diumenge, 22 de setembre del 2013

Volta al Cadí en tres dies. 23, 24 i 25 d'agost de 2013



Feia mesos que amb en David havíem comentat de fer la volta al Cadí. Ell l'havia feta ja fa uns anys i en guardava un bon record. Així és que vam programar-la per a finals d'agost. Seria un bon entrenament de cares a la ruta dels Refugis que sempre té lloc a principis de setembre. En David va preparar la ruta i els traks i jo vaig ocupar-me de reservar els 2 allotjaments: un a Tuixen i un altre a Bellver de Cerdanya. En Miquel Angel hi posava la furgo. El dia abans tot estava preparat. Just al vespre, en David es va lesionar i va comunicar que no podria fer la ruta. Després d'unes deliberacions, en Miquel Angel i jo vam decidir que com que ja teníem fetes les reserves i difícilment trobaríem unes dates adequades, era millor fer la ruta encara que només fóssim dos.
Així és com el divendres 23 vam carregar la furgo i vam posar rumb a Bagà punt d'inici de la ruta. A quarts de deu ja érem sobre la bicicleta traginant allò imprescindible per fer una ruta de 3 dies. Mentre en Miquel Angel va optar per un petit i pràctic portaequipatge posterior jo vaig decantar-me per una petita motxilla que carregava a l'esquena. Ens esperava un inici d'etapa exigent amb 20 km continuats d'ascens. Als afores de Bagà vam agafar una carretera que remuntant el riu Balsareny permet arribar fins a Gisclareny. A l'alçada de Sant Joan de l'Avellanet vam abandonar la carretera i vam prendre una pista en suau ascens que entre boscos ens portaria fins al coll de la Bena. D'aquí vam continuar la pista que ens duria fins al coll de la Balma. A partir d'aquest punt vam gaudir d'unes vistes fantàstiques del Pedraforca fins a assolir el coll de Torn situat a 1900 m. d'alçada i que seria el punt més alt de la primera etapa. Els darrers quatre quilòmetres van ser exigents per la pujada però van ser compensats pel paisatge d'alta muntanya. Ens trobàvem just al vessant sud del massís del Cadí, quedant al nord les famoses canals del Cadí.
Tot seguit vam iniciar un llarg i tècnic descens per una pista en alguns trams molt trencada fins a trobar la carretera de Gósol a Josa de Cadí. En aquest tram de baixada ens va sorprendre la quantitat de carlines i les seves grans dimensions. Les carlines són unes flors d'alta muntanya que antigament decoraven les portes de les cases. Amb els anys la seva presència ha anat disminuint i ara és força rar veure'n. Potser el Cadí és un dels llocs on se n'hi fan més. A la plaça de Josa de Cadí vam aprofitar per cruspir-nos un entrepà i vam iniciar la segona ascensió del dia, la que ens duria després de 5 km a la collada de Jovell. A mitja ascensió però a un servidor se li va trencar un pedal. Realment és poc habitual trencar un pedal automàtic i en el meu cas era la primera vegada. Així doncs, només amb el travesser del pedal vaig haver d'acabar l'ascensió al coll. Podeu imaginar la incomoditat d'haver de fer la força amb un sol pedal i el risc de lesió que això suposava.  Per més inri, gairebé a dalt el coll va tapar-se i van caure unes quantes gotes amenaçadores que, afortunadament, van esvair-se poc després. Un cop a dalt el coll, vam iniciar un llarg descens per pista fins al poble de Cornellana. Aquí vam prendre la carretera asfaltada que ens duria a Tuixent, punt final de la primera etapa. En total van ser 54 km, 1900 m. de desnivell positiu i 5 hores efectives sobre la bicicleta.
A Tuixent teníem habitació reservada a cal Gabriel. Allà,mentre preníem una cervesa artesana del Berguedà, vam informar-nos sobre les possibilitats de poder arreglar o canviar un pedant automàtic. La situació era complicada ja que al poble no hi havia ni botiga de bicis ni mecànic. Vam sospesar d'anar a Gósol però no teníem garanties de trobar un pedal automàtic. La veritat és que la continuïtat de la ruta perillava i se'ns va passar pel cap una retirada amb en Miquel Angel anant a buscar la furgo a Bagà per recollir-me a Tuixent. La situació va canviar davant la possibilitat d'agafar un servei de furgoneta que cada dia al matí va de Tuixent a la Seu d'Urgell. A la ciutat del Parc del Segre no tindríem problemes per trobar un pedal automàtic.
L'endemà a les vuit del matí carregàvem les bicicletes a la furgoneta de Transports Públics de Catalunya que ens duria fins a la Seu d'Urgell. El desplaçament fins a la Seu va ser tota una experiència i ens va permetre conèixer una mica millor la vida de les valls allunyades del Pirineu. El trajecte d'una hora de durada es fa per una carretera amb moltes corbes i amb el pis molt gastat per les condiciones climàtiques canviants de l'alta muntanya. La furgoneta va anar parant en tots els pobles per on passava i va anar carregant gent que havia de fer gestions a la Seu. El conductor era un personatge molt conegut i apreciat ja que també feia encàrrecs a la gent dels pobles (compres, gestions de tot tipus). Durant el trajecte van acompanyar-nos un alemany instal·lat al Molí de Fórnols i el seu fill petit, i una senyora d'una certa edat. Vam aturar-nos en un poble i vam conèixer i poder tocar un petit cadell de gos que va fer les delícies dels viatgers. També va cridar l'atenció dels vilatans unes cabres enmig de la carretera que sospitaven que s'havien escapat.  Tot plegat va fer-nos veure que el ritme vital de la vall era molt més pausat i que l'atenció pels detalls era molt més acusada. Va quedar clar que viure a la vall implicava ignorar el tenir pressa i la immediatesa. Això no lligava massa amb la nostra preocupació i incertesa per reposar el pedal trencar i reiniciar el més aviat possible la nostra ruta. No obstant, no teníem més sortida que adaptar-nos a la situació. A 2/4 de 10 vam arribar a la Seu d'Urgell que es trobava en plena festa major. Inexplicablement per a la nostra impaciència, les dues botigues de bicicletes que ens havien recomanat encara no havien obert. No va ser fins a les 10 del matí que una d'elles va aixecar les persianes i vam poder, finalment, substituir els dos pedals i les cales de les meves sabates.  Resolta la incidència, vam posar rumb cap a Alàs tot remuntant pel marge dret del Segre i, després per carretera, fins al trencant d'Arsèguel. Aquí vam començar una llarga pujada que ens portaria primer fins a Arsèguel i després fins al petit poble de Cava. A Cava vam poder enllaçar amb el track de la ruta que preteníem fer inicialment. Després de Cava vam afrontar un dur ascens fins al Mas de Cal Pubill i després un tram de corriol en ascens fins al coll d'Oruga. D'aquí vam iniciar el descens també per corriol que ens menaria fins a Querforadat. Com que ja eren les dues del migdia vam decidir fer un entrepà en un bar-restaurant del poble. Tot seguit vam emprendre el descens fins Martinet de Cerdanya. Durant tot aquest tram vam sentir els trons amenaçadors a la llunyania però afortunadament no van acostar-se. De Martinet vam pujar per carretera fins a Montellà i vam prendre una pista que ens menaria fins a Bellver de Cerdanya. En aquest poble vam parar a fer una cervesa reparadora abans d'iniciar els darrers quilòmetres fins al poble de Pedra. Aquesta segona etapa van ser 60 km, 1600 m. de desnivell positiu i 5:20 hores sobre la bicicleta. A Pedra vam allotjar-nos a la seva rectoria que ha estat restaurada i és un entremig de casa de colònies i turisme rural. La seva mestressa (neorural procedent de Barcelona) va oferir-nos un bon sopar, així com la seva conversa.
L'endemà al matí amb un bon sol i una certa fresqueta vam posar rumb cap a Urús i Das. En aquest darrer poble vam iniciar l'ascens per carretera i després per pista que ens duria fins a l'estació d'esquí de la Masella. Com ja ens havia advertit en David, vam haver de fer un tram duríssim pel mig de les pistes d'esquí. El tram final d'uns 400 metres va resultar impracticable pel pendent i les. Arribats al coll de la Mola vam coincidir amb diversos grups que feien btt de descens. Tot seguit vam prendre una pista que planejant ens va dur per sobre el complex de l'estació d'esquí de la Molina del qual en vam tenir unes molt bones vistes. Finalment, la pista ens va dur fins al coll de Pal a 2.100 m. d'alçada, punt més elevat de la ruta. Al coll de Pal vam aprofitar per esmorzar i gaudir de les impressionants vistes de les muntanyes i valls de l'entorn.  Per acabar només ens quedava un llarg descens de 15 quilòmetres per pistes (alguna força trencada) fins a Bagà. Aquesta tercera etapa van ser 37 km, 1300 m. de desnivell positiu i 3:40 hores sobre la bicicleta. A Bagà vam fer una cerveseta reparadora i vam posar la furgoneta rumb cap a Figueres.
El resum és el d'una ruta excel·lent pel que fa a recorregut, diversitat de pistes i el paisatge, recolzada per uns bons allotjaments i amanida amb una bona gastronomia. Vam poder superar l'incident del pedal i descobrir de primera mà detalls de la vida a muntanya aïllada del "mundanal ruido". 

Podeu veure les imatges musicalitzades a 
http://youtu.be/Kqcbr3cs8HY

dissabte, 14 de setembre del 2013

Onzena edició de la ruta dels Refugis. 7 i 8 de setembre de 2013


Un any més i una nova edició de la Ruta dels Refugis. I ja en van onze. La veritat és que després de tants anys, els organitzadors tenim dificultats per a introduir novetats i buscar itineraris diferents que puguin fer aquesta ruta més atractiva. Això sí, de ganes de seguir convocant els millors bikers de la comarca no en falten. Ja és una tradició que en Siso i jo ens reunim uns dies abans de l’Acústica per fer una cervesa artesana al Venècia i preparar una nova edició de la Ruta dels Refugis. 

El 7 de setembre  a dos quarts de vuit del matí vam reunir-nos 6 valents (Siso, Quim, Miquel Angel, Sergio, Jaume i Xavi) a la plaça Josep Terradellas per a emprendre la sortida. Fetes les salutacions i la foto de rigor, vam posar rumb a Delfià on ens esperava un nou fixatge, en Jordi. Com sempre que s’incorpora algú nou a la Ruta dels Refugis, aquest ve enganyat. En aquesta ocasió per part d’en Siso que amb els tradicionals “ja veuràs que bé que t’ho passaràs” i “res, home, es fa bé, hi ha alguna rampota però tu ja estàs fort” va entabanar un altre innocent. Fetes les presentacions en Siso va adonar-se que una de les rodes de la seva bici perd vent. Primera parada! A qui se li acut fer la Ruta dels Refugis amb uns pneumàtics de saldo? Siso, home, que n’has viscut moltes!!! Com mig cabrejat pel petit incident en Siso es va posar al davant del grup i amb un ritme infernal va posar rumb cap a Sant Quirze de Colera tot passant per una pista nova que de Delfià ens menaria primer a Sant Quirc i Santa Julita i, després, fins al monestir. Sense parar a oxigenar-nos i capitanejats per un Siso rejovenit vam iniciar el dur ascens al Coll de Plaja. A dalt, res de parar, i ràpid descens fins al Mas Pils i, com no, trepidant ascens fins al refugi del Coll de Banyuls. Com que era el primer refugi de la ruta aquí sí que vam fer una parada. No obstant, com que el cel estava tapat i amenaçava pluja vam decidir seguir la ruta tot baixant per carretera en direcció a Espolla i prenent la pista que mena fins a els Vilars, on sense parar, vam seguir fins a la font de la Verna i el Castellar. Ritme trepidant i amb poques parades com mai havíem tingut en les edicions anteriors. Tot baixant  cap al magatzem cremat alguns van tenir la sort de poder contemplar un exemplar d’escurçó al mig de la pista. D’altres el van esquivar sense ni adonar-se’n.  A instàncies d’en Jordi i per unanimitat es va decidir pujar cap al refugi de Requesens per Mirapols. La pista trencada i exigent no s’havia fet en altres edicions i representa una de les novetats d’enguany. Just al mas de Mirapols (en runes) en Siso va rebentar la roda del davant. Maleïts pneumàtics de saldo!! La veritat és que va anar bé per descansar una estona i asserenar el ritme frenètic que portàvem. A continuació vam arribar al segon refugi de la ruta, el de Requesens. Visita ràpida i inici del descens per pista fins a Cantallops. A la font de l’entrada del poble, coincidim amb una parella de bikers que fa un tram de la Transpirinaica. Vam intercanviar impressions i ens vam dirigir tots plegats al bar de la plaça del poble a fer una cervesa i endrapar l’entrepà que portàvem. La parella de bikers resultà ser de Cantàbria i ens va reptar a participar a el Soplao, una ruta d’un dia de 165 km i 6000 m. de desnivell. Vam convenir tots plegats que quina passada, però que aquestes barbaritats les deixàvem per en Quim, l’extraterrestre. Que tenim una edat i anem en bicicleta per disfrutar i no per posar el cos al límit. 

Tot seguit vam emprendre un tram nou de la ruta dels Refugis tot passant per pistes properes als estanys de Canadal. Vam poder comprovar que s’han obert algunes pistes noves, així com els efectes de l’incendi de l’estiu del 2012. Per una pista nova, encara pendent de compactar, vam arribar a la N-II just a l’alçada d’una coneguda casa de barrets. Vam constatar una vegada més, consternats, que els voltants de la Jonquera concentren els aspectes negatius dels espais fronterers (espais logístics deshumanitzats, prostitució, trobades sospitoses, sensació d’absència d’autoritat). 

En creuar la N-II i emprendre una pista asfaltada, vam passar al costat d’una d’aquestes dones esclaves del segle XXI. Tot i saludar-la va ignorar-nos totalment. Segons va explicar en Jaume, gran entès en el tema, les prostitutes no fan cas als ciclistes perquè van massa suats. La pista (també nova en la ruta dels Refugis) va dur-nos fins al disseminat de l’Estrada ja prop d’Agullana. A continuació vam prendre una pista que ens menaria a Santa Eugènia d’Agullana. Just mig quilòmetre abans d’arribar-hi va sorprendre’ns un xàfec brutal que va deixar-nos xops en qüestió de minuts. Vam aconseguir refugiar-nos a les voltes de la casa de colònies mentre esperàvem que afluixés la pluja. Quan va fer-ho, vam emprendre l’últim tram del dia que per carretera ens portaria fins a la Vajol on vam arribar-hi a les 15:30 de la tarda. Sens dubte va ser l’etapa més ràpida que mai ha tingut la ruta dels Refugis. En total van ser 81 km, 1640 m. de desnivell positiu i 5:20 hores efectives sobre la bicicleta. 

Al refugi de l’Ajuntament de la Vajol, nou i ben equipat, vam fer-nos una dutxa i vam posar a assecar tot el material xop que dúiem. Tot seguit vam anar a prendre una cervesa reparadora a Ca la Conxita, que esdevindria el nostre quarter central, ja que va ploure tota la tarda. Un moment que la pluja va parar vam aprofitar-lo per estirar les cames tot visitant el poble i, especialment, la seva església. A quarts de vuit, amb els estómacs gemegant i en Siso mig defallit vam decidir anar a sopar. Ai, la Conxita, quin tros de dona! Servicial, riallera i amb aquell to de veu tan característic....
 -Demaneu el que vulgueu que tinc tot el que hi ha a la carta!  No us venen de gust unes napolitanes?

Mentre demanàvem els plats va aparèixer un excursionista jove que feia el GR-11 des d’Hondarribia fins al Cap de Creus. Com que no hi havia ningú més al restaurant vam convidar-lo a sopar amb nosaltres. Va resultar ser un alemany que parlava un castellà més que acceptable i que havia iniciat la ruta el 8 d’agost. Va explicar-nos que a Alemanya hi havia molta afició a recorre els Pirineus de punta a punta i, lògicament, va preguntar-nos pel procés d’independència de Catalunya. Amb els tubos de ratafia de la Conxita vam decidir anar a dormir a 2/4 d’onze de la nit. 

L’endemà vam despertar-nos amb un dia radiant. Les nuvolades del dia anterior havien desaparegut un sol espaterrant ens donava el bon dia. La Conxita va preparar-nos l’esmorzar i altra cop:- No us venen de gust unes napolitanes? Amb tanta insistència en Sergio va caure i va demanar un croasant. Ja a sobre la bicicleta vam iniciar l’ascens més dur del dia que ens menaria fins al santuari de les Salines. Des de la Vajol són 6 km de pujada amb trams realment durs abans d’arribar al coll de Lli i especialment una paret després de deixar el tram emporlanat del castell de Cabrera. Com sempre en Quim, l’extraterrestre, va demostrar tenir un físic d’androide i mentre tots esbufegàvem ell pujava sense ni una gota de suor. A dalt al santuari en Siso va explicar-nos les obres que s’estan fent al refugi per tal d’adequar-lo i fer-lo més confortable.  Tot seguint, vam iniciar el llarg i pesat descens per pista fins a Maçanet de Cabrenys. D’allà vam posar rumb a Oliveda i la font de Fontfreda. Per sorpresa nostra, la font no rajava. Tot i així vam aprofitar per esmorzar. A continuació calia afrontar el tram de GR-11 que obliga a arrossegar la bici per un corriol pedregós durant ben bé mitja hora. És una de les parts que endureix la ruta dels Refugis i que fa que només sigui apte pels més forts. Just en aquest tram en Sergio va patir una caiguda i una forta rascada al colze. El tram de corriol finalitza al mas de la Trilla on s’inicia un descens trepidant fins al mas de la Figa i d’allà, un cop creuada la Muga, l’ascens fins al coll de Pincaró. D’aquí vam seguir l’ascens fins a trobar la pista que passa per Sant Joan de Bossols i després fins a la pista asfaltada que ens duria finalment a can Nou. Aquí teníem encarregat un arròs de muntanya que vam regar amb panatxés i vi. Quedava el passeig caminant fins al refugi del Bassegoda, últim refugi de la ruta. Allà vam trobar-hi en Pitruc i un grup que dinaven animadament a la zona vip del refugi. Fetes les fotos de rigor vam iniciar el descens fins a Albanyà i després per carretera fins a Figueres. La segona etapa van ser 80 km, 1900 m. de desnivell positiu i 5:50 hores efectives. 

Aquesta ha estat l’edició de la ruta dels Refugis que s’ha fet més ràpidament, especialment el primer dia on es va dur un ritme fort i constant durant tot el dia. El fet de fer un dinar lleuger, sense entaular-se, ha estat un encert ja que dóna continuïtat a l’etapa. En resum, un nou èxit de la ruta dels Refugis, la ruta d’en Siso. 

Aquí podeu veure la pel·li de la sortida  http://youtu.be/JX0Sy5uHJZQ