VII EDICIÓ DE LA RUTA DELS REFUGIS. 2009.

Ja és oficial. En Siso és l’únic ciutadà d’aquest món que ha completat les 7 edicions de la Ruta dels Refugis. Pel camí s’han perdut alguns aspirants que no han aguantat la seva duresa.

Aquest any en Siso (l’ànima de la ruta) va introduir alguns canvis que van modificar substancialment el tarannà de la prova. Calia reconduir urgentment la situació generada l’edició anterior que havia portat a un cert aburgesament, a una ruta de vol gallinaci, a atraure bikers de revista del cor. Era necessari fer una selecció natural i escollir els bons, els millors. Les novetats d’enguany van ser dues.

La primera era que la ruta s’iniciava i acabava a Figueres, i la segona, que es feia la volta en direcció contrària a l’habitual. És a dir, la ruta s’orientava d’est a oest, visitant primer el refugi de Coll de Banyuls i acabant al de Bassegoda. El plantejament va espantar les masses ja que el dissabte 5 de setembre només 4 bikers escollits (Siso, Quim, Miquel Angel i Xavi) vam iniciar la ruta davant del Molí de l’Anguila. El dia era assolellat i amb una mica de tramuntana la qual cosa presagiava una jornada encara més dura.

Vam posar rumb cap a Peralada on van ajuntar-se dos valents més (en Carles i en Luís). Junts vam fer gran part de la jornada. El grup de 6 va dirigir-se cap a Rabós d’Empordà i va prendre una pista força desconeguda que passant per Sant Quirc i Santa Julita ascendeix fins al Coll de Plaja. És una pujada dura amb alguna pendent forta, però que ofereix unes meravelloses vistes sobre la plana i el mar. De baixada cap al Mas Pils va sorprendre’ns una forta tramuntanada que va amargar-nos la pujada fins al Coll de Banyuls. Aquí vam deixar-hi un bon grapat de forces. Un cop a dalt, vam visitar el refugi i vam fer la foto de rigor. En aquest punt en Carles (“és tot natural”) ja s’havia embriagat amb dues ampolletes de les de color vermell. A continuació vam iniciar el descens cap a Espolla fins a trobar una pista que ens portà fins passat els Vilars i, després, cap a la font de la Berna. D’aquí, vam saltar fins a trobar la pista que mena fins a Requesens des de Vilartolí, on vam acomiadar en Carles que, enyorat i amb dues tendinitis, va desistir de continuar tot i les nostres insistències.

A Requesens vam visitar el segon dels refugis i vam dinar a la cantina. Després de dinar, en Luís va emprendre la tornada cap a Peralada, i la resta vam iniciar l’ascens fins al Pla de l’Arca tot passant per l’avió. Des del Pla de l’Arca, vam iniciar la trepidant baixada fins al Portús on vam carregar els bidons d’aigua i vam mentalitzar-nos abans d’iniciar l’ascens final a les Illes, punt final de la primera etapa. Calia superar una pujada continuada de 10 km. A mitja pujada en Siso va rebre la inesperada visita del “senyor del bastó” que va repartint “tortells”, amb el qual va tenir una batalla immensa, de gladiador, de la qual en va sortir vencedor (gràcies, en part, a la beguda màgica d’en Velasco que va desencadenar la sortida en cascada de l’esperit maligne). Superat el mal tràngol, els 4 supervivents vam arribar a les Illes on ens esperava la gite de la Sra. Martinez. En total van ser 80 km i gairebé 7 hores sobre la bicicleta.

A la gite vam coincidir amb diversos excursionistes amb els quals vam intercanviar impressions i després de la dutxa vam anar a sopar als Trabucaires. Ens va decebre la carta per ser poc diversa i gens adaptada a les necessitats d’esportistes d’elit com nosaltres. Amb tota probabilitat aquest serà el motiu de nous canvis a la ruta dels Refugis, ja que la carta de la Quadra de Maçanet és infinitament millor que la dels Trabucaires. En fi, tema pendent de resoldre.
A mig sopar va incorporar-se en Fonso (“el chico de la boca grande” –encertat eufemisme de “bocamoll”), fresc com una rosa que iniciava la ruta dels Refugis cruspint-se un bon filet de bou a la salsa de bolets (salsa de bolets que no ens abandonaria la resta de la ruta i que renaixia periòdicament en forma de ventositats d’una pudridura insofrible, lipotímica). Cansats com estàvem, a les 10 del vespres ja dormíem i ningú va despertar-se fins a les set del matí (bé, tots no, en Siso ja portava una estona que feia estiraments).

El diumenge va iniciar-se amb un bon esmorzar. Al sortir de la gite vam comprovar que el dia era excel·lent, ben net, sense cap núvol i amb una bona temperatura. Fets els estiraments pertinents i omplerts els bidons d’aigua, vam iniciar l’ascens fins al coll de Lli. Allà vam aturar-nos a la placa que commemora l’exili de la guerra civil espanyola i que ha estat finançada gràcies a una aportació del CEE. La placa assenyala el punt per on van abandonar el país els principals polítics catalans i espanyols quan fugien de l’horror franquista. Des del coll de Lli calia afrontar la forta pujada per una pista força trencada fins al santuari de les Salines on hi ha el tercer refugi de la ruta. En aquesta ascensió hi havia anunciats (ja des del dia anterior) els atacs d’en Miquel Àngel per destronar el rei Quim. S’intuïa un bon espectacle, però el pretendent va anar posposant l’intent de successió.

A mitjà ascensió en Siso va descobrir-nos un corriol que mena directament fins al santuari, això si, havent de superar un tram amb la bici a coll. Un cop a les Salines, es va repetir el ritual, visita al refugi i “retratu” de cortesia. A continuació vam emprendre el llarg i pesat descens fins a Maçanet de Cabrenys on vam encarregar uns entrepans que menjaríem més tard. De Maçanet a Sant Miquel de Fontfreda van continuar els assalts d’en Miquel Àngel sense poder destrossar l’extraterrestre. Poc abans de Sant Miquel de Fontfreda vam agafar el GR que ens va portar fins el mas de la Trilla. Aquest tram el vam fer força estona amb la bici a coll ja que no és totalment ciclable.

Un cop a la Trilla el nostre guia va tenir un inesperat dubte d’orientació ja que dubtava sobre la pista que porta fins al mas la Figa. Resolta la crisi, vam iniciar el fort descens fins a la Figa, per després creuar la Muga i iniciar l’ascens fins al coll de Pincaró. Des del coll vam agafar la pista que puja al Bassegoda. No obstant, veient l’hora que era i el cansament acumulat vam decidir escurçar la ruta i anar fins a Can Nou per la pista que passa per sota Sant Joan de Bossols. Arribats a la pista emporlanada, vam pujar fins a can Nou on ens esperava una amanida i un arròs de muntanya que vam endrapar mentre divagàvem sobre les mancances eternes de la ciutat de Figueres. El debat sobre la nova presó, l’estació del TAV, la manca d’equipaments culturals, el conservadorisme figuerenc, la Figueres decadent,... van acompanyar-nos entre glop de vi i cullerada d’arròs.

Un cop refets, vam visitar el refugi del Bassegoda. La “nineta dels ulls” del CEE dignifica el centre i els responsables de la seva rehabilitació. “Ventats” els “retratus”, (no us perdeu, al final de l’àlbum, la foto acaramelada d’en Quim i en Fonso), vam iniciar el descens fins a Albanyà.
El tram d’Albanyà a Llers el vam fer en fila índia comandats per en Quim i en Miquel Àngel, i gràcies als seus relleus vam agafar velocitats de 45 km per hora. Un cop a Llers vam acomiadar-nos. Els bons (Siso i Xavi) vam acabar d’arribar a Figueres i els gallines van aturar-se a fer una cervesa. El segon dia van ser 85 km i 6 hores pedalant.

De les tres darreres edicions de la ruta dels Refugis aquesta ha estat la més dura. La culpa és d’en Quim i en Miquel Àngel que van sobrats. Fem una crida a la resta de companys del CEE: sisplau sigueu solidaris i veniu la propera edició. Cal asserenar i domesticar les dues cabres boges abans no ens vingui a visitar el senyor del tortell.

Salut i BTT.

Per veure les fotos, cliqueu aquí.