II MARATÓ DEL CAP DE CREUS

CRÒNICA DE LA II MARATÓ DEL CAP DE CREUS.



El dia 29 d’abril el Masarac Team, format per Quim, Miquel Angel, Fonso, Dominique i Xavi, va prendre part a la II Marató del Cap de Creus organitzada pel Club Ciclista Roses i Easybikes. La dinàmica d’aquesta cursa consisteix en realitzar la volta al Cap de Creus per equips seguint el track facilitat per l’organització. La sortida va ser a les 9 del matí d’un dia assolellat i net. En rutes llargues com aquesta (s’enunciaven 75 km), caldria programar les sortides més aviat ja que a més d’acabar més tard s’agafen moltes hores de sol intens.

Damunt d’aquestes ratlles, el Masarac Team a punt de prendre la sortida. En Fonso i en Dominique llueixen conjunts amb tonalitats negres trencades per suaus composicions acolorides, mentre que en Miquel Àngel es va decantar per una rigorosa combinació de vermell i blanc de conjunt amb la bicicleta. Per la seva banda, el sempre refinat Quim va arriscar trencant l’harmonia de la continuïtat entre la jaqueta i el pantaló (Foto: Hora Rosa).

Un total de 53 equips d’entre 2 i 5 membres, van iniciar la ruta des de davant del pavelló per, en sortida neutralitzada, fer una petita ruta turística per Roses, fins passada la platja de l’Almadrava on es va donar la sortida de veritat. Des de l’Almadrava una pista en bon estat i en continu ascens va dur-nos fins a la carretera que mena a Cala Montjoi. D’aquí vam enllaçar amb la pista que porta al Pení passant per l’antic abocador municipal. És una pista ample però en ascens. Abans d’arribar al trencall que mena a la base militar, vam prendre un corriol en descens, força tècnic que va dur-nos fins Cala Montjoi. En aquest descens, vam “flipar mandonguilles” al veure un biker que amb només un braç baixava la trialera amb una seguretat i destresa inimaginables, fins i tot per bikers experts com nosaltres.

Des de Cala Montjoi, vam seguir la pista paral·lela a la costa per desviar-nos més tard cap a l’interior en una pista que després d’un descens llarg ens duria a Cadaqués. A continuació vam prendre la carretera que porta al far del Cap de Creus. Uns quilòmetres més enllà del trencant de Port Lligat, vam agafar una pista a mà esquerra que s’endinsava per la zona més feréstega del Cap de Creus. Just al punt quilomètric 45 de la ruta hi havia l’avituallament fort. A diferència d’altres rutes (em ve al cap la Marató 100 km de Navata del 2011), la taula estava ben parada i el menjar era abundant i divers. Allà vam aturar-nos per menjar alguna cosa i reposar breument. En aquest punt, el Masarac Team, que fins llavors s’havia mantingut unit i fort, es va desintegrar en dos unitats. La primera unitat (formada per Quim, Dominique i Fonso), amb l’excusa del “ja ens atrapareu”, va sortir cobardament de l’avituallament a tota pastilla, mentre la segona unitat (Miquel Àngel i Xavi), acabàvem l’esmorzar generós que ens oferia l’organització. Les dues unitats ja no es van tornar a trobar fins a l’arribada, amb el seriós dubte que la primera unitat potser no va seguir correctament la ruta marcada pel track.

Poc després de l’avituallament, vam prendre l’antic camí de Cadaqués al Port de la Selva. Després d’una trialera força tècnica vam baixar fins al Port de la Selva i per carretera vam arribar fins a l’entrada de Selva de Mar on hi havia el darrer avituallament de la ruta. Aquest, estava situat estratègicament just a l’inici de la darrera pujada llarga del dia: la pista que mena des de Selva de Mar fins al trencant de la base del Pení. La pujada, amb un desnivell no massa fort però constant (es pot fer amb el plat del mig), va fer-se llarga pel cansament acumulat. Altre cop a sota del Pení, vam iniciar el descens cap a Roses. No obstant, abans d’arribar a Roses, els organitzadors ens van sorprendre amb un darrer ascens curt però explosiu al dolmen de la Creu d’en Cobertella. Finalment, després de 6 hores efectives a sobre la bici vam arribar a Roses. Segons el comptaquilòmetres, van sortir 83 km i 2.200 m. de desnivell positiu. A l’arribada vam cruspir-nos el pa amb tomata i carn a la brasa amb una cervesa fresca, tal com havia promès l’organització. A més a més, van regalar-nos una peça de roba tècnica.

En definitiva, un dia complet de BTT, amb una ruta excel·lent i una molt bona organització.

PEDALS DE SERRALLONGA

CRÒNICA DE LA PEDALS DE SERRALLONGA. 21 i 22 D’ABRIL DE 2012

El dissabte 21 d’abril arribàvem ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora a la seu de Pedals de Serrallonga en un càmping proper al pantà de Sau. Tres intrèpids bikers (Mosso, Miquel Àngel i Xavi) ens havíem proposat fer aquesta ruta que ressegueix els escenaris muntanyosos on actuava el famós bandoler Joan Sala, àlies Serrallonga, al segle XVII. El responsable de Pedals de Serrallonga que va atendre’ns no era massa esportista i desconeixia força l’itinerari i les seves característiques i, per tant, va facilitar-nos una informació més aviat escassa de la ruta. Tot i així, vam sortir amb l’esperança que el track que ens havia facilitat (aquesta vegada sí) fos correcte i ens permetés fer la ruta sense sobresalts.
Els 130 km de la ruta en dos dies semblaven una distancia assumible per bé que el desnivell enunciat (3500 m. positius) amagava quelcom d’incert.

Amb un temps inestable vam prendre la sortida i, sense poder escalfar gens, vam iniciar un primer port per pista d’uns 9 km. Després d’un curt descens vam iniciar la segona ascensió del dia que ens portaria a les restes de la masia Serrallonga (casa d’on era originària la dona del famós bandoler i que li va donar el nom).





A partir d’aquí vam iniciar un tram amb unes magnífiques vistes del pantà de Susqueda i que, en tram d’ascens final, va dur-nos fins al Santuari del Coll, primer punt de control de la ruta. Com que era l’hora de dinar vam aprofitar per fer un menú a base d’arròs de muntanya al restaurant del santuari. Recuperats vam iniciar un descens per corriols i trialeres força tècniques on el Mosso va poder demostrar les seva habilitats en el descens, fins i tot en trams d’autèntic vertigen. A Osor (llum de la meva vida...) vam fer les fotos de rigor i vam iniciar un nou ascens, el del Sobirà. Aquest ascens es feia per una pista en bon estat que després de 7 km de pujada constant va dur-nos fins al Sobirà de Santa Creu. En aquest punt, havíem de decidir si fèiem l’etapa una mica més llarga afegint 13 km per un recorregut que menava fins a la Mare de Déu del Pedró. Vam decidir aventurar-nos a fer la ruta llarga. No obstant, al cap de pocs quilòmetres vam decidir fer una ruta alternativa que després d’un ascens duríssim de 2 km ens va tornar a enllaçar a la ruta principal que després d’un descens de 7 km ens duria fins a Sant Hilari Sacalm punt final de la primera etapa. A quarts de set de la tarda arribàvem a l’Hotel Ripoll on hi teníem habitació. Aquest primer dia van ser 58 km, 2.000 metres de desnivell positiu i 5:46 hores efectives sobre la bicicleta. El desnivell acumulat i el curt quilometratge indica que vam fer molts quilòmetres de pujada. La primera etapa, doncs, va se força dura.

Per compensar-ho, un cop dutxats, vam anar a prendre unes cerveses mentre esperàvem per veure el Barça-Madrid. A l’hotel havien preparat una sala per tal que els clients poguessin seguir el partit. Mentre en Miquel Àngel i jo patíem veient el partit, el Mosso estava absort llegint una novel·la. Acabada la primera part vam anar a sopar i un cop finalitzat el partit vam retirar-nos a dormir. Estimat lector, el resultat del partit ara no importa..., estic segur que estàs desitjant saber com va anar la segona etapa.



 L’endemà vam ser els primers clients a baixar a esmorzar i, com que era molt d’hora, vam haver d’esperar que ens preparessin el menjador. Afortunadament l’espera va valer la pena i vam fer un esmorzar complet. A l’igual que el dia anterior, l’etapa va començar amb uns quilòmetres de pujada en fred fins a trobar una pista planera i agradable que entre boscos de pins altíssims va dur-nos fins a la Villeta, punt on hi ha les famoses cabanes als arbres. Com que una de les cabanes és just al costat de la pista vam aturar-nos a contemplar-la i fer les fotos pertinents. Aquestes cabanes són com habitacions d’hotel que es lloguen i, segons sembla, tenen molta acceptació. Els nostres comentaris i les nostres rialles van despertar els clients de la cabana que amb cops al terra de fusta van fer-nos saber que fotéssim el camp i els deixéssim tranquils. Així ho vam fer.


A continuació vam seguir una pista ampla que va dur-nos fins a Espinelves. Darrera l’església de Sant Vicenç vam comprar un bon tros de coca de pa que vam cruspir-nos més endavant. A la sortida d’Espinelves vam afrontar les rampes més dures de la ruta. Van ser 1,5 km de “molinillo” al límit de pulsacions que va exigir-nos el màxim. Vam recordar aquesta pujada- trampa la resta del dia. Amb l’alè recuperat, vam iniciar un petit descens que va dur-nos fins a Viladrau. A partir d’aquí va començar el tram més entretingut i agraït de la ruta que ens menaria fins al Pont de Fàbregas. Van ser uns quilòmetres d’autèntic mountain bike amb succesió de trams tècnics, corriols paral·lels al riu, trialeres, descensos sobre roca, torrenteres ..., una autèntica delícia. Aprofitant un punt amb vistes sobre el Montseny vam cruspir-nos la coca d’Espinelves abans d’iniciar el tram que ens duria a Vilanova de Sau. Van ser uns quilòmetres de pista trencacames.
Just passat Sant Feliu de Planeses vam plantejar-nos si fer la ruta llarga o acabar la convencional. Vista l’hora que era i un cert cansament, vam decidir posar rumb a Vilanova de Sau on hi havia el darrer punt de control de la ruta i on podíem dinar abans d’acabar la ruta. Després de dinar, vam decidir fer un tomb turístic pels voltants de Vilanova de Sau tot visitant els entorns del poble i el pantà de Sau. Un cop enllaçada la ruta vam acabar d’arribar al punt de sortida a la seu de Pedals de Serrallonga. Aquest segon dia van ser 63 km, 1.500 metres de desnivell positiu i 5 hores efectives sobre la bicicleta. Per tant, en total vam fer una ruta de 121 km i 3.500 metres de desnivell positiu.

Com que ja portem sobre les nostres cames unes quantes rutes de Pedals del Món podem valorar amb cert criteri cada nova ruta que fem. En el cas de Pedals de Serrallonga cal dir que el recorregut és extraordinari, amb bons paisatges, excel·lents vistes sobre el pantà de Susqueda, boscos frondosos i indrets allunyats. Destaca també la diversitat de trams que satisfà les expectatives dels bikers més experts. També cal dir que és una ruta exigent físicament, especialment la primera etapa que requereix temps per fer-la si es vol gaudir una mica del territori.
Un tema a part és la qualitat de l’organització. Si bé la concreció de la reserva va ser fàcil i correcte, el tracte rebut durant la ruta no pot considerar-se professional. La persona de l’organització que ens va rebre i explicar el recorregut no era biker ni havia realitzat mai la ruta. Va limitar-se a assenyalar-los alguns punts interessants del recorregut i altres on calia parar esment per no perdre’s. Res més. Pel que fa al track facilitat per l’organització, va ser correcte i fidel al recorregut excepte en el darrer tram. A la meitat de la trialera final el track es va acabar. Vam haver de suposar que continuava trialera avall fins a trobar una carretera que finalment va menar fins al punt final de la ruta. A l’arribada vam poder netejar les bicis i ens van donar el maillot de finisher. Cal dir que el disseny del maillot i la seva qualitat no va agradar-nos massa. Finalment, només apuntar que l’organitzacio fa pagar la dutxa final, és a dir, no entra en el preu, som sí succeeix a la Pedals de Foc, Pedals d’Occitània i Pedals del Císter. En fi, un detall que diu poc dels seus organitzadors. De tornada a Figueres, tots tres vam coincidir que aquesta franquícia que es diu Pedales del Mundo, en el cas de Pedals de Serrallonga, hauria de vetllar per un increment de la professionalitat i el tracte especialitzat amb el client.