divendres, 26 de març del 2010

SORTIDA A LA GARROTXA


Crònica de la ruta del dia 21 de març de 2010.


El diumenge 21 de març vam fer una sortida per la comarca de la Garrotxa.


7 bikers vam sortir de Tortellà, enmig d’una intensa boira, i vam iniciar l’ascensió cap al poblat de Monteia. La pista té alguns trams asfaltats i altres no, i tot i que és en pujada constant es va fer força a ritme. A mesura que guanyàvem alçada la boira va anar minvant fins a desaparèixer, i això ens va permetre gaudir de les vistes de les muntanyes del voltant de la Mare de Déu del Mont.


A Monteia vam fer un reagrupament per iniciar el tram final d’ascens fins al coll de Faja. Van ser uns 10 km d’ascens continu per bé que no massa fort.


Al coll de Faja vam fer una aturada per agafar forces i vam prendre una pista força divertida que passa per davant de la impressionant masia de can Menera. Just abans de la casa hi ha una cova mig tapiada que diuen té unes dimensions considerables. Aquesta pista ens va portar fins a trobar la que puja d’Albanyà a Bassegoda, gairebé a l’alçada de can Nou.


A aquest punt, va començar un tram de força pujada, especialment el darrer quilòmetre, abans d’arribar al coll de Riu (punt més alt del dia).


Fet el reagrupament i algunes fotos de rigor, vam iniciar el fort descens que ens va portar fins a Sadernes, i, seguint la pista asfaltada, vam arribar al magnífic pont sobre el Llierca. Aquí vam prendre el GR-1 que ens va tornar fins a Tortellà.


En total val ser 43 quilòmetres i 3:06 hores efectives sobre la bicicleta. El desnivell positiu va ser de 1200 metres.


En Luís, que va portar GPS, ens facilita el track i el perfil. Gràcies Luís.




El perfil:


dimarts, 16 de març del 2010

CRÒNICA DE LA PEDALS DE LAVA (18-22 de febrer 2010)

CRÒNICA DE LA PEDALS DE LAVA (18-22 de febrer 2010)

El 10 de febrer 8 bikers (Quim P, Miquel Àngel R, Jordi Ll, Joan F, Miquel R, Fonso, Ruth, Xavier T), preníem un vol de Ryanair en direcció Lanzarote per fer la ruta Pedals de Lava en cinc dies. Jo pensava que serien uns dies saludables, de menjar poc i cuidar-se, de no fer excessos. Ja al primer àpat a l’illa vaig adonar-me que estava equivocat. Aquesta “penya” del CEE, amants de la muntanya i els esports a l’aire lliure, han renegat dels principis del bon excursionisme i han adoptat la màxima del bon “vivant” burgès: bon menjar i bon beure que són dos dies. Lanzarote hi va acompanyar ja que ràpidament vam descobrir que els indígenes de l’illa tenien tres elements irresistibles: bon peix, bon vi blanc i els excel·lents “barraquitos”. Per tant, res de dieta i a castigar l’estómac sense treva.

Després del primer i abundós dinar a l’illa, en Chema de l’organització va venir a explicar-nos el funcionament de la ruta i a dur-nos les bicicletes que havíem llogat. Vam dedicar una estona a adaptar les bicis: canviar pedals i posar-les a la mida de cadascú. Les bicis eren de la marca Ghost i K2 i van resultar ser una mica més pesants que les nostres. Al vespre vam sopar a l’aparthotel, on tothom va coincidir que això de menjar ranxo túristic, encara que sigui de buffet lliure, no anava amb nosaltres. Per compensar el disgust, vam prendre unes quantes pintes en un bar irlandès.

1ª etapa. Puerto del Carmen-Illa de la Graciosa (64 km)

El primer dia el vam iniciar amb l’emoció i les expectatives d’una ruta de 5 dies desconeguda i amb unes bicis que no eren les nostres. La sortida a la Plaza de las Naciones va ser un pèl accidentada per una descoordinació de la Ruth que, tot buscant-la, ens va fer sortir mitja hora més tard. Des del punt de vista orientatiu, comptàvem amb el road book cedit per l’organització i amb el trak d’en Fonso, batejat des d’aquell moment com en “trakman”. El primer tram del dia seguia el passeig arran de mar des del Puerto del Carmen fins a Arrecife (capital de l’illa). Va ser un bon feix de quilòmetres de passeig i zona urbanitzada turística. Arribats a Arrecife, ens va sorprendre un hotel nou de força alçada a primera línia de mar que trencava l’homogeneïtat de cases baixes del conjunt de la ciutat. Després d’Arrecife, la ruta continuava per camins i pistes al costat del mar fins a endinsar-se cap a l’interior en una zona força pedregosa on en Jordi va començar a notar problemes amb la suspensió del darrera. Vam trucar a l’organització, i en Maxi (l’organitzador) va canviar la bicicleta d’en Jordi. Com que no en tenia més de lloguer, va deixa-li la seva personal. Resolts els problemes tècnics, vam continuar la ruta sempre prop de la costa i per camins i senders. Passades unes antigues salines vam arribar al primer punt de control situat a Arrieta. El control estava situat en un xiringuito de platja on vam degustar unes cerveses i unes tapetes de peix en companyia d’un grup de Cadaqués que ens va acompanyar intermitentment la resta de dies. Recuperades les forces, vam continuar la ruta fins a trobar la carretera que ens duria a Órzola. Aquí, vam agafar el ferri que ens duria a l’illa de la Graciosa on finalitzava l’etapa. El breu creuer va oferir-nos unes vistes extraordinàries de la costa. A tots? No ben bé. Un espavilat va preferir les vistes d’una antropòloga de bon veure a qui va oferir-se voluntàriament com a treball de camp per a la tesi que realitzava. A la Graciosa vam dormir en uns apartaments molt còmodes i vam degustar, evidentment, la gastronomia local.

2ª etapa. Volta a l’illa de la Graciosa (40 km)

La Graciosa és una illa extraordinària. No és massa gran. Deu tenir uns 10 km de llargada i uns 4 d’amplada. Hi viuen permanentment unes 370 persones. Només hi ha un poble i un disseminat que és ocupat només a l’estiu. La resta és parc natural i no hi ha cap més signe d’ocupació humana. La gent viu de la pesca i dels turistes que visiten l’illa. El poble té els serveis mínims indispensables: supermercats, bars, caixer, escola, consultori mèdic. No obstant, es percep un cert aïllament. És un lloc de desconnexió i de retrobament espiritual, i per això és lloc de trobada de frikies i també de surfers. La primera nit a l’illa vam degustar una extraordinària plata de peix fresc local, d’espècies desconegudes però exquisides. L’endemà vam fer la ruta del dia que consistia en una volta circular a l’illa. El paisatge, la sensació de rellotge aturat i l’aïllament, van impregnar un dia de btt diferent on era prioritari gaudir al màxim de l’illa, sense cotxes, ni sorolls, ni ningú. L’èxtasi va arribar en forma de bany en una platja de sorra blanca paradisíaca amb unes onades d’una força inhumana. Posteriorment vam relaxar-nos observant un grup de surfers per després banyar-nos per segona vegada en una caleta amagada. El nirvana quedava petit davant tanta excitació que va fer perdre la roba a més d’un. La foto del grup a la caleta mostra perfectament aquest estat proper a l’orgasme místic de plena comunió mental amb la natura. De tornada al poble encara vam tenir temps de visitar algunes platges més.

Al vespre vàrem anar a sopar i a gaudir dels licors locals en un estat de levitació col·lectiva. En un dels bars, el cambrer, veient que la nostra festa s’allargava, va facilitar-nos uns vasos de plàstic i va retirar els de vidre tot tancant el xiringuito. Després d’aquest episodi, alguns vam retirar-nos prudentment a descansar, mentre altres es dedicaven a interrogar els indígenes sobre el significat de l’expresió “rollo bollo” i la seva vinculació amb el “voyerismo”.

3ª etapa. Orzola-Famara (50 km)

La tercera etapa estava catalogada com la reina i, donades les condicions en què alguns van anar a dormir, es presentava incerta. A les 8 del matí preníem el ferri de retorn a Orzola. Un dels operaris del vaixell ens va rebre amb un: “ustedes la liaron ayer, eh”, i vam adonar-nos que no havíem passat desapercebuts. Un cop a Órzola, i després d’un bon esmorzar, vam iniciar l’ascensió cap al Mirador del Río. Ja a l’inici de la pujada va començar a caure una suau pluja que ens va acompanyar gran part del dia. A dalt, la boira va impedir-nos veure les extraordinàries vistes sobre Lanzarote i la Graciosa. La baixada cap a Haria la vam fer sota la boira i sense poder veure res. A Haria, mentre seguia plovent, vam aprofitar per dinar. Després dels barraquitos de rigor, vam continuar la ruta. L’ermita de las Nieves la vam passar sota la boira i vam iniciar el descens fins a Teguise. Allà, els dos punts de control que teníem apuntats estaven tancats i, sense més espera, vam continuar fins a Playa de Famara, fi de la tercera etapa. En aquest poble de hippies i surfers vam fer el millor sopar de la ruta i vam cruspir-nos un exemplar d’un peix anomenat “labade” de 4,5 kg en un molt bon restaurant on vam provar diversos vins blancs de l’illa.

4ª etapa. Famara-Yaiza (48 km)

La quarta etapa es presentava molt interessant ja que passava pel parc natural volcànic de Timanfaya. La primera part de la ruta va transcorre per pistes i corriols seguint la costa i per petits pobles pescadors i turístics. Vam fer bona part de l’etapa en companyia del grup de Cadaqués i d’un duo de la Bisbal (en Maxi va comentar-nos que el 95% dels que fa la Pedals de Lava són catalans). Durant aquest tram va fer sol i vam gaudir del paisatge de la costa. No obstant, a mesura que ens acostàvem a Timanfaya el temps va anar empitjorant i va aparèixer la pluja i el vent. El tram en constant ascens al límit del parc el vam fer per una pista molt trencada i amb pluja i vent i es va fer molt dur. Amb aquestes condicions tan adverses, vam arribar com vam poder al punt de control de Yaiza, on vam poder refugiar-nos de la pluja i el vent mentre preníem un plat combinat acompanyat de barraquitos. Com que la tempesta de pluja i vent no reculava, tant nosaltres com el grup de Cadaqués (aconsellats per l’organització) vam desistir d’acabar l’etapa. Així és que vam deixar les bicis a Yaiza i vam anar amb taxi fins a Playa Blanca, on havia d’acabar l’etapa. Allà vam trobar els amics de la Bisbal que tornaven a peu després d’haver trencat la cadena i sense poder acabar l’etapa. Al vespre vam anar a veure el Barça-Atlètic de Madrid en un bar d’alemanys freqüentat per madridistes.

5ª etapa. Yaiza-Puerto del Carmen (50 km)

L’última etapa es presentava més llarga del previst inicialment ja que havíem de tornar a Yaiza a buscar les bicis, retornar a Playa Blanca i empalmar la darrera etapa. Això feia que enlloc de 35 km passessin a ser 50. El tram de Yaiza a Playa Blanca el vam fer amb els amics de Cadaqués per una carretera secundària de traçada recta i en fila índia capitanejats per en Quim. Retornats a Playa Blanca vam resseguir la costa fins a endinsar-nos als Ajaches, un espai de difícil accés i de terreny rocós que vam fer per pistes i corriols. Com no podia ser d’altra manera a la meitat dels Ajaches va tornar a aparèixer la pluja i el vent. El sector dels Ajaches és muntanyós tot i ser prop de la costa. Va ser un tram de contínua pujada i baixada. Degut a les pluges de tot el dia, un tram el vam fer pel mig d’un torrent d’aigües marronoses-argiloses. El punt de control el teníem a Playa Quemada, on ens vam reagrupar abans d’iniciar el tram final per passejos al costat de la costa fins arribar a la Plaza de las Naciones, punt final de la Pedals de Lava.

Cal dir que la Pedals de Lava és una gran ruta pel que fa a al seu recorregut i paisatge, molt diferent al nostre. Si es fa en 5 dies no és massa dura i es pot fer força relaxadament. La temperatura ambiental és molt bona. La llàstima va ser que vam ensopegar els únics dies de tempesta de l’any i això va fer que no poguéssim gaudir al màxim de la ruta. Pel que fa a l’organització (ruta, road book, serveis) és bona, i en Chema i en Maxi estan atents i oberts a les incidències. És recomanable portar-se la pròpia bici enlloc de llogar-la, ja que sempre estarà en millors condicions que una de llogada.

Benvolguts companys, hem d’iniciar un període de reflexió profunda ja que s’està perdent l’esperit aventurer i destinem més temps a la gastronomia que a la bicicleta. A l’espera d’aquesta reflexió, queda suspesa qualsevol ruta que comporti gaudi, goig i felicitat. Cal tornar a suar sang i treure el fetge per la boca.