CRÒNICA DE LA PUJADA AL CASTELL DE MONTROIG. 25/10/2009
Camins empedrats seguint la carena, corriols estrets esquivant la vegetació, pujades asfixiants on deixar-hi el fetge, paisatges de pedra seca de la Garriga, baixades trepidants evitant cables assassins, el gorg on en J. Turró s’hi capbussa a l’estiu en pilotes, vistes impressionants des del castell de Montroig, el camí melancòlic vora la Muga entre Boadella i les Escaules,...., tot això i més al..... Territori Vicens!!.
Aquest diumenge en Vicens P. era l’encarregat de guiar-nos en una sortida pels voltants de les Escaules. No va defraudar-nos i va portar-nos per multitud de camins i corriols força desconeguts. Set bikers vam trobar-nos, com sempre, davant l’antic Escorxador i vam emprendre la ruta cap a Vilafant. Des d’allà, va discorre per multitud de corriols i pistes de tota mena en un no parar de pujar i baixar. Un trencacames constant que va deixar-nos baldats especialment a la pujada trialera de la sortida de les Escaules. En Xavi C. (engripat) va poder acompanyar-nos fins al Roure. D’allà vam baixar a Biure i tot resseguint més pistes i més corriols vam arribar fins a sota el castell de Montroig. La pujada fins a la base del castell és curta però asfixiant. A dalt, vam fer-nos les fotos de rigor i vam continuar fins a Boadella. Arribats a Boadella alguns van començar a patir la duresa de la ruta i van sorgir les primeres enrampades a les cames. D’allà, vam resseguir la Muga fins a Boadella. Aquest camí ha estat adequat i és un magnífic passeig arran del riu que permet descobrir el Molí de les Puces (resta arqueològica d’interès, Siso dixit). De les Escaules vam tornar a Figueres ja força tocats. En total van ser 48 km i 3:20 hores efectives sobre la bicicleta en una jornada d’autèntic mountain bike gentilesa d’en Vicens.
Com que en J. Turró semblava que tenia ganes de fer de guia, l’emplacem a què s’ho curri i no s’escaquegi, i dissenyi una ruta pels camins que ell coneix (no cal tornar al gorg de les teves pilotes). Ep, i ara no vulguis fer-te l’ibèric, no cal que sigui tan dura (...la ruta).
Per veure les fotos, piqueu a l'enllaç de sota:
http://picasaweb.google.es/xturro/PujadaCastellDeMontroig25100909
dijous, 5 de novembre del 2009
dijous, 24 de setembre del 2009
VII EDICIÓ DE LA RUTA DELS REFUGIS. 2009.
Ja és oficial. En Siso és l’únic ciutadà d’aquest món que ha completat les 7 edicions de la Ruta dels Refugis. Pel camí s’han perdut alguns aspirants que no han aguantat la seva duresa.
Aquest any en Siso (l’ànima de la ruta) va introduir alguns canvis que van modificar substancialment el tarannà de la prova. Calia reconduir urgentment la situació generada l’edició anterior que havia portat a un cert aburgesament, a una ruta de vol gallinaci, a atraure bikers de revista del cor. Era necessari fer una selecció natural i escollir els bons, els millors. Les novetats d’enguany van ser dues.
La primera era que la ruta s’iniciava i acabava a Figueres, i la segona, que es feia la volta en direcció contrària a l’habitual. És a dir, la ruta s’orientava d’est a oest, visitant primer el refugi de Coll de Banyuls i acabant al de Bassegoda. El plantejament va espantar les masses ja que el dissabte 5 de setembre només 4 bikers escollits (Siso, Quim, Miquel Angel i Xavi) vam iniciar la ruta davant del Molí de l’Anguila. El dia era assolellat i amb una mica de tramuntana la qual cosa presagiava una jornada encara més dura.
Vam posar rumb cap a Peralada on van ajuntar-se dos valents més (en Carles i en Luís). Junts vam fer gran part de la jornada. El grup de 6 va dirigir-se cap a Rabós d’Empordà i va prendre una pista força desconeguda que passant per Sant Quirc i Santa Julita ascendeix fins al Coll de Plaja. És una pujada dura amb alguna pendent forta, però que ofereix unes meravelloses vistes sobre la plana i el mar. De baixada cap al Mas Pils va sorprendre’ns una forta tramuntanada que va amargar-nos la pujada fins al Coll de Banyuls. Aquí vam deixar-hi un bon grapat de forces. Un cop a dalt, vam visitar el refugi i vam fer la foto de rigor. En aquest punt en Carles (“és tot natural”) ja s’havia embriagat amb dues ampolletes de les de color vermell. A continuació vam iniciar el descens cap a Espolla fins a trobar una pista que ens portà fins passat els Vilars i, després, cap a la font de la Berna. D’aquí, vam saltar fins a trobar la pista que mena fins a Requesens des de Vilartolí, on vam acomiadar en Carles que, enyorat i amb dues tendinitis, va desistir de continuar tot i les nostres insistències.
A Requesens vam visitar el segon dels refugis i vam dinar a la cantina. Després de dinar, en Luís va emprendre la tornada cap a Peralada, i la resta vam iniciar l’ascens fins al Pla de l’Arca tot passant per l’avió. Des del Pla de l’Arca, vam iniciar la trepidant baixada fins al Portús on vam carregar els bidons d’aigua i vam mentalitzar-nos abans d’iniciar l’ascens final a les Illes, punt final de la primera etapa. Calia superar una pujada continuada de 10 km. A mitja pujada en Siso va rebre la inesperada visita del “senyor del bastó” que va repartint “tortells”, amb el qual va tenir una batalla immensa, de gladiador, de la qual en va sortir vencedor (gràcies, en part, a la beguda màgica d’en Velasco que va desencadenar la sortida en cascada de l’esperit maligne). Superat el mal tràngol, els 4 supervivents vam arribar a les Illes on ens esperava la gite de la Sra. Martinez. En total van ser 80 km i gairebé 7 hores sobre la bicicleta.
A la gite vam coincidir amb diversos excursionistes amb els quals vam intercanviar impressions i després de la dutxa vam anar a sopar als Trabucaires. Ens va decebre la carta per ser poc diversa i gens adaptada a les necessitats d’esportistes d’elit com nosaltres. Amb tota probabilitat aquest serà el motiu de nous canvis a la ruta dels Refugis, ja que la carta de la Quadra de Maçanet és infinitament millor que la dels Trabucaires. En fi, tema pendent de resoldre.
A mig sopar va incorporar-se en Fonso (“el chico de la boca grande” –encertat eufemisme de “bocamoll”), fresc com una rosa que iniciava la ruta dels Refugis cruspint-se un bon filet de bou a la salsa de bolets (salsa de bolets que no ens abandonaria la resta de la ruta i que renaixia periòdicament en forma de ventositats d’una pudridura insofrible, lipotímica). Cansats com estàvem, a les 10 del vespres ja dormíem i ningú va despertar-se fins a les set del matí (bé, tots no, en Siso ja portava una estona que feia estiraments).
El diumenge va iniciar-se amb un bon esmorzar. Al sortir de la gite vam comprovar que el dia era excel·lent, ben net, sense cap núvol i amb una bona temperatura. Fets els estiraments pertinents i omplerts els bidons d’aigua, vam iniciar l’ascens fins al coll de Lli. Allà vam aturar-nos a la placa que commemora l’exili de la guerra civil espanyola i que ha estat finançada gràcies a una aportació del CEE. La placa assenyala el punt per on van abandonar el país els principals polítics catalans i espanyols quan fugien de l’horror franquista. Des del coll de Lli calia afrontar la forta pujada per una pista força trencada fins al santuari de les Salines on hi ha el tercer refugi de la ruta. En aquesta ascensió hi havia anunciats (ja des del dia anterior) els atacs d’en Miquel Àngel per destronar el rei Quim. S’intuïa un bon espectacle, però el pretendent va anar posposant l’intent de successió.
A mitjà ascensió en Siso va descobrir-nos un corriol que mena directament fins al santuari, això si, havent de superar un tram amb la bici a coll. Un cop a les Salines, es va repetir el ritual, visita al refugi i “retratu” de cortesia. A continuació vam emprendre el llarg i pesat descens fins a Maçanet de Cabrenys on vam encarregar uns entrepans que menjaríem més tard. De Maçanet a Sant Miquel de Fontfreda van continuar els assalts d’en Miquel Àngel sense poder destrossar l’extraterrestre. Poc abans de Sant Miquel de Fontfreda vam agafar el GR que ens va portar fins el mas de la Trilla. Aquest tram el vam fer força estona amb la bici a coll ja que no és totalment ciclable.
Un cop a la Trilla el nostre guia va tenir un inesperat dubte d’orientació ja que dubtava sobre la pista que porta fins al mas la Figa. Resolta la crisi, vam iniciar el fort descens fins a la Figa, per després creuar la Muga i iniciar l’ascens fins al coll de Pincaró. Des del coll vam agafar la pista que puja al Bassegoda. No obstant, veient l’hora que era i el cansament acumulat vam decidir escurçar la ruta i anar fins a Can Nou per la pista que passa per sota Sant Joan de Bossols. Arribats a la pista emporlanada, vam pujar fins a can Nou on ens esperava una amanida i un arròs de muntanya que vam endrapar mentre divagàvem sobre les mancances eternes de la ciutat de Figueres. El debat sobre la nova presó, l’estació del TAV, la manca d’equipaments culturals, el conservadorisme figuerenc, la Figueres decadent,... van acompanyar-nos entre glop de vi i cullerada d’arròs.
Un cop refets, vam visitar el refugi del Bassegoda. La “nineta dels ulls” del CEE dignifica el centre i els responsables de la seva rehabilitació. “Ventats” els “retratus”, (no us perdeu, al final de l’àlbum, la foto acaramelada d’en Quim i en Fonso), vam iniciar el descens fins a Albanyà.
El tram d’Albanyà a Llers el vam fer en fila índia comandats per en Quim i en Miquel Àngel, i gràcies als seus relleus vam agafar velocitats de 45 km per hora. Un cop a Llers vam acomiadar-nos. Els bons (Siso i Xavi) vam acabar d’arribar a Figueres i els gallines van aturar-se a fer una cervesa. El segon dia van ser 85 km i 6 hores pedalant.
De les tres darreres edicions de la ruta dels Refugis aquesta ha estat la més dura. La culpa és d’en Quim i en Miquel Àngel que van sobrats. Fem una crida a la resta de companys del CEE: sisplau sigueu solidaris i veniu la propera edició. Cal asserenar i domesticar les dues cabres boges abans no ens vingui a visitar el senyor del tortell.
Salut i BTT.
Per veure les fotos, cliqueu aquí.
Aquest any en Siso (l’ànima de la ruta) va introduir alguns canvis que van modificar substancialment el tarannà de la prova. Calia reconduir urgentment la situació generada l’edició anterior que havia portat a un cert aburgesament, a una ruta de vol gallinaci, a atraure bikers de revista del cor. Era necessari fer una selecció natural i escollir els bons, els millors. Les novetats d’enguany van ser dues.
La primera era que la ruta s’iniciava i acabava a Figueres, i la segona, que es feia la volta en direcció contrària a l’habitual. És a dir, la ruta s’orientava d’est a oest, visitant primer el refugi de Coll de Banyuls i acabant al de Bassegoda. El plantejament va espantar les masses ja que el dissabte 5 de setembre només 4 bikers escollits (Siso, Quim, Miquel Angel i Xavi) vam iniciar la ruta davant del Molí de l’Anguila. El dia era assolellat i amb una mica de tramuntana la qual cosa presagiava una jornada encara més dura.
Vam posar rumb cap a Peralada on van ajuntar-se dos valents més (en Carles i en Luís). Junts vam fer gran part de la jornada. El grup de 6 va dirigir-se cap a Rabós d’Empordà i va prendre una pista força desconeguda que passant per Sant Quirc i Santa Julita ascendeix fins al Coll de Plaja. És una pujada dura amb alguna pendent forta, però que ofereix unes meravelloses vistes sobre la plana i el mar. De baixada cap al Mas Pils va sorprendre’ns una forta tramuntanada que va amargar-nos la pujada fins al Coll de Banyuls. Aquí vam deixar-hi un bon grapat de forces. Un cop a dalt, vam visitar el refugi i vam fer la foto de rigor. En aquest punt en Carles (“és tot natural”) ja s’havia embriagat amb dues ampolletes de les de color vermell. A continuació vam iniciar el descens cap a Espolla fins a trobar una pista que ens portà fins passat els Vilars i, després, cap a la font de la Berna. D’aquí, vam saltar fins a trobar la pista que mena fins a Requesens des de Vilartolí, on vam acomiadar en Carles que, enyorat i amb dues tendinitis, va desistir de continuar tot i les nostres insistències.
A Requesens vam visitar el segon dels refugis i vam dinar a la cantina. Després de dinar, en Luís va emprendre la tornada cap a Peralada, i la resta vam iniciar l’ascens fins al Pla de l’Arca tot passant per l’avió. Des del Pla de l’Arca, vam iniciar la trepidant baixada fins al Portús on vam carregar els bidons d’aigua i vam mentalitzar-nos abans d’iniciar l’ascens final a les Illes, punt final de la primera etapa. Calia superar una pujada continuada de 10 km. A mitja pujada en Siso va rebre la inesperada visita del “senyor del bastó” que va repartint “tortells”, amb el qual va tenir una batalla immensa, de gladiador, de la qual en va sortir vencedor (gràcies, en part, a la beguda màgica d’en Velasco que va desencadenar la sortida en cascada de l’esperit maligne). Superat el mal tràngol, els 4 supervivents vam arribar a les Illes on ens esperava la gite de la Sra. Martinez. En total van ser 80 km i gairebé 7 hores sobre la bicicleta.
A la gite vam coincidir amb diversos excursionistes amb els quals vam intercanviar impressions i després de la dutxa vam anar a sopar als Trabucaires. Ens va decebre la carta per ser poc diversa i gens adaptada a les necessitats d’esportistes d’elit com nosaltres. Amb tota probabilitat aquest serà el motiu de nous canvis a la ruta dels Refugis, ja que la carta de la Quadra de Maçanet és infinitament millor que la dels Trabucaires. En fi, tema pendent de resoldre.
A mig sopar va incorporar-se en Fonso (“el chico de la boca grande” –encertat eufemisme de “bocamoll”), fresc com una rosa que iniciava la ruta dels Refugis cruspint-se un bon filet de bou a la salsa de bolets (salsa de bolets que no ens abandonaria la resta de la ruta i que renaixia periòdicament en forma de ventositats d’una pudridura insofrible, lipotímica). Cansats com estàvem, a les 10 del vespres ja dormíem i ningú va despertar-se fins a les set del matí (bé, tots no, en Siso ja portava una estona que feia estiraments).
El diumenge va iniciar-se amb un bon esmorzar. Al sortir de la gite vam comprovar que el dia era excel·lent, ben net, sense cap núvol i amb una bona temperatura. Fets els estiraments pertinents i omplerts els bidons d’aigua, vam iniciar l’ascens fins al coll de Lli. Allà vam aturar-nos a la placa que commemora l’exili de la guerra civil espanyola i que ha estat finançada gràcies a una aportació del CEE. La placa assenyala el punt per on van abandonar el país els principals polítics catalans i espanyols quan fugien de l’horror franquista. Des del coll de Lli calia afrontar la forta pujada per una pista força trencada fins al santuari de les Salines on hi ha el tercer refugi de la ruta. En aquesta ascensió hi havia anunciats (ja des del dia anterior) els atacs d’en Miquel Àngel per destronar el rei Quim. S’intuïa un bon espectacle, però el pretendent va anar posposant l’intent de successió.
A mitjà ascensió en Siso va descobrir-nos un corriol que mena directament fins al santuari, això si, havent de superar un tram amb la bici a coll. Un cop a les Salines, es va repetir el ritual, visita al refugi i “retratu” de cortesia. A continuació vam emprendre el llarg i pesat descens fins a Maçanet de Cabrenys on vam encarregar uns entrepans que menjaríem més tard. De Maçanet a Sant Miquel de Fontfreda van continuar els assalts d’en Miquel Àngel sense poder destrossar l’extraterrestre. Poc abans de Sant Miquel de Fontfreda vam agafar el GR que ens va portar fins el mas de la Trilla. Aquest tram el vam fer força estona amb la bici a coll ja que no és totalment ciclable.
Un cop a la Trilla el nostre guia va tenir un inesperat dubte d’orientació ja que dubtava sobre la pista que porta fins al mas la Figa. Resolta la crisi, vam iniciar el fort descens fins a la Figa, per després creuar la Muga i iniciar l’ascens fins al coll de Pincaró. Des del coll vam agafar la pista que puja al Bassegoda. No obstant, veient l’hora que era i el cansament acumulat vam decidir escurçar la ruta i anar fins a Can Nou per la pista que passa per sota Sant Joan de Bossols. Arribats a la pista emporlanada, vam pujar fins a can Nou on ens esperava una amanida i un arròs de muntanya que vam endrapar mentre divagàvem sobre les mancances eternes de la ciutat de Figueres. El debat sobre la nova presó, l’estació del TAV, la manca d’equipaments culturals, el conservadorisme figuerenc, la Figueres decadent,... van acompanyar-nos entre glop de vi i cullerada d’arròs.
Un cop refets, vam visitar el refugi del Bassegoda. La “nineta dels ulls” del CEE dignifica el centre i els responsables de la seva rehabilitació. “Ventats” els “retratus”, (no us perdeu, al final de l’àlbum, la foto acaramelada d’en Quim i en Fonso), vam iniciar el descens fins a Albanyà.
El tram d’Albanyà a Llers el vam fer en fila índia comandats per en Quim i en Miquel Àngel, i gràcies als seus relleus vam agafar velocitats de 45 km per hora. Un cop a Llers vam acomiadar-nos. Els bons (Siso i Xavi) vam acabar d’arribar a Figueres i els gallines van aturar-se a fer una cervesa. El segon dia van ser 85 km i 6 hores pedalant.
De les tres darreres edicions de la ruta dels Refugis aquesta ha estat la més dura. La culpa és d’en Quim i en Miquel Àngel que van sobrats. Fem una crida a la resta de companys del CEE: sisplau sigueu solidaris i veniu la propera edició. Cal asserenar i domesticar les dues cabres boges abans no ens vingui a visitar el senyor del tortell.
Salut i BTT.
Per veure les fotos, cliqueu aquí.
dijous, 20 d’agost del 2009
PEDALS DE FOC 2009
Divendres 12 de juny. Després de nombroses gestions amb l’organització, dies d’entrenament per agafar una mica de forma física, un viatge en cotxe de 4 hores per terres franceses i una nit a l’hotel Pirene, començava, finalment, la Pedals de Foc. El dia anterior, des de l’organització, ens van proposar de ser el primer grup a sortir de l’hotel. Per tant, va tocar matinar. Amb una certa eufòria col•lectiva vam carregar les bicis a l’autobús que ens va portar fins a la boca sud del túnel de Vielha. El dia era esplèndid, assolellat i net. El conductor marroquí de l’autobús feia mofa: Parece que os va a llover!! Abans de les 8 del matí els 11 bikers (Siso, Quim, Vicens, Joan Turró, Joan Falgarona, Lluís Sayó, Ruth, Carles “trata de arrancarlo”, Xavi Turró, Miquel Roig i Miquel Rogi Jr.) ja érem al punt de sortida, prop del refugi del bosc de Conangles. El primer tram del dia va ser de baixada tot resseguint pistes i corriols al costat de la Noguera Ribagorçana. Ja des d’un primer moment en Miquel Roig va assumir la funció de pastor del grup. Ell estava al cas del road book facilitat per l’organització i anava indicant la ruta a seguir en cada moment. La resta, amb més o menys implicació, formàvem el ramat. Cal reconèixer que en Miquel va complir la seva missió força encertadament i no es van produir cap situació de desorientació destacable. La llarga baixada va dur-nos, sense incidències, fins al poble de Vilaller. Aquí va començar la primera ascensió de la ruta. Calia assolir el coll de Serreres. La pujada era d’uns 4 quilòmetres per una pista molt ben traçada que pujava suaument. Un cop a dalt vam fer un reagrupament i vam aprofitar per untar-nos amb crema solar protectora. També vam aprofitar per menjar alguna cosa per recuperar forces. En Carles va demostrar ser tot un expert en “potingues dopineres”. –Prova aquest. Ja veuràs com et refarà. És tot natural!
El descens va portar-nos fins al poble de Cóll per després iniciar l’ascens fins al poble d’Iran on calia segellar el llibre de ruta. El lloc on segellar va resultar ser un restaurant (Casa Joanot) que, entre el sol que petava i la gana que portàvem, va captivar-nos d’immediat. El que havia de ser una aturada tècnica es va convertir en dinar de taula amb tres plats, postres i “xupito” d’orujo d’herbes. Alguns ja vam començar a intuir que la Pedals prenia un caire perillós, com de ruta gastronòmica. Per adobar-ho, alguns van demanar de fer una petita migdiada per acabar de pair el generós àpat. Així doncs, passat el petit poble d’Irgo i arribats a l’ermita de Sant Salvador, va tocar aturar-se per tal que alguns dormissin la mona de vi i orujo. Sort que vam trobar-nos amb uns mallorquins (més seriosos i esportistes) amb els quals vam poder establir una conversa civilitzada. Ben recuperats, vam iniciar el descens fins a Malpas amb bones vistes sobre el Pont de Suert i el pantà de Sant Antoni. Un cop a Malpas només quedava el petit ascens per carretera asfaltada fins a Castellars punt i final de la primera etapa. La veritat és que l’ascensió, per bé que curta, es va fer dura pel sol que picava de valent. A l’era de l’Abadia de Castellars vam fer uns estiraments i vam prendre les primeres cerveses: la primera per hidratar-se i la segona per assaborir-la, algú va dir. A partir d’aquí les amigues cerveses ja no ens abandonarien en tota la ruta. La resta de la tarda, fins a l’hora de sopar, la vam passar de tertúlia i de posada a punt de les bicicletes. En una d’aquests converses la Ruth va comunicar-nos que dormiria al ras. La proposta no ens va sorprendre. Quan li va demanar a la mestressa de la casa aquesta li va dir que ni parlar-ne. Així és que va dormir com la resta. A Castellars vam coincidir amb un biker de Madrid (curiosament simpàtic) que vam anar retrobant al llarg dels 4 dies. Ah, per cert, després de sopar més “xupitos”.
Dissabte 13 de juny. El segon dia de ruta va despertar-se ben serè. En principi aquesta era l’etapa més curta i senzilla. Després d’un bon esmorzar vam iniciar un petit ascens per completar el coll de Peranea i a continuació un descens fins a Erta, Sas, Sentís i, finalment, les Esglésies on calia segellar el llibre de ruta. Després de reposar líquid vam iniciar l’ascens al coll de Permir. La pujada es va fer llarga i dura, accentuada per la claca de sol que queia. Un cop reagrupats a dalt el coll, vam iniciar el periple fins a trobar el coll de l’Oli. Aquí es va produir l’únic error d’orientació de tota la ruta. Després de seguir diversos corriols erronis i ser perseguits per un ruc que semblava acollonar-nos pel nostre lamentable espectacle, algú amb bon criteri, va proposar recular fins a reorientar la ruta. L’encert va ser total ja que vam trobar el coll de l’Oli sense dificultats. A partir d’aquí vam iniciar un sinuós descens fins al poble de Guiró per després baixar a Astell i finalment a la Torre de Cabdella fi de la segona etapa. Vam arribar a l’alberg cap a les 4 de la tarda i vam fer un petit dinar de pa amb tomàquet i embotit i, evidentment, cerveses. El nivell gastronòmic de l’alberg no era el mateix que a Castellars i va provocar algunes queixes. La resta de la tarda va ser de tertúlia i descans. La Ruth va fer un segon intent de dormir al ras que també va fracassar i va dormir amb els Roig, als quals va considerar molt bons companys d’habitació (no sabem a qui va puntuar millor, si al pare o al fill). A l’alberg vam rebre la visita d’un grup de motards (éssers vestits de negre, generalment grassos que beuen més cervesa que nosaltres), que van distreure’ns una estona.
Diumenge 14 de juny. La tercera etapa era la més esperada. Calia pujar al coll del Triador i després seguir un bon grapat de quilòmetres per una pista a més de 2000 metres d'alçada per uns paisatges d'alta muntanya fins a Espot. El Triador és un port d'uns 12 quilòmetres de pujada constant encara que no excessiva. Vam sortir de la Torre de Cabdella a quarts de vuit del matí amb una lleugera pluja que ens va acompanyar el tram de carretera fins a Espui. A l'inici del coll del Triador va parar de ploure i vam treure'ns el "paravents i parapluja". La pista, en bon estat, puja en ziga-zaga i permet contemplar la Vall Fosca (la vall més plujosa de Catalunya) i els pics més propers. Vam poder observar les obres a mig fer de la que havia de ser el resort turístic de la Vall Fosca, que contemplava un complex d'hotels i apartaments, un camp de golf i unes noves pistes d'esquí que havien d'enllaçar amb les de Boí-Taüll. Afortunadament la crisi del sector immobilari va aturar les obres. Això si, es va malmetre la Vall de Filià i va deixar les torres dels telecabines inacabades i incrustades en el paisatge. Una pena.
Cadascú va pujar el coll al seu ritme en una pujada d'una hora i mitja sense aturades. Els primers a arribar a dalt van coincidir amb l'arribada d'en Miquel Angel i en Fonso que havien pujat per la part de Llessuí i ens acompanyarien la resta de la ruta. En J. Turró va fer un amic, inseparable durant tota la pujada, i no van parar de xerrar, com dues cotorres. A dalt el coll en Falgarona va tenir un petit "baixon". –No et preocupis, va dir-li en Carles. –Pren-te aquesta ampolleta i aquest gel. Tot natural, eh!. En Falgarona no s'hi va resistir i al cap d’una estona ja cantava: Subidón, subidón, mola mogollón!
La pista fins a Espot és una meravella, un petit paradís. Les vistes són impressionants: muntanyes (la Pica, al fons), les valls, les torrenteres, alguna placa de gel, ramats de vaques, cavalls i alguna manada d'isard. Grups de voltors ens sobrevolaven esperant el defalliment d'algun biker que els trauria la gana. Ningú va defallir i vam arribar, després d'una trepidant baixada fins a Espot. Curiosa població. En un bar vans servir-nos de mala gana quatre quintos que ens van semblar poc. Algú va proposar d'entaular-nos per dinar i ningú va dir que no. A l'ombra d'una terrassa vam cruspir-nos una bona amanida i un bistec de poltre excel•lent. El poltre és molt apreciat a muntanya ja que, segons va dir-nos el cambrer, porta molt de ferro. La Ruth, conscienciada, va reaccionar.
–No pretenderéis comeros carne de caballo. Pobrecitos! Bueno, el mio bien hecho y sin all i oli.
El "pobre" poltre va resultar ser una carn excel•lent i ens va aportar les forces necessàries per arribar còmodament fins a Son, on teníem reservades les suites. El Refugi Casa Masover és un lloc encantador, amb classe, molt "in". Està situat davant de l'església de Sant Just i Sant Pastor. L'establiment té una terrasseta davant de l'església on hi vam passar força estona de tertúlia i cervesa. El menjar era singular, potent, de muntanya, calòric. La nit va ser extraordinària. 40 "tius" compartint lliteres en un espai reduït, asfixiant. Pets, rots, roncs, mòbils que sonen, tius que no callen, ferum de tigre, finestres obertes. La Ruth no va atrevir-se a compartir llit amb tanta multitud masculina i va dormir, finalment, al ras.
Dilluns 15 de juny. Última etapa. El primer tram de l'etapa, que passa per corriols i boscos, el vam fer amb diversos grups de bikers amb els quals havíem compartit allotjament. Superat el bosc de Gerdar vam enllaçar un tram de carretera fins a desviar-nos cap a Sorpe i Boren i, d'aquí, vam remuntar la Noguera Pallaresa. Es tracta d'una pista molt agradable que va seguint el riu, però que és en lleuger ascens amb alguna petita pujada. El punt de referència d'aquest tram és Montgarri on vam segellar el llibre de ruta. Aquí vam reagrupar-nos tots i vam fer un petit dinar per recuperar forces. De Montgarri vam prendre una pista que ens va dur fins al Pla de Beret. Aquí ja s'intuïa que la ruta s'acostava a la fi. Alguns van decidir baixar cap a Vielha per la carretera, però un altre grup va continuar segons el marcat en el llibre de ruta. El tram de Pla de Beret fins a Vielha va resultar ser un descens força continuat (amb alguns trams de pujada) majoritàriament per corriols tècnics i enrevessats però molt macos. Sembla ser que hi ha molta gent que fa la Pedals de Foc que aquesta part se la salta i es perd un dels trams més interessants. Arribats a Vielha vam passar per l'oficina de l'organització a recollir el maillot que acredita que s'ha culminat la ruta correctament. A l'Hotel Pirene (punt de partida de Pedals de Foc) ens vam poder dutxar i rentar les bicis abans d'emprendre el camí de tornada. Uns van tornar per les collades (Bonaigua, Cantó, Tosses) i els altres per França.
En resum, una ruta excel•lent en tots els sentits: recorregut, paisatges, allotjament, ambient, bon rotllo, bon temps. I l'any vinent, la Pedals d'Occitània.
N’em o què?
Salut i BTT
Les fotos, piqueu aquí.
El descens va portar-nos fins al poble de Cóll per després iniciar l’ascens fins al poble d’Iran on calia segellar el llibre de ruta. El lloc on segellar va resultar ser un restaurant (Casa Joanot) que, entre el sol que petava i la gana que portàvem, va captivar-nos d’immediat. El que havia de ser una aturada tècnica es va convertir en dinar de taula amb tres plats, postres i “xupito” d’orujo d’herbes. Alguns ja vam començar a intuir que la Pedals prenia un caire perillós, com de ruta gastronòmica. Per adobar-ho, alguns van demanar de fer una petita migdiada per acabar de pair el generós àpat. Així doncs, passat el petit poble d’Irgo i arribats a l’ermita de Sant Salvador, va tocar aturar-se per tal que alguns dormissin la mona de vi i orujo. Sort que vam trobar-nos amb uns mallorquins (més seriosos i esportistes) amb els quals vam poder establir una conversa civilitzada. Ben recuperats, vam iniciar el descens fins a Malpas amb bones vistes sobre el Pont de Suert i el pantà de Sant Antoni. Un cop a Malpas només quedava el petit ascens per carretera asfaltada fins a Castellars punt i final de la primera etapa. La veritat és que l’ascensió, per bé que curta, es va fer dura pel sol que picava de valent. A l’era de l’Abadia de Castellars vam fer uns estiraments i vam prendre les primeres cerveses: la primera per hidratar-se i la segona per assaborir-la, algú va dir. A partir d’aquí les amigues cerveses ja no ens abandonarien en tota la ruta. La resta de la tarda, fins a l’hora de sopar, la vam passar de tertúlia i de posada a punt de les bicicletes. En una d’aquests converses la Ruth va comunicar-nos que dormiria al ras. La proposta no ens va sorprendre. Quan li va demanar a la mestressa de la casa aquesta li va dir que ni parlar-ne. Així és que va dormir com la resta. A Castellars vam coincidir amb un biker de Madrid (curiosament simpàtic) que vam anar retrobant al llarg dels 4 dies. Ah, per cert, després de sopar més “xupitos”.
Dissabte 13 de juny. El segon dia de ruta va despertar-se ben serè. En principi aquesta era l’etapa més curta i senzilla. Després d’un bon esmorzar vam iniciar un petit ascens per completar el coll de Peranea i a continuació un descens fins a Erta, Sas, Sentís i, finalment, les Esglésies on calia segellar el llibre de ruta. Després de reposar líquid vam iniciar l’ascens al coll de Permir. La pujada es va fer llarga i dura, accentuada per la claca de sol que queia. Un cop reagrupats a dalt el coll, vam iniciar el periple fins a trobar el coll de l’Oli. Aquí es va produir l’únic error d’orientació de tota la ruta. Després de seguir diversos corriols erronis i ser perseguits per un ruc que semblava acollonar-nos pel nostre lamentable espectacle, algú amb bon criteri, va proposar recular fins a reorientar la ruta. L’encert va ser total ja que vam trobar el coll de l’Oli sense dificultats. A partir d’aquí vam iniciar un sinuós descens fins al poble de Guiró per després baixar a Astell i finalment a la Torre de Cabdella fi de la segona etapa. Vam arribar a l’alberg cap a les 4 de la tarda i vam fer un petit dinar de pa amb tomàquet i embotit i, evidentment, cerveses. El nivell gastronòmic de l’alberg no era el mateix que a Castellars i va provocar algunes queixes. La resta de la tarda va ser de tertúlia i descans. La Ruth va fer un segon intent de dormir al ras que també va fracassar i va dormir amb els Roig, als quals va considerar molt bons companys d’habitació (no sabem a qui va puntuar millor, si al pare o al fill). A l’alberg vam rebre la visita d’un grup de motards (éssers vestits de negre, generalment grassos que beuen més cervesa que nosaltres), que van distreure’ns una estona.
Diumenge 14 de juny. La tercera etapa era la més esperada. Calia pujar al coll del Triador i després seguir un bon grapat de quilòmetres per una pista a més de 2000 metres d'alçada per uns paisatges d'alta muntanya fins a Espot. El Triador és un port d'uns 12 quilòmetres de pujada constant encara que no excessiva. Vam sortir de la Torre de Cabdella a quarts de vuit del matí amb una lleugera pluja que ens va acompanyar el tram de carretera fins a Espui. A l'inici del coll del Triador va parar de ploure i vam treure'ns el "paravents i parapluja". La pista, en bon estat, puja en ziga-zaga i permet contemplar la Vall Fosca (la vall més plujosa de Catalunya) i els pics més propers. Vam poder observar les obres a mig fer de la que havia de ser el resort turístic de la Vall Fosca, que contemplava un complex d'hotels i apartaments, un camp de golf i unes noves pistes d'esquí que havien d'enllaçar amb les de Boí-Taüll. Afortunadament la crisi del sector immobilari va aturar les obres. Això si, es va malmetre la Vall de Filià i va deixar les torres dels telecabines inacabades i incrustades en el paisatge. Una pena.
Cadascú va pujar el coll al seu ritme en una pujada d'una hora i mitja sense aturades. Els primers a arribar a dalt van coincidir amb l'arribada d'en Miquel Angel i en Fonso que havien pujat per la part de Llessuí i ens acompanyarien la resta de la ruta. En J. Turró va fer un amic, inseparable durant tota la pujada, i no van parar de xerrar, com dues cotorres. A dalt el coll en Falgarona va tenir un petit "baixon". –No et preocupis, va dir-li en Carles. –Pren-te aquesta ampolleta i aquest gel. Tot natural, eh!. En Falgarona no s'hi va resistir i al cap d’una estona ja cantava: Subidón, subidón, mola mogollón!
La pista fins a Espot és una meravella, un petit paradís. Les vistes són impressionants: muntanyes (la Pica, al fons), les valls, les torrenteres, alguna placa de gel, ramats de vaques, cavalls i alguna manada d'isard. Grups de voltors ens sobrevolaven esperant el defalliment d'algun biker que els trauria la gana. Ningú va defallir i vam arribar, després d'una trepidant baixada fins a Espot. Curiosa població. En un bar vans servir-nos de mala gana quatre quintos que ens van semblar poc. Algú va proposar d'entaular-nos per dinar i ningú va dir que no. A l'ombra d'una terrassa vam cruspir-nos una bona amanida i un bistec de poltre excel•lent. El poltre és molt apreciat a muntanya ja que, segons va dir-nos el cambrer, porta molt de ferro. La Ruth, conscienciada, va reaccionar.
–No pretenderéis comeros carne de caballo. Pobrecitos! Bueno, el mio bien hecho y sin all i oli.
El "pobre" poltre va resultar ser una carn excel•lent i ens va aportar les forces necessàries per arribar còmodament fins a Son, on teníem reservades les suites. El Refugi Casa Masover és un lloc encantador, amb classe, molt "in". Està situat davant de l'església de Sant Just i Sant Pastor. L'establiment té una terrasseta davant de l'església on hi vam passar força estona de tertúlia i cervesa. El menjar era singular, potent, de muntanya, calòric. La nit va ser extraordinària. 40 "tius" compartint lliteres en un espai reduït, asfixiant. Pets, rots, roncs, mòbils que sonen, tius que no callen, ferum de tigre, finestres obertes. La Ruth no va atrevir-se a compartir llit amb tanta multitud masculina i va dormir, finalment, al ras.
Dilluns 15 de juny. Última etapa. El primer tram de l'etapa, que passa per corriols i boscos, el vam fer amb diversos grups de bikers amb els quals havíem compartit allotjament. Superat el bosc de Gerdar vam enllaçar un tram de carretera fins a desviar-nos cap a Sorpe i Boren i, d'aquí, vam remuntar la Noguera Pallaresa. Es tracta d'una pista molt agradable que va seguint el riu, però que és en lleuger ascens amb alguna petita pujada. El punt de referència d'aquest tram és Montgarri on vam segellar el llibre de ruta. Aquí vam reagrupar-nos tots i vam fer un petit dinar per recuperar forces. De Montgarri vam prendre una pista que ens va dur fins al Pla de Beret. Aquí ja s'intuïa que la ruta s'acostava a la fi. Alguns van decidir baixar cap a Vielha per la carretera, però un altre grup va continuar segons el marcat en el llibre de ruta. El tram de Pla de Beret fins a Vielha va resultar ser un descens força continuat (amb alguns trams de pujada) majoritàriament per corriols tècnics i enrevessats però molt macos. Sembla ser que hi ha molta gent que fa la Pedals de Foc que aquesta part se la salta i es perd un dels trams més interessants. Arribats a Vielha vam passar per l'oficina de l'organització a recollir el maillot que acredita que s'ha culminat la ruta correctament. A l'Hotel Pirene (punt de partida de Pedals de Foc) ens vam poder dutxar i rentar les bicis abans d'emprendre el camí de tornada. Uns van tornar per les collades (Bonaigua, Cantó, Tosses) i els altres per França.
En resum, una ruta excel•lent en tots els sentits: recorregut, paisatges, allotjament, ambient, bon rotllo, bon temps. I l'any vinent, la Pedals d'Occitània.
N’em o què?
Salut i BTT
Les fotos, piqueu aquí.
dimarts, 18 d’agost del 2009
VOLTA A BAUSSITGES
Potser per que tothom ja estava far de la bici desprès de la “Pedals de foc”, o bé per la mala fama de l’organitzador, el cas és que només quatre “bikers”, varen realitzar aquesta bonica excursió.
Varem sortir d’ Espolla i ens dirigirem cap el Mas Corbera, amb lleu pujada s’arriba al Mas Freixa, i al Mas de la Llosa tot travessant còrrecs, que gracies a les darreres pluges estan ufanosos. Entrem a la zona protegida del parc natural de L’Albera, on s’hi troben unes rouredes i fagedes esplèndides, resseguim la cota 600 i passem per sobre St. Martí de Baussitges, i ens enfilem cap a la collada del Vent i la collada Gran, sota el Puig de la Roureda, baixem ràpidament cap a la font de la Verna, el veïnat dels Vilars i cap a Espolla.
Varen ser uns 35 km amb temperatures agradables per l’època, sense cap incidència i amb una bona cervesa a la vora de la piscina d’ Espolla.
P.D. No hi ha fotos de la sortida, però l’organitzador espera poder-la repetir novament cap a la tardor, amb tots vosaltres , i fer un bonic reportatge.
Varem sortir d’ Espolla i ens dirigirem cap el Mas Corbera, amb lleu pujada s’arriba al Mas Freixa, i al Mas de la Llosa tot travessant còrrecs, que gracies a les darreres pluges estan ufanosos. Entrem a la zona protegida del parc natural de L’Albera, on s’hi troben unes rouredes i fagedes esplèndides, resseguim la cota 600 i passem per sobre St. Martí de Baussitges, i ens enfilem cap a la collada del Vent i la collada Gran, sota el Puig de la Roureda, baixem ràpidament cap a la font de la Verna, el veïnat dels Vilars i cap a Espolla.
Varen ser uns 35 km amb temperatures agradables per l’època, sense cap incidència i amb una bona cervesa a la vora de la piscina d’ Espolla.
P.D. No hi ha fotos de la sortida, però l’organitzador espera poder-la repetir novament cap a la tardor, amb tots vosaltres , i fer un bonic reportatge.
dimecres, 1 de juliol del 2009
Darnius - Roc de Frausa - Darnius
Com que al Centre Excursionista hi havia una colla que s’estava preparant per a fer la Pedals de Foc, es va decidir que calia fer una ruta una mica llarga i més dura que servís d’entrenament. Es va acordar pujar al Roc de Frausa (1450 m. d’altitud). El dia escollit va ser el 24 de maig i la convocatòria va ser rècord amb un total de 15 bikers.
Vam deixar els cotxes a la sortida de Darnius i vàrem iniciar la ruta tot resseguint el pantà de Boadella fins a prendre la pista que mena a l’ermita de Sant Esteve del Llop. Per arribar-hi cal superar un corriol força trencat i tècnic, però bastant entretingut. Després de creuar la carretera de Darnius a Maçanet de Cabrenys vam prendre una pista que permet arribar fins a la Vajol. Aquesta pista és en continu ascens i això va fer que el grup s’estirés amb les primeres “escaramusses” dels màquines de sempre. Arribats a la Vajol vam fer un reagrupament per iniciar l’ascens a les Salines i Roc de Frausa tot passant pel coll de Lli i el castell de Cabrera.
La pista fins a trobar el camí que puja de Maçanet de Cabrenys a les Salines té una llargada d’uns 5 km amb alguns trams força trencats i de fort pendent. Cadascú va pujar al seu ritme fins a reagrupar-nos a dalt. Durant la pujada, les màquines van escapar-se, tot i que es podien seguir les restes d’oli que anaven perdent. Un cop a la pista de Maçanet només restava encarar els 3 km finals d’ascensió fins al Roc de Frausa. Aquí es va poder veure qui s’estava entrenant per la Pedals. És el cas d’en J. Falgarona que va ser el primer a arribar a dalt (amb el permís de les màquines) o d’en Siso (Mr. Sempre en forma).
Després de les fotos de rigor al cim, vam iniciar el descens. Un grup que tenia compromisos va sortir abans, i els altres vam emprendre el descens cap a Maçanet de Cabrenys. A la sortida del poble en direcció a Oliveda vam prendre un corriol senyalitzat del Centre BTT de Salines-Basegoda que ens va portar fins a l’Spa de la Central i d’allà fins a Darnius.
En total van ser 45 km i 3 hores 27 minuts sobre la bicicleta. Un èxit de convocatòria i un bon entrenament per a la Pedals de Foc. Show must go on....!!
Podeu veure les fotos clicant aquí: http://picasaweb.google.es/xturro/RUTACEE240509
Vam deixar els cotxes a la sortida de Darnius i vàrem iniciar la ruta tot resseguint el pantà de Boadella fins a prendre la pista que mena a l’ermita de Sant Esteve del Llop. Per arribar-hi cal superar un corriol força trencat i tècnic, però bastant entretingut. Després de creuar la carretera de Darnius a Maçanet de Cabrenys vam prendre una pista que permet arribar fins a la Vajol. Aquesta pista és en continu ascens i això va fer que el grup s’estirés amb les primeres “escaramusses” dels màquines de sempre. Arribats a la Vajol vam fer un reagrupament per iniciar l’ascens a les Salines i Roc de Frausa tot passant pel coll de Lli i el castell de Cabrera.
La pista fins a trobar el camí que puja de Maçanet de Cabrenys a les Salines té una llargada d’uns 5 km amb alguns trams força trencats i de fort pendent. Cadascú va pujar al seu ritme fins a reagrupar-nos a dalt. Durant la pujada, les màquines van escapar-se, tot i que es podien seguir les restes d’oli que anaven perdent. Un cop a la pista de Maçanet només restava encarar els 3 km finals d’ascensió fins al Roc de Frausa. Aquí es va poder veure qui s’estava entrenant per la Pedals. És el cas d’en J. Falgarona que va ser el primer a arribar a dalt (amb el permís de les màquines) o d’en Siso (Mr. Sempre en forma).
Després de les fotos de rigor al cim, vam iniciar el descens. Un grup que tenia compromisos va sortir abans, i els altres vam emprendre el descens cap a Maçanet de Cabrenys. A la sortida del poble en direcció a Oliveda vam prendre un corriol senyalitzat del Centre BTT de Salines-Basegoda que ens va portar fins a l’Spa de la Central i d’allà fins a Darnius.
En total van ser 45 km i 3 hores 27 minuts sobre la bicicleta. Un èxit de convocatòria i un bon entrenament per a la Pedals de Foc. Show must go on....!!
Podeu veure les fotos clicant aquí: http://picasaweb.google.es/xturro/RUTACEE240509
dimecres, 1 d’abril del 2009
RUTA AL CAP DE CREUS
El diumenge 22 de març vam fer una ruta pel Cap de Creus. Érem 8 bikers i vam tenir tres noves incorporacions: en Luís, originari d’Astúries i afincat a Peralada, i la Nuri i en Jordi de Banyoles.
Vam deixar els cotxes prop del dolmen de la Creu d’en Cobertella a Roses, a la carretera que mena a Cala Montjoi. Uns metres més enllà, vam prendre una pista a l’esquerra que porta fins al Pení. El dia era excel·lent, i al passar prop de l’antic abocador de Roses -ara restaurat- vam topar-nos amb un ramat de vaques que pasturaven tranquil·lament. El paisatge era més propi dels Pirineus que no d’arran de mar. L’ascens fins al Pení és agradable, amb una pista ample que va pujant suaument. L’esforç de la pujada va quedar eclipsat pel dia tan assolellat i el paisatge que ens acompanyava.
Un cop a dalt, vam aturar-nos a l’antic parc eòlic –ara ja desmuntat- on vam observar ben nítidament el vessant marítim que dóna a Cap de Norfeu. Després, vam baixar fins al Coll de Perafita, i vam iniciar el descens trepidant a Cadaqués pel camí de les aigües. A Cadaqués, vam trobar-nos casualment amb en M. Roig que ens va recomanar un bar on recuperar les forces. La tornada a Roses vam fer-la per la pista que ressegueix la costa (una part és el GR-92) i que porta fins a Cala Montjoi. En el tram de baixada cap a Cala Montjoi vam tenir unes quantes punxades, especialment en Ll. Canyet (a veure si canvies el pneumàtic!!).
En total van ser 35 quilòmetres i 2:40 hores efectives sobres la bicicleta. Un gran dia de BTT.
Les fotos: http://picasaweb.google.es/xturro/RutaCEECapDeCreus220309?authkey=Gv1sRgCP-C-8zf3ci-bg
Vam deixar els cotxes prop del dolmen de la Creu d’en Cobertella a Roses, a la carretera que mena a Cala Montjoi. Uns metres més enllà, vam prendre una pista a l’esquerra que porta fins al Pení. El dia era excel·lent, i al passar prop de l’antic abocador de Roses -ara restaurat- vam topar-nos amb un ramat de vaques que pasturaven tranquil·lament. El paisatge era més propi dels Pirineus que no d’arran de mar. L’ascens fins al Pení és agradable, amb una pista ample que va pujant suaument. L’esforç de la pujada va quedar eclipsat pel dia tan assolellat i el paisatge que ens acompanyava.
Un cop a dalt, vam aturar-nos a l’antic parc eòlic –ara ja desmuntat- on vam observar ben nítidament el vessant marítim que dóna a Cap de Norfeu. Després, vam baixar fins al Coll de Perafita, i vam iniciar el descens trepidant a Cadaqués pel camí de les aigües. A Cadaqués, vam trobar-nos casualment amb en M. Roig que ens va recomanar un bar on recuperar les forces. La tornada a Roses vam fer-la per la pista que ressegueix la costa (una part és el GR-92) i que porta fins a Cala Montjoi. En el tram de baixada cap a Cala Montjoi vam tenir unes quantes punxades, especialment en Ll. Canyet (a veure si canvies el pneumàtic!!).
En total van ser 35 quilòmetres i 2:40 hores efectives sobres la bicicleta. Un gran dia de BTT.
Les fotos: http://picasaweb.google.es/xturro/RutaCEECapDeCreus220309?authkey=Gv1sRgCP-C-8zf3ci-bg
dimarts, 24 de febrer del 2009
Ruta pels voltants de Rocacorba
El diumenge 22 de febrer vam fer la clàssica ascensió a Rocacorba des de Banyoles. Vam deixar els cotxes al passeig de la Puda de la ciutat de l’estany i el 4 bikers vam iniciar la ruta en direcció a Pujarnol per la carretera que hi mena.
Des de fa uns anys l’ascensió a Rocacorba des de Banyoles està asfaltada i s’hi ha ubicat uns rètols pels ciclistes que informen dels quilòmetres que falten, el desnivell del proper tram i els quilòmetres acumulats.
Un cop a Pujarnol vam desviar-nos a la dreta tot prenent una pista senyalitzada del Centre BTT del Pla de l’Estany que ens portà fins al mas de Can Gelada i a un petit coll. Aquesta primera pujada (d’uns 2 km) ens va fer treure la son de les orelles. A continuació, vam iniciar un descens trepidant fins a una vall molt tancada amb diversos masos. Just al passar per uns camps de conreu, en Jaume va rebentar la roda. Això ens va permetre reposar abans d’arribar a Biert i iniciar els 5 km de pujada fins a les antenes de Rocacorba.
És una pujada continuada amb alguns “repexons” més accentuats que fan pujar el ritme cardíac. Cadascú va pujar al seu ritme.
Finalment, vam enllaçar amb la carretera asfaltada que ve de Pujarnol per fer el darrer km fins a dalt a les antenes. A dalt, hi havia una vista impressionant sobre el Pirineu nevat. Malauradament, el costat de llevant (sobre la plana empordanesa) estava encalitjat i no es veia gaire bé res. El descens fins a Banyoles el vam fer directament per la carretera asfaltada. Ens va quedar pendent per a una altra ocasió l’ascens a l’ermita de Sant Patllari.
En total van ser 30 km i 2:20 hores efectives sobre la bicicleta.
Per veure les fotos, feu click a l'adreça:
http://picasaweb.google.es/xturro/Rocacorba?authkey=2dr5hYVFBag#
Des de fa uns anys l’ascensió a Rocacorba des de Banyoles està asfaltada i s’hi ha ubicat uns rètols pels ciclistes que informen dels quilòmetres que falten, el desnivell del proper tram i els quilòmetres acumulats.
Un cop a Pujarnol vam desviar-nos a la dreta tot prenent una pista senyalitzada del Centre BTT del Pla de l’Estany que ens portà fins al mas de Can Gelada i a un petit coll. Aquesta primera pujada (d’uns 2 km) ens va fer treure la son de les orelles. A continuació, vam iniciar un descens trepidant fins a una vall molt tancada amb diversos masos. Just al passar per uns camps de conreu, en Jaume va rebentar la roda. Això ens va permetre reposar abans d’arribar a Biert i iniciar els 5 km de pujada fins a les antenes de Rocacorba.
És una pujada continuada amb alguns “repexons” més accentuats que fan pujar el ritme cardíac. Cadascú va pujar al seu ritme.
Finalment, vam enllaçar amb la carretera asfaltada que ve de Pujarnol per fer el darrer km fins a dalt a les antenes. A dalt, hi havia una vista impressionant sobre el Pirineu nevat. Malauradament, el costat de llevant (sobre la plana empordanesa) estava encalitjat i no es veia gaire bé res. El descens fins a Banyoles el vam fer directament per la carretera asfaltada. Ens va quedar pendent per a una altra ocasió l’ascens a l’ermita de Sant Patllari.
En total van ser 30 km i 2:20 hores efectives sobre la bicicleta.
Per veure les fotos, feu click a l'adreça:
http://picasaweb.google.es/xturro/Rocacorba?authkey=2dr5hYVFBag#
dimarts, 3 de febrer del 2009
Llançà - Puig d'Esquers
PLATJA DE GRIFEU-PUIG D’ESQUERS-LA VALLETA.
El diumenge 26 de gener vam fer la primera sortida del 2009. Vam escollir fer la pujada al Puig d’Esquers des del vessant de mar. Tot i que la jornada anterior havia sigut ventosa, el dia es va despertar net i tranquil. Vam deixar els cotxes a l’aparcament de la platja de Grifeu de Llançà i els sis bikers vam fer un tros de carretera passant per Garbet i pujant al coll de Sant Antoni. En aquest punt, vam prendre la pista que mena fins al Puig d’Esquers. És una pujada força dura d’uns 6 km amb alguns trams asfixiants i algun “descansillo”. Cadascú va pujar al seu ritme, alguns més forts, com en Siso i en Juanjo, i altres...., bé, altres dissimulant i buscant excuses (que si se m’ha enganxat la cadena, que si he trobat un excursionista que s’havia perdut i l’he hagut d’orientar, que si se m’ha creuat una tortuga de l’Albera....). Vam reunir-nos a l’ermita de Sant Miquel de Colera i d’allí vam fer un tram de porters (com no podia ser d’altra manera), per enllaçar al coll que porta fins a d’alt de Puig d’Esquers. A dalt la vista era impressionant i vam fer-nos uns “retratus” amb el Canigó nevat al fons. A continuació vam iniciar un trepidant descens fins a la riera de la Balmeta. Allà en Siso ens va ensenyar un corriol fantàstic que ressegueix la riera fins a l’ermita de Sant Silvestre de la Valleta. Curiosament, la riera baixava abundant i vam haver-la d’anar creuant diverses vegades amb la bici a coll. A mig trajecte del corriol vam conversar amb un pastor de Setcases molt castís que tenia les vaques escampades per l’Albera. Un cop a Sant Silvestre de la Valleta, vam seguir la pista (GR-11) de retorn a Llançà. Van ser 27 km un dia fantàstic de gener on tot va sortir rodó.
Per veure les fotos, premeu aquí.
El diumenge 26 de gener vam fer la primera sortida del 2009. Vam escollir fer la pujada al Puig d’Esquers des del vessant de mar. Tot i que la jornada anterior havia sigut ventosa, el dia es va despertar net i tranquil. Vam deixar els cotxes a l’aparcament de la platja de Grifeu de Llançà i els sis bikers vam fer un tros de carretera passant per Garbet i pujant al coll de Sant Antoni. En aquest punt, vam prendre la pista que mena fins al Puig d’Esquers. És una pujada força dura d’uns 6 km amb alguns trams asfixiants i algun “descansillo”. Cadascú va pujar al seu ritme, alguns més forts, com en Siso i en Juanjo, i altres...., bé, altres dissimulant i buscant excuses (que si se m’ha enganxat la cadena, que si he trobat un excursionista que s’havia perdut i l’he hagut d’orientar, que si se m’ha creuat una tortuga de l’Albera....). Vam reunir-nos a l’ermita de Sant Miquel de Colera i d’allí vam fer un tram de porters (com no podia ser d’altra manera), per enllaçar al coll que porta fins a d’alt de Puig d’Esquers. A dalt la vista era impressionant i vam fer-nos uns “retratus” amb el Canigó nevat al fons. A continuació vam iniciar un trepidant descens fins a la riera de la Balmeta. Allà en Siso ens va ensenyar un corriol fantàstic que ressegueix la riera fins a l’ermita de Sant Silvestre de la Valleta. Curiosament, la riera baixava abundant i vam haver-la d’anar creuant diverses vegades amb la bici a coll. A mig trajecte del corriol vam conversar amb un pastor de Setcases molt castís que tenia les vaques escampades per l’Albera. Un cop a Sant Silvestre de la Valleta, vam seguir la pista (GR-11) de retorn a Llançà. Van ser 27 km un dia fantàstic de gener on tot va sortir rodó.
Per veure les fotos, premeu aquí.
dissabte, 10 de gener del 2009
Lladó - La Cirera
Avui toca excursió guiada per en Siso. Lleparem???
Sortim de Lladó, els habituals, més una colla d’esporàdics que no sabien que fer i s’han afegit, i també alguns que venien per primer cop i que sembla ser que repetiran. Com més serem més riurem!! De Lladó enfilem per el GR-2, i baixem cap al Manol per on indica Solà de Bedós. Just abans de creuar el Manol agafem una pista, a l’esquerra, arreglada fa poc, i que va fent companyia al riu, tot creuant-lo un parell de vegades. Just en el punt on la pista fa un gir de 180º, la deixem i continuem per la pista que va paral·lela al riu, ara en mal estat. Travessem el riu i enfilem per forta pujada cap a La Cirera, tot passant pel mig del mas de Serra Oliva. Poc després de passar aquest mas trobem un creuament, just abans d'aquest, l'Anna ens ha mostrat quan de fonda és una bassa que sempre hi ha en aquest lloc. Ara agafem cap a la dreta, que ens porta, en molt poca estona a La Cirera, després continuarem per la pista que va cap a l’esquerra.
A l’església de La Cirera cal fer-hi parada. Valents reconstruistes dels anys setanta i vuitanta la van refer. Valents per fer-ho (doncs era inaccessible i en molt mal estat) i valents per com van fer-ho (amb ampolles buides com a vitralls i teulat d’uralita per evitar més ensorrament). La van salvar. I crea un ambient “especial”. Nosaltres ho aprofitem per esmorzar i menjar-nos el torró de Nadal.
De tornada per la pista, passem pel mig d’una batuda del senglar, amb algun ensurt. Passem a tocar el mas de la Clapera i poc després, abans de travessar el Manol, els més valents decideixen deixar-nos (em penso que s’avorrien), i tirar cap a Lliurona. Nosaltres travessem el riu i seguim la pista que ens portarà cap a la CARRETERA (ara ja està tot pavimentat) que va de Can Serra a Lliurona. Seguim la carretera, de baixada, fins que veiem l’església de Sant Benet. Decidim anar-hi. No té res d’especial, i està en molt mal estat. És curiosa la creu que hi ha en un costat. I seguim per la carretera de baixada fins a trobar novament el GR-2 que ens retornarà a Lladó.
Són 30 Kms. Acabem al bar de la piscina, per esperar als valents, que no tarden gaire a aparèixer i menys encara a demanar beure. Salut, i bones festes.
Les fotos, aquí.
Sortim de Lladó, els habituals, més una colla d’esporàdics que no sabien que fer i s’han afegit, i també alguns que venien per primer cop i que sembla ser que repetiran. Com més serem més riurem!! De Lladó enfilem per el GR-2, i baixem cap al Manol per on indica Solà de Bedós. Just abans de creuar el Manol agafem una pista, a l’esquerra, arreglada fa poc, i que va fent companyia al riu, tot creuant-lo un parell de vegades. Just en el punt on la pista fa un gir de 180º, la deixem i continuem per la pista que va paral·lela al riu, ara en mal estat. Travessem el riu i enfilem per forta pujada cap a La Cirera, tot passant pel mig del mas de Serra Oliva. Poc després de passar aquest mas trobem un creuament, just abans d'aquest, l'Anna ens ha mostrat quan de fonda és una bassa que sempre hi ha en aquest lloc. Ara agafem cap a la dreta, que ens porta, en molt poca estona a La Cirera, després continuarem per la pista que va cap a l’esquerra.
A l’església de La Cirera cal fer-hi parada. Valents reconstruistes dels anys setanta i vuitanta la van refer. Valents per fer-ho (doncs era inaccessible i en molt mal estat) i valents per com van fer-ho (amb ampolles buides com a vitralls i teulat d’uralita per evitar més ensorrament). La van salvar. I crea un ambient “especial”. Nosaltres ho aprofitem per esmorzar i menjar-nos el torró de Nadal.
De tornada per la pista, passem pel mig d’una batuda del senglar, amb algun ensurt. Passem a tocar el mas de la Clapera i poc després, abans de travessar el Manol, els més valents decideixen deixar-nos (em penso que s’avorrien), i tirar cap a Lliurona. Nosaltres travessem el riu i seguim la pista que ens portarà cap a la CARRETERA (ara ja està tot pavimentat) que va de Can Serra a Lliurona. Seguim la carretera, de baixada, fins que veiem l’església de Sant Benet. Decidim anar-hi. No té res d’especial, i està en molt mal estat. És curiosa la creu que hi ha en un costat. I seguim per la carretera de baixada fins a trobar novament el GR-2 que ens retornarà a Lladó.
Són 30 Kms. Acabem al bar de la piscina, per esperar als valents, que no tarden gaire a aparèixer i menys encara a demanar beure. Salut, i bones festes.
Les fotos, aquí.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)