CRONICA DE LA PEDALS D’OCCITÀNIA. 20, 21 I 22 DE JUNY DE 2010.

Després de completar amb èxit la Pedals de Foc (juny 2009) i la Pedales de Lava (febrer 2010), vam plantejar-nos el repte de la Pedals d’Occitània. Temptejades dates i possibilitats, només 3 valents (Quim P., Miquel Angel R. i Xavi T.) vam engrescar-nos a fer la ruta. Aquesta vegada, i amb la intenció de tornar als orígens i oblidar les males pràctiques vicioses, vam decidir fer-la amb 3 dies. Això volia dir que la ruta seria exigent i no seria apte per a bikers de diumenge amb esmorzar i aperitiu. A les 4 de la tarda del dissabte 19 de juny sortíem de Figueres en direcció a Viella. Passat Tolouse, un error d’orientació va portar-nos fins a Tarbes amb la qual cosa vam poder gaudir del paisatge francès 100 quilòmetres més dels necessaris. Una hora més tard del previst, arribàvem a l’Hotel Pirene de Viella, on per sort la cuina encara estava oberta i vam tenir temps de sopar.

Primera etapa. Viella-Bourg d’Oueil. 66 km

Ens vam aixecar a les 7 del matí amb ganes d’iniciar una ruta que es presentava interessantísima. La nostra decepció va ser comprovar que a fora plovia amb intensitat, tot estava tapat i no semblava que volgués canviar en tot el dia. Després d’esmorzar i veient que no parava, vam decidir esperar. A les 10 del matí, ansiosos i sense parar de ploure vam decidir començar la ruta. Vam equipar-nos amb la nostra millor vestimenta i vam llençar-nos a la piscina. El primer tram el vam fer descendint el riu Garona per un corriol estret, enfangat i de baixada que va exigir-nos tota la nostra habilitat sobre la bicicleta mentre seguia plovent de valent. Després de passar pel poble d’Arros vam iniciar la primera pujada del dia que ens portaria a Vilamós i després a Arres de Sus. En aquest poble vam aixoplugar-nos sota un cobert amb l’esperança que la pluja parés. No va ser així, i vam iniciar ben enfredolits i molls el descens fins a Bossòst. El descens es feia per una pista asfaltada que permetia agafar velocitat. Amb el fred, la pluja i la velocitat les mans se’ns van congelar i havíem de parar de tant en tant a recuperar el calor. Finalment, vam arribar a Bossòst on vam comprar uns mitjons secs i en Quim i jo vam protegir-los els peus amb unes bosses de plàstic. La veritat és que no podíem imaginar un fred i un patiment tant extrem a finals del mes de juny. Com que continuava plovent i estàvem gelats, vam decidir refugiar-nos en un bar on ens van fer un entrepà de llom amb formatge excel·lent que vam engolir de bon grat. Amb una pluja una mica més suau, vam iniciar el segon ascens del dia, el port del Portillon. En Miquel Angel i jo (fastiguejats del dia) vam decidir fer tota la pujada per la carretera mentre que en Quim va optar per fer en solitari el petit tram de pista que marcava el road book. Sense parar de ploure vam arribar a dalt del port i vam iniciar el descens fins a Luchon on hi havia el primer punt de control. Com que era diumenge el punt de control estava tancat i no vam poder fitxar. Per sort a Luchon va parar de ploure. Després d’esperar en Quim, que va arribar uns minuts més tard, vam iniciar l’ascens cap a Bourg d’Oueil. El primer tram era per carretera i a l’inici de la pujada vaig trencar la cadena. Gràcies a l’experiència i les manetes d’en Quim i d’en Miquel Angel vam poder reparar-la i continuar la ruta. Deixat el poble de Sant Aventin, vam agafar un corriol estret d’herba i fang. Malgrat que no plovia, el desnivell i el fang van fer que la pujada es fes molt llarga i desgastadora. El corriol era preciós i combinava trams de boscos amb trams més oberts. Només el fang omnipresent feia la ruta més dura. Enmig del corriol vam trobar un cèrvol mort i més amunt vam començar a veure algun grup més nombrós que pasturava. Fins i tot un parell d’exemplars van passar ben a prop nostre. No en va és un dels llocs d’Europa amb més concentració de cèrvols. Finalment a les 19 hores, exhaustos, vam arribar a l’hotel de Bourg d’Oueil on vam prendre una dutxa terapèutica. Allà vam trobar-nos un grup de bombers del país valencià que feien la mateixa ruta que nosaltres i que vam anar trobant periòdicament. L’Hotel es deia Le Sapen Fleuri i ens va semblar fantàstic. Especialment la llar de foc i el detall de la calefacció encesa (a finals de juny!!) que ens va permetre recuperar la calor i assecar la roba. El sopar en aquest hotel va ser antològic: sopa de verdura calenta, truita de riu amb bolets, magret d’ànec i per acabar un coulan excel·lent. Amb aquest sopar vam arreglar un dia que havia estat horrorós i físicament duríssim. De tan cansats que estàvem a les 22 hores ja dormíem.

Segona etapa. Bourg d’Oueil-Aspet. 94 km

El segon dia va despertar-se excel·lent, clar, sense ni un núvol i amb una temperatura molt agradable. Ens esperava l’etapa més llarga amb gairebé 95 km per endavant. El primer tram de l’etapa era una pujada exigent que ens va portar fins als 1855 metres d’alçada, sostre de la Pedals d’Occitània. El tram d’ascens el vam fer conjuntament amb els bombers valencians. Era un tram de pista trencada i amb herba amb unes vistes excel·lents a muntanyes de més de 3000 metres com el massís de l’Aneto. Va ser el tram de més alta muntanya i el d’unes millors vistes i paisatges. Un cop a dalt, i després de les fotos de rigor, vam iniciar el descens. Primer per una pista però després per un corriol ben enfangat i sovint amb força aigua que requeria molta tècnica i prudència per no caure. Alguns trams eren tant perillosos i impracticables pel fang que calia fer-los a peu. Finalitzat el llarg descens, vam entrar en una plana de petits pobles agrícoles al peu de la muntanya (Sost, Esbareich, Mauleon Barouse). Al poble de Sacoué vam afrontar un petit port asfaltat fins al Col de Mortis. Un cop superat, vam iniciar el descens fins a Sant Bertrand de Cominges. Es tracta d’un poble medieval, emmurallat i amb una catedral que val la pena visitar. Com que veníem afamats vam parar a fer un plat combinat que es va posar molt bé. La cambrera que ens va servir era una francesa de bon veure que va merèixer més d’un comentari. A partir d’aquest punt, vam seguir per pistes i corriols per la plana agrícola tot passant per petits pobles. Un tram força llarg, va ser un corriol molt divertit i tècnic agreujat pel fang que acabava en un riu amb força aigua que calia creuar. En Quim va decidir mullar-se els peus, mentre que en Miquel Àngel i jo vam creuar-lo descalç entre sangoneres. Finalment, a les 19 hores vam arribar a Aspet on ens esperava un centre de vacances on van servir-nos un sopar a base d’un menú de colònies prou acceptable. A les 21:30 ja estàvem al llit. L’etapa havia estat llarga però no tant dura com l’anterior on el fred, la pluja i el fang ens van “tustar” de valent.

Tercera etapa. Aspet-Viella. 65 km.

La tercera etapa es presentava incerta ja que arrossegàvem el cansament dels primers 2 dies i calia superar un port molt llarg. Els primers 30 km eren de pujada constant. El primer tram del dia va ser per un corriol molt divertit però força enfangat. Un cop superat, vam iniciar un tram asfaltat d’uns 2 km amb un desnivell constant del 10% que ens va fer suar de valent i que va continuar per pista pujant fins al Col de Buret. Un cop aquí, la pujada va continuar per trams mal asfaltats i per pistes fins a arribar a l’estació d’esquí de Mourtis. La pujada ens va semblar llarga però suportable (la vam comparar a una pujada al Puig Neulós des de Masarac). Aquí hi havia un nou punt de control (le Soulan) i començava el trepidant descens per pistes i corriols fins al poble de Fos ja a tocar el riu Garona. A Fos hi havia un nou control i vam decidir dinar alguna cosa per reposar forces. Al punt de control van donar-nos tres bikinis miserables que ens van semblar insuficients. Això va fer que poséssim la directa fins a Bossòst on sabíem que ens servirien uns entrepans de llom amb formatge com cal. Va quedar clar que en territori francès els entrepans i cafès no són la seva especialitat. Amb l’estómac recuperat, vam continuar la ruta tot resseguint el camí reiau que ens menaria, remuntant la Garona, fins el poble de Vilac on ens esperava una petita pujadeta abans de baixar definitivament a Viella. A les 17 hores arribàvem contents i satisfets a l’oficina per a recollir el nostre maillot de la Pedals d’Occitània.

Valoracions i recomanacions.

La Pedals d’Occitània en tres dies pot considerar-se una ruta exigent. No cal oblidar que són 225 km i 6000 metres de desnivell positiu. El fang i la pluja poden fer (com el nostre cas) que la ruta sigui molt més dura, per la qual cosa cal estar atents a la predicció meteorològica. Cal recordar que mullar-se a alta muntanya no és com mullar-se a Lanzarote on amb poca estona quedes sec de nou.
Amb tres dies tens la sensació d’anar molt per feina i no voler perdre temps per la qual cosa es perd la possibilitat de gaudir millor del paisatge i la ruta. Amb quatre dies el ritme pot ser més pausat i permetre aturar-se i contemplar millor el territori. La ruta en sí és molt maca, tant pel que fa als paisatges com a la varietat de trams. És molt més tècnica que la Pedals de Foc ja que hi ha molts més trams de corriols amb fang, aigua, pedres i forts pendents de descens. La ruta té dos territoris ben diferenciats. En primer lloc, l’alta muntanya, amb ports i ascensos llargs i, en segon lloc, la plana agrícola, més suau, amb menys desnivell i amb l’encant dels petits pobles per on va passant la ruta.

En relació a l’organització cal dir que nosaltres vam quedar força decebuts. En primer lloc perquè els vam haver de perseguir per poder fer la reserva. Enlloc de cuidar el client interessat a fer la ruta, vam ser nosaltres qui vam haver d’insistir, amb la qual cosa diu molt poc a favor de l’organització i la política d’atenció al client. En segon lloc, van patir una inexplicable descoordinació interna en les dates de la ruta. Mentre la reserva i l’acordat amb ells deien unes dates ells en tenien unes altres i això va originar trucades surrealistes i la sensació d’un cert descontrol i falta de professionalitat. En tercer lloc, no ens van informar d’uns canvis introduïts en el road book com a conseqüència de la caiguda d’arbres. Sort dels bombers valencians que ens van deixar un full amb les noves indicacions. El road book contenia alguns errors en els parcials i alguns encruaments mal dibuixats que originaven dubtes. En el cas de l’allotjament d’Aspet, l’organització va indicar-nos que havíem de trucar a la responsable de l’establiment mitja hora abans d’arribar i per això ens van donar un telèfon. El telèfon estava equivocat i a l’arribar al lloc no sabien res de la necessitat de trucar abans. En definitiva, una certa deixadesa organitzativa que origina inseguretat i la sensació de poca professionalitat i atenció al client. En aquest sentit, la Pedales de Lava ens va semblar molt millor. A pesar d’això la ruta és impressionant i molt recomanable. I la propera a..........

Per veure les fotos de la ruta feu clik aquí.