PEDALS DE FOC 2009

Divendres 12 de juny. Després de nombroses gestions amb l’organització, dies d’entrenament per agafar una mica de forma física, un viatge en cotxe de 4 hores per terres franceses i una nit a l’hotel Pirene, començava, finalment, la Pedals de Foc. El dia anterior, des de l’organització, ens van proposar de ser el primer grup a sortir de l’hotel. Per tant, va tocar matinar. Amb una certa eufòria col•lectiva vam carregar les bicis a l’autobús que ens va portar fins a la boca sud del túnel de Vielha. El dia era esplèndid, assolellat i net. El conductor marroquí de l’autobús feia mofa: Parece que os va a llover!! Abans de les 8 del matí els 11 bikers (Siso, Quim, Vicens, Joan Turró, Joan Falgarona, Lluís Sayó, Ruth, Carles “trata de arrancarlo”, Xavi Turró, Miquel Roig i Miquel Rogi Jr.) ja érem al punt de sortida, prop del refugi del bosc de Conangles. El primer tram del dia va ser de baixada tot resseguint pistes i corriols al costat de la Noguera Ribagorçana. Ja des d’un primer moment en Miquel Roig va assumir la funció de pastor del grup. Ell estava al cas del road book facilitat per l’organització i anava indicant la ruta a seguir en cada moment. La resta, amb més o menys implicació, formàvem el ramat. Cal reconèixer que en Miquel va complir la seva missió força encertadament i no es van produir cap situació de desorientació destacable. La llarga baixada va dur-nos, sense incidències, fins al poble de Vilaller. Aquí va començar la primera ascensió de la ruta. Calia assolir el coll de Serreres. La pujada era d’uns 4 quilòmetres per una pista molt ben traçada que pujava suaument. Un cop a dalt vam fer un reagrupament i vam aprofitar per untar-nos amb crema solar protectora. També vam aprofitar per menjar alguna cosa per recuperar forces. En Carles va demostrar ser tot un expert en “potingues dopineres”. –Prova aquest. Ja veuràs com et refarà. És tot natural!

El descens va portar-nos fins al poble de Cóll per després iniciar l’ascens fins al poble d’Iran on calia segellar el llibre de ruta. El lloc on segellar va resultar ser un restaurant (Casa Joanot) que, entre el sol que petava i la gana que portàvem, va captivar-nos d’immediat. El que havia de ser una aturada tècnica es va convertir en dinar de taula amb tres plats, postres i “xupito” d’orujo d’herbes. Alguns ja vam començar a intuir que la Pedals prenia un caire perillós, com de ruta gastronòmica. Per adobar-ho, alguns van demanar de fer una petita migdiada per acabar de pair el generós àpat. Així doncs, passat el petit poble d’Irgo i arribats a l’ermita de Sant Salvador, va tocar aturar-se per tal que alguns dormissin la mona de vi i orujo. Sort que vam trobar-nos amb uns mallorquins (més seriosos i esportistes) amb els quals vam poder establir una conversa civilitzada. Ben recuperats, vam iniciar el descens fins a Malpas amb bones vistes sobre el Pont de Suert i el pantà de Sant Antoni. Un cop a Malpas només quedava el petit ascens per carretera asfaltada fins a Castellars punt i final de la primera etapa. La veritat és que l’ascensió, per bé que curta, es va fer dura pel sol que picava de valent. A l’era de l’Abadia de Castellars vam fer uns estiraments i vam prendre les primeres cerveses: la primera per hidratar-se i la segona per assaborir-la, algú va dir. A partir d’aquí les amigues cerveses ja no ens abandonarien en tota la ruta. La resta de la tarda, fins a l’hora de sopar, la vam passar de tertúlia i de posada a punt de les bicicletes. En una d’aquests converses la Ruth va comunicar-nos que dormiria al ras. La proposta no ens va sorprendre. Quan li va demanar a la mestressa de la casa aquesta li va dir que ni parlar-ne. Així és que va dormir com la resta. A Castellars vam coincidir amb un biker de Madrid (curiosament simpàtic) que vam anar retrobant al llarg dels 4 dies. Ah, per cert, després de sopar més “xupitos”.

Dissabte 13 de juny. El segon dia de ruta va despertar-se ben serè. En principi aquesta era l’etapa més curta i senzilla. Després d’un bon esmorzar vam iniciar un petit ascens per completar el coll de Peranea i a continuació un descens fins a Erta, Sas, Sentís i, finalment, les Esglésies on calia segellar el llibre de ruta. Després de reposar líquid vam iniciar l’ascens al coll de Permir. La pujada es va fer llarga i dura, accentuada per la claca de sol que queia. Un cop reagrupats a dalt el coll, vam iniciar el periple fins a trobar el coll de l’Oli. Aquí es va produir l’únic error d’orientació de tota la ruta. Després de seguir diversos corriols erronis i ser perseguits per un ruc que semblava acollonar-nos pel nostre lamentable espectacle, algú amb bon criteri, va proposar recular fins a reorientar la ruta. L’encert va ser total ja que vam trobar el coll de l’Oli sense dificultats. A partir d’aquí vam iniciar un sinuós descens fins al poble de Guiró per després baixar a Astell i finalment a la Torre de Cabdella fi de la segona etapa. Vam arribar a l’alberg cap a les 4 de la tarda i vam fer un petit dinar de pa amb tomàquet i embotit i, evidentment, cerveses. El nivell gastronòmic de l’alberg no era el mateix que a Castellars i va provocar algunes queixes. La resta de la tarda va ser de tertúlia i descans. La Ruth va fer un segon intent de dormir al ras que també va fracassar i va dormir amb els Roig, als quals va considerar molt bons companys d’habitació (no sabem a qui va puntuar millor, si al pare o al fill). A l’alberg vam rebre la visita d’un grup de motards (éssers vestits de negre, generalment grassos que beuen més cervesa que nosaltres), que van distreure’ns una estona.

Diumenge 14 de juny. La tercera etapa era la més esperada. Calia pujar al coll del Triador i després seguir un bon grapat de quilòmetres per una pista a més de 2000 metres d'alçada per uns paisatges d'alta muntanya fins a Espot. El Triador és un port d'uns 12 quilòmetres de pujada constant encara que no excessiva. Vam sortir de la Torre de Cabdella a quarts de vuit del matí amb una lleugera pluja que ens va acompanyar el tram de carretera fins a Espui. A l'inici del coll del Triador va parar de ploure i vam treure'ns el "paravents i parapluja". La pista, en bon estat, puja en ziga-zaga i permet contemplar la Vall Fosca (la vall més plujosa de Catalunya) i els pics més propers. Vam poder observar les obres a mig fer de la que havia de ser el resort turístic de la Vall Fosca, que contemplava un complex d'hotels i apartaments, un camp de golf i unes noves pistes d'esquí que havien d'enllaçar amb les de Boí-Taüll. Afortunadament la crisi del sector immobilari va aturar les obres. Això si, es va malmetre la Vall de Filià i va deixar les torres dels telecabines inacabades i incrustades en el paisatge. Una pena.

Cadascú va pujar el coll al seu ritme en una pujada d'una hora i mitja sense aturades. Els primers a arribar a dalt van coincidir amb l'arribada d'en Miquel Angel i en Fonso que havien pujat per la part de Llessuí i ens acompanyarien la resta de la ruta. En J. Turró va fer un amic, inseparable durant tota la pujada, i no van parar de xerrar, com dues cotorres. A dalt el coll en Falgarona va tenir un petit "baixon". –No et preocupis, va dir-li en Carles. –Pren-te aquesta ampolleta i aquest gel. Tot natural, eh!. En Falgarona no s'hi va resistir i al cap d’una estona ja cantava: Subidón, subidón, mola mogollón!

La pista fins a Espot és una meravella, un petit paradís. Les vistes són impressionants: muntanyes (la Pica, al fons), les valls, les torrenteres, alguna placa de gel, ramats de vaques, cavalls i alguna manada d'isard. Grups de voltors ens sobrevolaven esperant el defalliment d'algun biker que els trauria la gana. Ningú va defallir i vam arribar, després d'una trepidant baixada fins a Espot. Curiosa població. En un bar vans servir-nos de mala gana quatre quintos que ens van semblar poc. Algú va proposar d'entaular-nos per dinar i ningú va dir que no. A l'ombra d'una terrassa vam cruspir-nos una bona amanida i un bistec de poltre excel•lent. El poltre és molt apreciat a muntanya ja que, segons va dir-nos el cambrer, porta molt de ferro. La Ruth, conscienciada, va reaccionar.

–No pretenderéis comeros carne de caballo. Pobrecitos! Bueno, el mio bien hecho y sin all i oli.

El "pobre" poltre va resultar ser una carn excel•lent i ens va aportar les forces necessàries per arribar còmodament fins a Son, on teníem reservades les suites. El Refugi Casa Masover és un lloc encantador, amb classe, molt "in". Està situat davant de l'església de Sant Just i Sant Pastor. L'establiment té una terrasseta davant de l'església on hi vam passar força estona de tertúlia i cervesa. El menjar era singular, potent, de muntanya, calòric. La nit va ser extraordinària. 40 "tius" compartint lliteres en un espai reduït, asfixiant. Pets, rots, roncs, mòbils que sonen, tius que no callen, ferum de tigre, finestres obertes. La Ruth no va atrevir-se a compartir llit amb tanta multitud masculina i va dormir, finalment, al ras.

Dilluns 15 de juny. Última etapa. El primer tram de l'etapa, que passa per corriols i boscos, el vam fer amb diversos grups de bikers amb els quals havíem compartit allotjament. Superat el bosc de Gerdar vam enllaçar un tram de carretera fins a desviar-nos cap a Sorpe i Boren i, d'aquí, vam remuntar la Noguera Pallaresa. Es tracta d'una pista molt agradable que va seguint el riu, però que és en lleuger ascens amb alguna petita pujada. El punt de referència d'aquest tram és Montgarri on vam segellar el llibre de ruta. Aquí vam reagrupar-nos tots i vam fer un petit dinar per recuperar forces. De Montgarri vam prendre una pista que ens va dur fins al Pla de Beret. Aquí ja s'intuïa que la ruta s'acostava a la fi. Alguns van decidir baixar cap a Vielha per la carretera, però un altre grup va continuar segons el marcat en el llibre de ruta. El tram de Pla de Beret fins a Vielha va resultar ser un descens força continuat (amb alguns trams de pujada) majoritàriament per corriols tècnics i enrevessats però molt macos. Sembla ser que hi ha molta gent que fa la Pedals de Foc que aquesta part se la salta i es perd un dels trams més interessants. Arribats a Vielha vam passar per l'oficina de l'organització a recollir el maillot que acredita que s'ha culminat la ruta correctament. A l'Hotel Pirene (punt de partida de Pedals de Foc) ens vam poder dutxar i rentar les bicis abans d'emprendre el camí de tornada. Uns van tornar per les collades (Bonaigua, Cantó, Tosses) i els altres per França.

En resum, una ruta excel•lent en tots els sentits: recorregut, paisatges, allotjament, ambient, bon rotllo, bon temps. I l'any vinent, la Pedals d'Occitània.

N’em o què?

Salut i BTT

Les fotos, piqueu aquí.

VOLTA A BAUSSITGES

Potser per que tothom ja estava far de la bici desprès de la “Pedals de foc”, o bé per la mala fama de l’organitzador, el cas és que només quatre “bikers”, varen realitzar aquesta bonica excursió.

Varem sortir d’ Espolla i ens dirigirem cap el Mas Corbera, amb lleu pujada s’arriba al Mas Freixa, i al Mas de la Llosa tot travessant còrrecs, que gracies a les darreres pluges estan ufanosos. Entrem a la zona protegida del parc natural de L’Albera, on s’hi troben unes rouredes i fagedes esplèndides, resseguim la cota 600 i passem per sobre St. Martí de Baussitges, i ens enfilem cap a la collada del Vent i la collada Gran, sota el Puig de la Roureda, baixem ràpidament cap a la font de la Verna, el veïnat dels Vilars i cap a Espolla.

Varen ser uns 35 km amb temperatures agradables per l’època, sense cap incidència i amb una bona cervesa a la vora de la piscina d’ Espolla.

P.D. No hi ha fotos de la sortida, però l’organitzador espera poder-la repetir novament cap a la tardor, amb tots vosaltres , i fer un bonic reportatge.