vam iniciar el darrer ascens del dia (coll de sota el Puig Tifell). Finalment, llarg descens fins a Llançà. A l’estació de tren vam tenir la sort d’agafar immediatament un tren que ens duria fins a Figueres. 

En un bar de la plaça de l’estació vam fer les cerveses de fi de ruta. La segona etapa van ser 65 km i 1.500 m. de desnivell positiu. Per tant, tota la ruta dels Refugis del 2012 van ser 167 km i 4.000 m. de desnivell positiu.

Cal dir que, com sempre, l’organització va ser excel·lent i va regnar el companyerisme i el bon rotllo. Només hi va haver un pro: l’Ariadna. Tantes expectatives, tantes il·lusions i tot va quedar en un no res. Companys, ha arribat el moment de sincerar-nos. En Siso i jo vam decidir a última hora que hi ha coses que no s’han de compartir, i l’Ariadna és una d’elles. Així és que vam trucar-la el dia abans i vam  cancel·lar la seva visita. L’Ariadna és només per en Siso i per mi.

Per cert, en Siso s’ha fet un tatuatge.  A que no endevineu què hi posa? Demaneu que us ho ensenyi.

Salut i BTT. 

LA MOLINA - FIGUERES 2012

CRÒNICA DE LA MOLINA-FIGUERES 2012

Gràcies a la tenacitat i la bona organització d’en Miquel Àngel, la secció de BTT del CEE va recuperar la clàssica ruta La Molina-Figueres. Aquesta era una ruta que va deixar d’organitzar-se ara fa uns anys ja que va morir d’èxit, amb edicions amb més de 40 bikers, que requerien una organització gairebé professional.

El 16 de juny un total de 6 bikers (Miquel Àngel, Josep, Josep Maria, Jordi, Quim i Xavi) preníem un autocar que va dur-nos fins a Tosses. Després d’embetumar-nos de crema protectora ja que el sol picava de valent, vam iniciar la ruta. A la sortida del poble en direcció a la Collada, vam  prendre una pista a mà esquerra que en lleuger ascens ens menaria fins a uns prats a 1.800 metres d’alçada. Des d’aquests prats, vam poder gaudir d’unes excel·lents vistes del Puigmal i de la Vall de Ribes amb el remor de fons dels crits d’alerta de les marmotes. 
Tot seguit, pel mig dels prats, vam arribar al Coll de Prat de Jou i vam prendre una pista que ens va menar prop de Campelles. No obstant, abans d’arribar-hi, i amb la voluntat de seguir el track que teníem, vam “emmerdar-nos” en un tall d’embardissada portant la bicicleta a coll. Tot i que era tot en baixada es va fer pesat ja que el pendent era fort i, més que caminar, teníem ganes de pedalar. 

Superat aquest tram, vam trobar la pista que ens portaria fins a Campelles. Sense aturar-nos al poble, vam seguir la baixada per un corriol molt tècnic que es feia majoritàriament a peu fins a Ribes de Freses. A l’arribar a Ribes el company Josep va ressentir-se d’una lesió i va decidir abandonar-nos i tornar per carretera cap a Figueres. Tot i els intents per tal que continués, no vam aconseguir fer-lo canviar de parer i els 5 bikers restants vam acomiadar-lo i vam continuar la ruta, ara per carretera, fins a Pardines. 

Com que era migdia i el sol tustava fort, vam fer una beguda fresca en un bar abans d’iniciar la temible “Collada Verda”. El primer tram d’aquesta pujada mítica és agradable i el vam fer sota l’ombra.  No obstant, a mesura que avançava la pujada es feia cada vegada més dura i els arbres que ens feien ombra van anar desapareixent. Les rampes més fortes de l’ascens són impossibles de fer, agreujades per un ferm molt trencat. Tothom va pujar al seu ritme i, finalment, vam arribar a dalt on vam descansar a l’ombra d’un arbre. 
Tot seguit vam iniciar el descens fins a Abella on vam aturar-nos al primer restaurant que vam trobar. Tot i que som conscients que quan es fa una ruta llarga cal fer àpats suaus i fàcilment digeribles, davant la carta d’aquell restaurant no vam poder contenir-nos. Així és que van anar portant plats d’anamides de tot tipus, bistecs i entrecots regats amb vi i panaxés. Per acabar-ho d’arrodonir, després dels postres el propietari va anar portant ampolles gegants (algunes de 4 litres) de licors diversos.  Davant d’aquest escenari, alguns vam trobar a faltar en Siso, especialista en reconduir amb èxit aquestes situacions tant perilloses i de final incert. La primera víctima va ser en Josep Maria. No sabem si pel cansament o per l’excés de “xupitos”, però va decidir que el darrer tram del dia (la pujada a la Collada Fonda), no li feia massa il·lusió i que ja ens esperaria a Camprodon. 

Així doncs, 4 bikers vam emprendre el camí cap a Setcases per la carretera. L’efecte dels xupitos es va fer notar i en Jordi i en Quim van volar cap a Setcases sense que ni en Miquel Angel ni en Xavi els poguessin seguir. Un cop a Setcases vam carregar els bidons d’aigua i vam iniciar l’ascens primer per carretera i després per pista fins a la Collada Fonda. Ens esperaven 12 quilòmetres que ens portarien fins als 1.900 metres d’alçada. Tot i que la pujada no és massa dura, és força llarga i es van notar els quilòmetres que ja portàvem acumulats. Cadascú va pujar al seu ritme i vam retrobar-nos tots 4 a dalt el coll. Ja només ens quedava el llarg descens fins a Espinavell i després agafar la carretera fins a Molló i el descens final a Camprodon. 

A les 8 del vespre arribàvem a la casa de colònies que teníem reservada on ens esperava en Josep Maria que ja s’havia dutxat. En total la primera etapa van ser 85 quilòmetres, 6:40 hores efectives sobre la bicicleta i 2.200 m. de desnivell positiu. La nostra arribada va coincidir amb els minuts finals de la final de la lliga de bàsquet que el Barça va guanyar al Madrid i que vam seguir des del televisor de la casa de colònies. Un cop dutxats, vam sopar a la casa de colònies i vam tenir esma per anar a fer una cerveseta i unes ratafies en una plaça molt animada de Camprodon. 

L’endemà a ¾ de 9 ja tornàvem a ser sobre la bicicleta. De Camprodon vam prendre una pista en paral·lel al Ter que va dur-nos fins a Creixenturri per després desviar-nos prenent una pista en ascens que va dur-nos al Portell de les Roques sota d’uns espadats amb unes vistes excepcionals del Costabona i la vall de Beget. A continuació, la mateixa pista va dur-nos per un descens molt trencat fins a Sant Miquel de Pera. En Miquel Àngel va explicar que aquest tram és el que segueix la Transpyr en la primera etapa Roses-Camprodon. 
Tot seguit, vam baixar per carretera fins a Oix, on sota una ombra vam cruspir-nos l’entrepà de botifarra que ens havien preparat a la casa de colònies. D’Oix vam prendre la carretera cap a Castellfollit fins a trobar el trencall que mena a Montagut passant pel Camping Can Banal. De Montagut vam pujar a Sadernes on vam fer un darrer refresc abans d’iniciar la gran pujada del dia. 

Com en la jornada anterior, la gran pujada ens agafava en el pic més calurós del migdia. Poc abans d’iniciar la gran pujada, en Josep Maria va decidir que ja en tenia prou i que el Coll de Riu ja el pujaria sa tia. Així és que els altres 4 bikers vam posar-hi pit i collons i vam afrontar les dures rampes d’aquest coll de sota el Bassegoda. Aquesta pujada és realment dura, extenuant, amb trams molt exigents i un darrer quilòmetre que és una paret matadora, sobretot quan ja es porten uns quants quilòmetres a les cames. El Coll de Riu és un os per a qualsevol biker, excepte per en Quim (l’indomable de Masarac) que va pujar-lo sense despentinar-se, mentre els altres trèiem el fetge per la boca. 
Un cop a dalt vam iniciar el llarg descens fins a Albanyà on vam aturar-nos a dinar al càmping. Després d’un àpat merescut i reparador vam emprendre el tram final de la ruta per carretera fins a Llers, on vam fer la darrera cervesa, la de celebració de fi de ruta. Aquesta segona etapa van ser 95 quilòmetres, 5:40 hores efectives i 1.400 m. de desnivell positiu. 

La Molina-Figueres és tant exigent com la ruta dels Refugis, agreujada perquè un bon grapat de quilòmetres es fan en alçada (entre els 1.500 i els 2.000 m) i això s’acaba notant. Els paisatges per on passa són excel·lents, especialment els prats de sobre Tosses, la Collada Verda, la Collada Fonda i els espadats de Resclusanys. Les tres ascensions principals són exigents, especialment el Coll de Riu, la Collada Fonda (per la seva longitud) i la Collada Verda. 

En aquesta ruta hem descobert que en Miquel Àngel és un molt bon organitzador i se li poden encarregar noves edicions i que en Jordi s’està posant en forma de manera molt perillosa i amenaçant. L’haurem de portar a fer xupitos més sovint. 

La voluntat és repetir la ruta l’any vinent trobant nous camins que portin de la Molina a Figueres. 

Podeu veure el vídeo de la ruta a
http://youtu.be/7Z1eYfN5KYc