RUTA DELS REFUGIS 2010

CRONICA DE LA RUTA DELS REFUGIS 2010



Els dies 11 i 12 de setembre va tenir lloc una nova edició de la famosa, lloada i excel·lentment ben organitzada Ruta dels Refugis, concretament la vuitena edició. Aquesta vegada es va decidir fer la ruta seguint la direcció de les agulles del rellotge, és a dir, començant pel refugi del Bassegoda, seguint pel de les Salines, Requesens i Coll de Banyuls. Calia recorre un total de 170 km i superar 4.000 metres de desnivell positiu. La gran novetat d’aquesta edició va ser que no es va anar a dormir a les Illes, com els darrers anys, sinó que es va estrenar un nou allotjament, concretament els apartaments el Suro d’Agullana.


El dissabte 11 a les 7 del matí un total de 16 bikers (Siso, Juanjo, Xavi C, Xavi T, Sergio, J. Hurtos, V. Pararols, Damià, Fonso, Lluís C, Miquel Angel, Antonio, Xavi B, Mosso, Quim P, Josep), sortien des de la plaça del Sol per fer una jornada completa de BTT només apte pels millors bikers de la comarca. Emocionats i amb lleganyes vam fer via cap a Terrades per camins i corriols. De Terrades a Albanyà vam anar per carretera en “pelotón” tranquil. Un cop a Albanyà, i abans d’iniciar la primera pujada del dia, vam fer una parada pixanera que les càmeres digitals van immortalitzar. Tothom esperava que en la pujada al refugi del Bassegoda hi hagués espectacle amb els primers atacs dels tres sobrats (Miquel Angel, Quim i Lluís C.). No obstant el trio va fer una pujada diguem-ne “conservadora” que va decepcionar al personal. Mentrestant la resta, “el progressistes”, vam pujar al nostre ritme tot gaudint del paisatge i la companyia. Un cop al refugi del Bassegoda, vam fer la foto de rigor i vam anar a esmorzar a la font de Can Sala. Recuperades les forces, vam afrontar el tram de pujada fins al coll de Bassegoda per després iniciar el trepidant descens al coll de Pincaró. Un cop creuada la Muga, vam iniciar l’ascens a la segona ascensió del dia: la Trilla. Aquí el trio conservador va continuar amb la seva actitud. Ni un atac, ni res que se li assemblés. Quins kakilles!!. En canvi, els progressistes vam anar fent allò que sabem: prosperar a cop de pedal. La pujada, per bé que no massa llarga (4 km), és exigent i constant. Un cop reagrupats a la Trilla, vam iniciar el tram de “pórters” que no pot faltar a la ruta dels Refugis. Van ser 25 minuts traginant la bici tot seguint el GR-11 que ens va portar fins a la pista que ens menaria a Maçanet de Cabrenys. A l’alçada d’Oliveda ja vam olorar els macarrons de la Quadra i vam accelerar el ritme, tant que vam tenir temps de fer una cerveseta als jardins del restaurant. Després de dinar vam acomiadar en Damià que va emprendre el camí de tornada a casa després d’haver fet la seva sortida més llarga. La resta de valents vam afrontar la llarga i inacabable pujada a les Salines. Sembla que al tram final la pujada hi va haver alguna escaramussa de poca volada entre els “conservadors”. La resta vam pujar com bonament vam poder donada l’acumulació de quilòmetres que ja portàvem. Feta la foto de grup davant el refugi, vam iniciar el darrer descens del dia que ens portaria a la Vajol i d’aquí, ja per carretera, fins a Agullana, punt final de l’etapa. Van ser 97 quilòmetres i 2.600 metres de desnivell positiu. És a dir, un “tostó” de collons.

A Agullana vam acomiadar en Sergio, en J. Hurtós, en Josep i en X. Clotas que van tornar cap a Figueres cansats però satisfets d’una jornada d’autèntica btt. A la resta ens esperava una ben merescuda dutxa i les mans màgiques de les massatgistes de la Jonquera. Sens dubte el moment més esperat del dia. No obstant, les estimades senyoretes no van aparèixer per enlloc. Segurament algú els va donar malament l’adreça dels apartaments. Per compensar la frustració vam anar a sopar al restaurant la Pinyareda que va resultar un agradable descobriment, especialment els taps de Cadaqués amb xocolata. Després de l’àpat ningú va suggerir anar de marxa i tots vam estar d’acord en anar a dormir.


El diumenge va començar amb un bon esmorzar gentilesa d’en Siso. Poc abans d’agafar de nou les bicicletes es van incorporar al grup en Ferro, en Déu i en Josep. Com sempre després d’una jornada intensa de btt, tornar a pujar a la bici i seure el seient té un punt de masoquisme i heroisme combinats. Això és el que vam experimentar mentre baixàvem cap a la Jonquera amb un sol radiant fatalment estroncat per la depriment vista del complex logistico-comercial. Superada la petita ascensió a Canadal, vam posar rumb a Cantallops on vam iniciar l’ascensió al Coll de Medàs pel camí vell. Arribats al refugi de Requesens vam fer-nos la foto de rigor i vam emprendre el camí cap Espolla. A mitja baixada vam decidir (molt encertadament) pujar al darrer refugi de la ruta (el de Coll de Banyuls) abans del dinar concertat a Vilartolí. El bon ritme va permetre que de tornada a Espolla féssim una cerveseta-aperitiu a la Fraternal abans d’arribar a Vilartolí on ens esperava l’antipasta i l’arròs de l’amic Joan Carles. El dinar va animar-se amb una degustació dels vins elaborats pel propi Joan Carles. Quan alguns ullets ja es tornaven vermellosos i algunes paraules s’entertolligaven vam decidir emprendre el darrer tram fins a Figueres. A la plaça del Sol vam posar punt i final a la segona etapa. Van ser 72 quilòmetres.


Felicitats a tots per superar la ruta i pel bon rotllo general.


L’èxit d'aquesta darrera edició (tant de convocatòria com de bon rotllo) fa que els organitzadors ja pensin en noves possibilitats i reptes abans de l’emblemàtica desena edició que ja s’acosta. S’accepten propostes....


Com que les noves tecnologies evolucionen i cada vegada hi ha més recursos a sota podeu trobar els perfils, el recorregut (gentilesa d'en Siso), les fotos (d'en Xavi T.) i la pel·lícula ( gentilesa d’en Miquel Angel).


Salut i BTT

Aquí teniu el video d'en Miquel Angel:
http://www.youtube.com/watch?v=Mic59RSBMwk

I les fotos d'en Xavi:
http://picasaweb.google.es/xturro/RutaDelsRefugis2010


El perfil del primer dia:











El perfil del segon dia:

CRONICA DE LA PEDALS D’OCCITÀNIA. 20, 21 I 22 DE JUNY DE 2010.

Després de completar amb èxit la Pedals de Foc (juny 2009) i la Pedales de Lava (febrer 2010), vam plantejar-nos el repte de la Pedals d’Occitània. Temptejades dates i possibilitats, només 3 valents (Quim P., Miquel Angel R. i Xavi T.) vam engrescar-nos a fer la ruta. Aquesta vegada, i amb la intenció de tornar als orígens i oblidar les males pràctiques vicioses, vam decidir fer-la amb 3 dies. Això volia dir que la ruta seria exigent i no seria apte per a bikers de diumenge amb esmorzar i aperitiu. A les 4 de la tarda del dissabte 19 de juny sortíem de Figueres en direcció a Viella. Passat Tolouse, un error d’orientació va portar-nos fins a Tarbes amb la qual cosa vam poder gaudir del paisatge francès 100 quilòmetres més dels necessaris. Una hora més tard del previst, arribàvem a l’Hotel Pirene de Viella, on per sort la cuina encara estava oberta i vam tenir temps de sopar.

Primera etapa. Viella-Bourg d’Oueil. 66 km

Ens vam aixecar a les 7 del matí amb ganes d’iniciar una ruta que es presentava interessantísima. La nostra decepció va ser comprovar que a fora plovia amb intensitat, tot estava tapat i no semblava que volgués canviar en tot el dia. Després d’esmorzar i veient que no parava, vam decidir esperar. A les 10 del matí, ansiosos i sense parar de ploure vam decidir començar la ruta. Vam equipar-nos amb la nostra millor vestimenta i vam llençar-nos a la piscina. El primer tram el vam fer descendint el riu Garona per un corriol estret, enfangat i de baixada que va exigir-nos tota la nostra habilitat sobre la bicicleta mentre seguia plovent de valent. Després de passar pel poble d’Arros vam iniciar la primera pujada del dia que ens portaria a Vilamós i després a Arres de Sus. En aquest poble vam aixoplugar-nos sota un cobert amb l’esperança que la pluja parés. No va ser així, i vam iniciar ben enfredolits i molls el descens fins a Bossòst. El descens es feia per una pista asfaltada que permetia agafar velocitat. Amb el fred, la pluja i la velocitat les mans se’ns van congelar i havíem de parar de tant en tant a recuperar el calor. Finalment, vam arribar a Bossòst on vam comprar uns mitjons secs i en Quim i jo vam protegir-los els peus amb unes bosses de plàstic. La veritat és que no podíem imaginar un fred i un patiment tant extrem a finals del mes de juny. Com que continuava plovent i estàvem gelats, vam decidir refugiar-nos en un bar on ens van fer un entrepà de llom amb formatge excel·lent que vam engolir de bon grat. Amb una pluja una mica més suau, vam iniciar el segon ascens del dia, el port del Portillon. En Miquel Angel i jo (fastiguejats del dia) vam decidir fer tota la pujada per la carretera mentre que en Quim va optar per fer en solitari el petit tram de pista que marcava el road book. Sense parar de ploure vam arribar a dalt del port i vam iniciar el descens fins a Luchon on hi havia el primer punt de control. Com que era diumenge el punt de control estava tancat i no vam poder fitxar. Per sort a Luchon va parar de ploure. Després d’esperar en Quim, que va arribar uns minuts més tard, vam iniciar l’ascens cap a Bourg d’Oueil. El primer tram era per carretera i a l’inici de la pujada vaig trencar la cadena. Gràcies a l’experiència i les manetes d’en Quim i d’en Miquel Angel vam poder reparar-la i continuar la ruta. Deixat el poble de Sant Aventin, vam agafar un corriol estret d’herba i fang. Malgrat que no plovia, el desnivell i el fang van fer que la pujada es fes molt llarga i desgastadora. El corriol era preciós i combinava trams de boscos amb trams més oberts. Només el fang omnipresent feia la ruta més dura. Enmig del corriol vam trobar un cèrvol mort i més amunt vam començar a veure algun grup més nombrós que pasturava. Fins i tot un parell d’exemplars van passar ben a prop nostre. No en va és un dels llocs d’Europa amb més concentració de cèrvols. Finalment a les 19 hores, exhaustos, vam arribar a l’hotel de Bourg d’Oueil on vam prendre una dutxa terapèutica. Allà vam trobar-nos un grup de bombers del país valencià que feien la mateixa ruta que nosaltres i que vam anar trobant periòdicament. L’Hotel es deia Le Sapen Fleuri i ens va semblar fantàstic. Especialment la llar de foc i el detall de la calefacció encesa (a finals de juny!!) que ens va permetre recuperar la calor i assecar la roba. El sopar en aquest hotel va ser antològic: sopa de verdura calenta, truita de riu amb bolets, magret d’ànec i per acabar un coulan excel·lent. Amb aquest sopar vam arreglar un dia que havia estat horrorós i físicament duríssim. De tan cansats que estàvem a les 22 hores ja dormíem.

Segona etapa. Bourg d’Oueil-Aspet. 94 km

El segon dia va despertar-se excel·lent, clar, sense ni un núvol i amb una temperatura molt agradable. Ens esperava l’etapa més llarga amb gairebé 95 km per endavant. El primer tram de l’etapa era una pujada exigent que ens va portar fins als 1855 metres d’alçada, sostre de la Pedals d’Occitània. El tram d’ascens el vam fer conjuntament amb els bombers valencians. Era un tram de pista trencada i amb herba amb unes vistes excel·lents a muntanyes de més de 3000 metres com el massís de l’Aneto. Va ser el tram de més alta muntanya i el d’unes millors vistes i paisatges. Un cop a dalt, i després de les fotos de rigor, vam iniciar el descens. Primer per una pista però després per un corriol ben enfangat i sovint amb força aigua que requeria molta tècnica i prudència per no caure. Alguns trams eren tant perillosos i impracticables pel fang que calia fer-los a peu. Finalitzat el llarg descens, vam entrar en una plana de petits pobles agrícoles al peu de la muntanya (Sost, Esbareich, Mauleon Barouse). Al poble de Sacoué vam afrontar un petit port asfaltat fins al Col de Mortis. Un cop superat, vam iniciar el descens fins a Sant Bertrand de Cominges. Es tracta d’un poble medieval, emmurallat i amb una catedral que val la pena visitar. Com que veníem afamats vam parar a fer un plat combinat que es va posar molt bé. La cambrera que ens va servir era una francesa de bon veure que va merèixer més d’un comentari. A partir d’aquest punt, vam seguir per pistes i corriols per la plana agrícola tot passant per petits pobles. Un tram força llarg, va ser un corriol molt divertit i tècnic agreujat pel fang que acabava en un riu amb força aigua que calia creuar. En Quim va decidir mullar-se els peus, mentre que en Miquel Àngel i jo vam creuar-lo descalç entre sangoneres. Finalment, a les 19 hores vam arribar a Aspet on ens esperava un centre de vacances on van servir-nos un sopar a base d’un menú de colònies prou acceptable. A les 21:30 ja estàvem al llit. L’etapa havia estat llarga però no tant dura com l’anterior on el fred, la pluja i el fang ens van “tustar” de valent.

Tercera etapa. Aspet-Viella. 65 km.

La tercera etapa es presentava incerta ja que arrossegàvem el cansament dels primers 2 dies i calia superar un port molt llarg. Els primers 30 km eren de pujada constant. El primer tram del dia va ser per un corriol molt divertit però força enfangat. Un cop superat, vam iniciar un tram asfaltat d’uns 2 km amb un desnivell constant del 10% que ens va fer suar de valent i que va continuar per pista pujant fins al Col de Buret. Un cop aquí, la pujada va continuar per trams mal asfaltats i per pistes fins a arribar a l’estació d’esquí de Mourtis. La pujada ens va semblar llarga però suportable (la vam comparar a una pujada al Puig Neulós des de Masarac). Aquí hi havia un nou punt de control (le Soulan) i començava el trepidant descens per pistes i corriols fins al poble de Fos ja a tocar el riu Garona. A Fos hi havia un nou control i vam decidir dinar alguna cosa per reposar forces. Al punt de control van donar-nos tres bikinis miserables que ens van semblar insuficients. Això va fer que poséssim la directa fins a Bossòst on sabíem que ens servirien uns entrepans de llom amb formatge com cal. Va quedar clar que en territori francès els entrepans i cafès no són la seva especialitat. Amb l’estómac recuperat, vam continuar la ruta tot resseguint el camí reiau que ens menaria, remuntant la Garona, fins el poble de Vilac on ens esperava una petita pujadeta abans de baixar definitivament a Viella. A les 17 hores arribàvem contents i satisfets a l’oficina per a recollir el nostre maillot de la Pedals d’Occitània.

Valoracions i recomanacions.

La Pedals d’Occitània en tres dies pot considerar-se una ruta exigent. No cal oblidar que són 225 km i 6000 metres de desnivell positiu. El fang i la pluja poden fer (com el nostre cas) que la ruta sigui molt més dura, per la qual cosa cal estar atents a la predicció meteorològica. Cal recordar que mullar-se a alta muntanya no és com mullar-se a Lanzarote on amb poca estona quedes sec de nou.
Amb tres dies tens la sensació d’anar molt per feina i no voler perdre temps per la qual cosa es perd la possibilitat de gaudir millor del paisatge i la ruta. Amb quatre dies el ritme pot ser més pausat i permetre aturar-se i contemplar millor el territori. La ruta en sí és molt maca, tant pel que fa als paisatges com a la varietat de trams. És molt més tècnica que la Pedals de Foc ja que hi ha molts més trams de corriols amb fang, aigua, pedres i forts pendents de descens. La ruta té dos territoris ben diferenciats. En primer lloc, l’alta muntanya, amb ports i ascensos llargs i, en segon lloc, la plana agrícola, més suau, amb menys desnivell i amb l’encant dels petits pobles per on va passant la ruta.

En relació a l’organització cal dir que nosaltres vam quedar força decebuts. En primer lloc perquè els vam haver de perseguir per poder fer la reserva. Enlloc de cuidar el client interessat a fer la ruta, vam ser nosaltres qui vam haver d’insistir, amb la qual cosa diu molt poc a favor de l’organització i la política d’atenció al client. En segon lloc, van patir una inexplicable descoordinació interna en les dates de la ruta. Mentre la reserva i l’acordat amb ells deien unes dates ells en tenien unes altres i això va originar trucades surrealistes i la sensació d’un cert descontrol i falta de professionalitat. En tercer lloc, no ens van informar d’uns canvis introduïts en el road book com a conseqüència de la caiguda d’arbres. Sort dels bombers valencians que ens van deixar un full amb les noves indicacions. El road book contenia alguns errors en els parcials i alguns encruaments mal dibuixats que originaven dubtes. En el cas de l’allotjament d’Aspet, l’organització va indicar-nos que havíem de trucar a la responsable de l’establiment mitja hora abans d’arribar i per això ens van donar un telèfon. El telèfon estava equivocat i a l’arribar al lloc no sabien res de la necessitat de trucar abans. En definitiva, una certa deixadesa organitzativa que origina inseguretat i la sensació de poca professionalitat i atenció al client. En aquest sentit, la Pedales de Lava ens va semblar molt millor. A pesar d’això la ruta és impressionant i molt recomanable. I la propera a..........

Per veure les fotos de la ruta feu clik aquí.

SORTIDA A LA GARROTXA

Crònica de la ruta del dia 21 de març de 2010.


El diumenge 21 de març vam fer una sortida per la comarca de la Garrotxa.

7 bikers vam sortir de Tortellà, enmig d’una intensa boira, i vam iniciar l’ascensió cap al poblat de Monteia. La pista té alguns trams asfaltats i altres no, i tot i que és en pujada constant es va fer força a ritme. A mesura que guanyàvem alçada la boira va anar minvant fins a desaparèixer, i això ens va permetre gaudir de les vistes de les muntanyes del voltant de la Mare de Déu del Mont.

A Monteia vam fer un reagrupament per iniciar el tram final d’ascens fins al coll de Faja. Van ser uns 10 km d’ascens continu per bé que no massa fort.

Al coll de Faja vam fer una aturada per agafar forces i vam prendre una pista força divertida que passa per davant de la impressionant masia de can Menera. Just abans de la casa hi ha una cova mig tapiada que diuen té unes dimensions considerables. Aquesta pista ens va portar fins a trobar la que puja d’Albanyà a Bassegoda, gairebé a l’alçada de can Nou.

A aquest punt, va començar un tram de força pujada, especialment el darrer quilòmetre, abans d’arribar al coll de Riu (punt més alt del dia).

Fet el reagrupament i algunes fotos de rigor, vam iniciar el fort descens que ens va portar fins a Sadernes, i, seguint la pista asfaltada, vam arribar al magnífic pont sobre el Llierca. Aquí vam prendre el GR-1 que ens va tornar fins a Tortellà.

En total val ser 43 quilòmetres i 3:06 hores efectives sobre la bicicleta. El desnivell positiu va ser de 1200 metres.

En Luís, que va portar GPS, ens facilita el track i el perfil. Gràcies Luís.

Les fotos de la jornada: http://picasaweb.google.es/xturro/Ruta21032010

El perfil:

CRÒNICA DE LA PEDALS DE LAVA (18-22 de febrer 2010)

CRÒNICA DE LA PEDALS DE LAVA (18-22 de febrer 2010)

El 10 de febrer 8 bikers (Quim P, Miquel Àngel R, Jordi Ll, Joan F, Miquel R, Fonso, Ruth, Xavier T), preníem un vol de Ryanair en direcció Lanzarote per fer la ruta Pedals de Lava en cinc dies. Jo pensava que serien uns dies saludables, de menjar poc i cuidar-se, de no fer excessos. Ja al primer àpat a l’illa vaig adonar-me que estava equivocat. Aquesta “penya” del CEE, amants de la muntanya i els esports a l’aire lliure, han renegat dels principis del bon excursionisme i han adoptat la màxima del bon “vivant” burgès: bon menjar i bon beure que són dos dies. Lanzarote hi va acompanyar ja que ràpidament vam descobrir que els indígenes de l’illa tenien tres elements irresistibles: bon peix, bon vi blanc i els excel·lents “barraquitos”. Per tant, res de dieta i a castigar l’estómac sense treva.

Després del primer i abundós dinar a l’illa, en Chema de l’organització va venir a explicar-nos el funcionament de la ruta i a dur-nos les bicicletes que havíem llogat. Vam dedicar una estona a adaptar les bicis: canviar pedals i posar-les a la mida de cadascú. Les bicis eren de la marca Ghost i K2 i van resultar ser una mica més pesants que les nostres. Al vespre vam sopar a l’aparthotel, on tothom va coincidir que això de menjar ranxo túristic, encara que sigui de buffet lliure, no anava amb nosaltres. Per compensar el disgust, vam prendre unes quantes pintes en un bar irlandès.

1ª etapa. Puerto del Carmen-Illa de la Graciosa (64 km)

El primer dia el vam iniciar amb l’emoció i les expectatives d’una ruta de 5 dies desconeguda i amb unes bicis que no eren les nostres. La sortida a la Plaza de las Naciones va ser un pèl accidentada per una descoordinació de la Ruth que, tot buscant-la, ens va fer sortir mitja hora més tard. Des del punt de vista orientatiu, comptàvem amb el road book cedit per l’organització i amb el trak d’en Fonso, batejat des d’aquell moment com en “trakman”. El primer tram del dia seguia el passeig arran de mar des del Puerto del Carmen fins a Arrecife (capital de l’illa). Va ser un bon feix de quilòmetres de passeig i zona urbanitzada turística. Arribats a Arrecife, ens va sorprendre un hotel nou de força alçada a primera línia de mar que trencava l’homogeneïtat de cases baixes del conjunt de la ciutat. Després d’Arrecife, la ruta continuava per camins i pistes al costat del mar fins a endinsar-se cap a l’interior en una zona força pedregosa on en Jordi va començar a notar problemes amb la suspensió del darrera. Vam trucar a l’organització, i en Maxi (l’organitzador) va canviar la bicicleta d’en Jordi. Com que no en tenia més de lloguer, va deixa-li la seva personal. Resolts els problemes tècnics, vam continuar la ruta sempre prop de la costa i per camins i senders. Passades unes antigues salines vam arribar al primer punt de control situat a Arrieta. El control estava situat en un xiringuito de platja on vam degustar unes cerveses i unes tapetes de peix en companyia d’un grup de Cadaqués que ens va acompanyar intermitentment la resta de dies. Recuperades les forces, vam continuar la ruta fins a trobar la carretera que ens duria a Órzola. Aquí, vam agafar el ferri que ens duria a l’illa de la Graciosa on finalitzava l’etapa. El breu creuer va oferir-nos unes vistes extraordinàries de la costa. A tots? No ben bé. Un espavilat va preferir les vistes d’una antropòloga de bon veure a qui va oferir-se voluntàriament com a treball de camp per a la tesi que realitzava. A la Graciosa vam dormir en uns apartaments molt còmodes i vam degustar, evidentment, la gastronomia local.

2ª etapa. Volta a l’illa de la Graciosa (40 km)

La Graciosa és una illa extraordinària. No és massa gran. Deu tenir uns 10 km de llargada i uns 4 d’amplada. Hi viuen permanentment unes 370 persones. Només hi ha un poble i un disseminat que és ocupat només a l’estiu. La resta és parc natural i no hi ha cap més signe d’ocupació humana. La gent viu de la pesca i dels turistes que visiten l’illa. El poble té els serveis mínims indispensables: supermercats, bars, caixer, escola, consultori mèdic. No obstant, es percep un cert aïllament. És un lloc de desconnexió i de retrobament espiritual, i per això és lloc de trobada de frikies i també de surfers. La primera nit a l’illa vam degustar una extraordinària plata de peix fresc local, d’espècies desconegudes però exquisides. L’endemà vam fer la ruta del dia que consistia en una volta circular a l’illa. El paisatge, la sensació de rellotge aturat i l’aïllament, van impregnar un dia de btt diferent on era prioritari gaudir al màxim de l’illa, sense cotxes, ni sorolls, ni ningú. L’èxtasi va arribar en forma de bany en una platja de sorra blanca paradisíaca amb unes onades d’una força inhumana. Posteriorment vam relaxar-nos observant un grup de surfers per després banyar-nos per segona vegada en una caleta amagada. El nirvana quedava petit davant tanta excitació que va fer perdre la roba a més d’un. La foto del grup a la caleta mostra perfectament aquest estat proper a l’orgasme místic de plena comunió mental amb la natura. De tornada al poble encara vam tenir temps de visitar algunes platges més.

Al vespre vàrem anar a sopar i a gaudir dels licors locals en un estat de levitació col·lectiva. En un dels bars, el cambrer, veient que la nostra festa s’allargava, va facilitar-nos uns vasos de plàstic i va retirar els de vidre tot tancant el xiringuito. Després d’aquest episodi, alguns vam retirar-nos prudentment a descansar, mentre altres es dedicaven a interrogar els indígenes sobre el significat de l’expresió “rollo bollo” i la seva vinculació amb el “voyerismo”.

3ª etapa. Orzola-Famara (50 km)

La tercera etapa estava catalogada com la reina i, donades les condicions en què alguns van anar a dormir, es presentava incerta. A les 8 del matí preníem el ferri de retorn a Orzola. Un dels operaris del vaixell ens va rebre amb un: “ustedes la liaron ayer, eh”, i vam adonar-nos que no havíem passat desapercebuts. Un cop a Órzola, i després d’un bon esmorzar, vam iniciar l’ascensió cap al Mirador del Río. Ja a l’inici de la pujada va començar a caure una suau pluja que ens va acompanyar gran part del dia. A dalt, la boira va impedir-nos veure les extraordinàries vistes sobre Lanzarote i la Graciosa. La baixada cap a Haria la vam fer sota la boira i sense poder veure res. A Haria, mentre seguia plovent, vam aprofitar per dinar. Després dels barraquitos de rigor, vam continuar la ruta. L’ermita de las Nieves la vam passar sota la boira i vam iniciar el descens fins a Teguise. Allà, els dos punts de control que teníem apuntats estaven tancats i, sense més espera, vam continuar fins a Playa de Famara, fi de la tercera etapa. En aquest poble de hippies i surfers vam fer el millor sopar de la ruta i vam cruspir-nos un exemplar d’un peix anomenat “labade” de 4,5 kg en un molt bon restaurant on vam provar diversos vins blancs de l’illa.

4ª etapa. Famara-Yaiza (48 km)

La quarta etapa es presentava molt interessant ja que passava pel parc natural volcànic de Timanfaya. La primera part de la ruta va transcorre per pistes i corriols seguint la costa i per petits pobles pescadors i turístics. Vam fer bona part de l’etapa en companyia del grup de Cadaqués i d’un duo de la Bisbal (en Maxi va comentar-nos que el 95% dels que fa la Pedals de Lava són catalans). Durant aquest tram va fer sol i vam gaudir del paisatge de la costa. No obstant, a mesura que ens acostàvem a Timanfaya el temps va anar empitjorant i va aparèixer la pluja i el vent. El tram en constant ascens al límit del parc el vam fer per una pista molt trencada i amb pluja i vent i es va fer molt dur. Amb aquestes condicions tan adverses, vam arribar com vam poder al punt de control de Yaiza, on vam poder refugiar-nos de la pluja i el vent mentre preníem un plat combinat acompanyat de barraquitos. Com que la tempesta de pluja i vent no reculava, tant nosaltres com el grup de Cadaqués (aconsellats per l’organització) vam desistir d’acabar l’etapa. Així és que vam deixar les bicis a Yaiza i vam anar amb taxi fins a Playa Blanca, on havia d’acabar l’etapa. Allà vam trobar els amics de la Bisbal que tornaven a peu després d’haver trencat la cadena i sense poder acabar l’etapa. Al vespre vam anar a veure el Barça-Atlètic de Madrid en un bar d’alemanys freqüentat per madridistes.

5ª etapa. Yaiza-Puerto del Carmen (50 km)

L’última etapa es presentava més llarga del previst inicialment ja que havíem de tornar a Yaiza a buscar les bicis, retornar a Playa Blanca i empalmar la darrera etapa. Això feia que enlloc de 35 km passessin a ser 50. El tram de Yaiza a Playa Blanca el vam fer amb els amics de Cadaqués per una carretera secundària de traçada recta i en fila índia capitanejats per en Quim. Retornats a Playa Blanca vam resseguir la costa fins a endinsar-nos als Ajaches, un espai de difícil accés i de terreny rocós que vam fer per pistes i corriols. Com no podia ser d’altra manera a la meitat dels Ajaches va tornar a aparèixer la pluja i el vent. El sector dels Ajaches és muntanyós tot i ser prop de la costa. Va ser un tram de contínua pujada i baixada. Degut a les pluges de tot el dia, un tram el vam fer pel mig d’un torrent d’aigües marronoses-argiloses. El punt de control el teníem a Playa Quemada, on ens vam reagrupar abans d’iniciar el tram final per passejos al costat de la costa fins arribar a la Plaza de las Naciones, punt final de la Pedals de Lava.

Cal dir que la Pedals de Lava és una gran ruta pel que fa a al seu recorregut i paisatge, molt diferent al nostre. Si es fa en 5 dies no és massa dura i es pot fer força relaxadament. La temperatura ambiental és molt bona. La llàstima va ser que vam ensopegar els únics dies de tempesta de l’any i això va fer que no poguéssim gaudir al màxim de la ruta. Pel que fa a l’organització (ruta, road book, serveis) és bona, i en Chema i en Maxi estan atents i oberts a les incidències. És recomanable portar-se la pròpia bici enlloc de llogar-la, ja que sempre estarà en millors condicions que una de llogada.

Benvolguts companys, hem d’iniciar un període de reflexió profunda ja que s’està perdent l’esperit aventurer i destinem més temps a la gastronomia que a la bicicleta. A l’espera d’aquesta reflexió, queda suspesa qualsevol ruta que comporti gaudi, goig i felicitat. Cal tornar a suar sang i treure el fetge per la boca.

Les fotos les teniu a: http://picasaweb.google.es/xturro/PedalsDeLava2010

CRÒNICA DE LA DOBLE ASCENSIÓ AL PUIG D'ESQUERS

CRÒNICA DE LA DOBLE ASCENSIÓ AL PUIG D’ESQUERS. 24/01/2010

Aquest diumenge vam plantejar una doble ascensió al Puig d’Esquers. D’una banda, calia veure in situ les noves pistes que s’hi han obert amb la finalitat de netejar i reforestar la muntanya. Les tasques de manteniment (que alguns van considerar excessives), han posat al descobert una immensitat d’antigues feixes que n’han modificat el paisatge al qual estàvem acostumats. D’altra banda, la doble ascensió semblava un bon entrenament de cares a la preparació per a la Pedals de Lava que un grup del centre farà el mes de febrer. A les 9 en punt (així ho enunciaven les campanes) un grup de 12 bikers (si dotze) van iniciar la ruta des de l’aparcament de la cooperativa agrícola de Garriguella. En el grup hi havia noves incorporacions amb la qual cosa es va ampliant la massa social de les sortides en BTT del CEE (això malgrat les absències destacades de bikers històrics que van fer campana. Ehem, ehem...).
Des de Garriguella vam dirigir-nos a l’església de Santa Maria del Camp, on hi ha el centre de recuperació de tortugues de l’Albera. Allà s’inicia una pujada que alguns van batejar com “Las Cuestas” amb alguna pendent remarcable que va despertar-nos de seguida. Aquesta pista també ha estat arreglada (suposem que per facilitar el pas dels bombers) i és de força bon pujar. Un cop a dalt la carena, vam baixar fins al coll de Vilamaniscle per seguir baixant fins a trobar la riera de la Valleta on s’inicia el fort ascens pel vessant de ponent de Puig d’Esquers. A mitja pujada vam fer una parada per retrobar-nos, just on hi ha una de les últimes plantacions d’eucaliptus de la zona. Sense més incidències vam acabar d’arribar al cim on, enmig d’un vent fred vam esmorzar ràpidament. A continuació, vam iniciar la baixada fins al disseminat de Molinars (actualment abandonat) tot passant pel castell de Molinars (força enrunat). La baixada va ser trepidant i tots vam gaudir de valent. A mitja baixada, la Ruth va trobar-se un col·lega de Barcelona aficionat com ella als viatges llunyans. De Molinars vam baixar a Colera per seguir la carretera fins al coll de Sant Antoni on s’iniciava la segona ascensió a Puig d’Esquers. Cadascú va fer la pujada al seu ritme i vam retrobar-nos a la cisterna d’aigua d’on surt la pista que, passant per Mas Patiràs, mena fins a Vilamaniscle. Retornats al coll de Vilamaniscle, vam prendre una pista en forta baixada que ens va dur directament al pont de l’Orlina de la carretera de Garriguella a Vilamaniscle. D’allà només ens va quedar arribar al punt de sortida. En total van ser 37 quilòmetres amb 1200 metres de desnivell positiu i 2:38 hores efectives sobre la bicicleta. Va quedar demostrat que tothom està en força bona forma. No seria d’estranyar que alguns fessin sortides nocturnes després de la feina!!
La llàstima va ser que no vam tenir temps de fer un mos a la Cooperativa de Garriguella. Queda com a tema pendent. Cal agrair (molt sincerament) les noves incorporacions i és d’esperar que vinguin en les properes sortides.

Salut i BTT

Les fotos les podeu veure a l'adreça http://picasaweb.google.es/xturro/SortidaBTTCEEGener2010

I en Miquel Roig ens envia la ruta feta i el desnivell. Gràcies Miquel!!!

RUTA TRANSALBERA DELS TÚNELS.

RUTA TRANSALBERA DELS TÚNELS. 29 DE NOVEMBRE DE 2009

La ruta del passat 29 de novembre va ser proposada per en Fonso. “Hem d’anar als túnels” deia. Doncs cap als túnels falta gent. Cal dir que s’ho va “currar” i, a més de fer-nos de guia, va organitzar un dinar de germanor amb famílies incloses.

Vam trobar-nos a Espolla a les 8 del matí d’un dia fred i ennuvolat. La convocatòria d’en Fonso va ser un èxit i va reunir 12 bikers, alguns coneguts i algunes noves incorporacions. Vam fer via de seguida cap al castell de Requesens amb alguna rampota matinera que ens va fer treure la son de les orelles. Un cop al castell vam iniciar l’ascens suau però continuat fins al coll del Faig (980 m. d’alçada), situat a llevant del Puig Neulós. Un cop al coll, vam travessar la frontera i vam anar a buscar la pista que ve del refugi de la Tanyareda i que ens va portar fins al coll dels Tres Faigs. D’aquí, ja per corriols, alguns ciclables i altres no, vam baixar al refugi i font de les Colomates. El tram següent va ser, majoritàriament a peu, però gaudint del bosc i el paisatge de tardor. Després d’una bona estona de carregar al bici, vam arribar als famosos túnels. Aquí algú va explicar que els túnels s’havien fet per portar aigua fins a la torre de Madeloc. Es tracta d’uns túnels excavats a la roca, d’uns centenars de metres de llargada que s’han de fer encongits per no donar cops de cap al sostre. Passats els túnels, vam iniciar un corriol pedregós i perillós (hi va haver més d’una caiguda) fins a trobar la pista que mena fins al coll de Banyuls. Aquesta pista, per bé que ample, es va fer pesada, en part pel cansament que ja portàvem acumulat. Un cop al coll de Banyuls vam baixar per la carretera fins a Espolla. En total van ser 50 km i 4:15 minuts sobre la bicicleta.

A Espolla ens esperava la gran novetat de la ruta: un dinar de germanor a la Fraternal encarregat per en Fonso i en Lluís C., amb un arròs de gambes i sèpies que tothom va endrapar de bon grat i vi “peleón” de la cooperativa. En resum, una ruta extraordinària tant pel paisatge com per la diversitat de camins i corriols amb un final per sucar-hi pa. Gràcies Fonso.

Les fotos les podeu veure a: http://picasaweb.google.es/xturro/SortidaTransalbera2911