CRÒNICA DE LA RUTA DELS REFUGIS O DE L’ARIADNA. 15
I 16 SETEMBRE 2012
Enguany la ruta
dels Refugis ha complert 10 anys. Una dècada ininterrompuda d’edicions.
Queda molt lluny aquell dia en què
l’incansable Siso va tenir la brillant idea de crear una ruta en BTT que en 2
dies passés pels 4 refugis del Centre Excursionista Empordanès (refugi del
Bassegoda, de les Salines, del Forn de Calç i del Coll de Banyuls). Amb deu
anys, la ruta ha assajat itineraris diversos, ha buscat allotjaments nous, ha
viscut situacions i anècdotes i s’ha consolidat com una ruta ja clàssica. La
seva duresa, tant per la longitud però sobretot per l'alçada acumulada, fa que
acabar-la només estigui a l’abast de les cames dels millors bikers.
Amb tot aquest
bagatge, no em vaig sorprendre gens quan una reportera especialitzada en BTT va
trucar-me per fer un reportatge de la ruta dels Refugis. Acompanyat d’en Siso vam rebre l’Ariadna
(així es deia la reportera) a la seu del CEE per explicar-li els detalls de la
ruta. Benvolguts companys, puc assegurar-vos que aquella hora i mitja de trobada
va ser la més deliciosa que en Siso (i jo també) hagi viscut mai en una reunió
a la seu del CEE (i això que en Siso n’hi ha fet moltes, de reunions). Com
tocats per un nou sentit i sense dir-nos res, en Siso i jo vam coordinar-nos
perfectament per gaudir al màxim d’aquell moment. Mentre en Siso explicava els
orígens de la ruta, jo no perdia cap detall d’aquell ésser gairebé perfecte que
ni el gran Miquel Àngel seria capaç d’esculpir. Mentre jo li explicava el
recorregut, en Siso devorava extasiat amb la mirada aquells ulls, aquells
llavis, aquells pits que s’endevinaven sota la brusa i aquelles cames, ai
aquelles cames!. Entre torn d’explicació
i torn de deliri contemplatiu, vam fer el possible per allargar la trobada amb
anècdotes de la ruta que anàvem inventant sobre la marxa. Com sempre passa
però, tot allò bo s’acaba. No obstant, quan l’Ariadna va comunicar-nos la seva
intenció de venir a la Ruta dels Refugis per fer-ne una crònica, els nostres
cors es van disparar de pulsacions. Ens imaginàvem aquella deessa de la bellesa
exaltant a cada pedalada l’excel·lència del paisatge de l’Albera. Els
fenassars, les fagedes, els rierols, lluirien encara més esplèndids al pas
d’aquella atleta angelical. En Siso i jo ens col·locaríem a roda, sempre a
roda, sense perdre cap detall d’aquella benedicció... Quan vam acomiadar l’Ariadna, tot dos sabíem
que viuríem l’edició més gloriosa de la ruta dels Refugis. I amb aquesta
expectació vam arribar a l’inici de la ruta.
El dissabte 15 de
setembre un grup de 9 bikers (Lluís G., Jesús O., Mosso, Miquel Àngel R., Jaume
B., Vicens P., Antonio, Sergio, Xavi T.) van prendre la sortida a les 7:30 d’un
matí assoleiat de la plaça del Sol de Figueres i van posar rumb a Albanyà tot
passant per corriols fins a Terrades i d’aquí per carretera fins a Albanyà. Ja en tot aquest tram vam poder
copsar els efectes del gran incendi del dia 22 de juliol que va cremar més de
10.000 hectàrees. Després de l’incendi el paisatge ha canviat notablement: el
verd ha estat substituït pel gris, les pedres han guanyat visibilitat, el
sotabosc ha desaparegut i les visuals s’han ampliat, han sorgit parets i
barraques de pedra seca que estaven amagades i els camins i corriols ara
contrasten severament en el conjunt del paisatge. Un cop a Albanyà van incorporar-se 5 bikers
més (Siso-el cervell de la ruta-, Xavi C., Xavi B., Juanjo i Ramon).
Els 14
bikers vam iniciar l’ascens per la pista emporlanada que ens va dur fins al
primer refugi de la ruta, el del Bassegoda. Allà vam aprofitar per esmorzar
mentre visitàvem el refugi i descobríem la part “vip” de la instal·lació a
disposició dels socis del centre. Tot seguit vam continuar l’ascens fins al
coll de Principi per iniciar el llarg descens que ens portaria fins al coll del
Sobirà i després a l’Hostal de la Muga. Des d’allà vam prendre una pista en
ascens constant que va menar-nos fins a Costoja. Com que era força tard vam
decidir baixar a Maçanet de Cabrenys per carretera on ens esperava un merescut
descans (després de 75 km) i els famosos macarrons de la Quadra. El dinar va
ser abundant i es va allargar en una tertúlia que combinava els records de les
edicions anteriors amb l’entusiasme generat per l’èxit de la manifestació del
dia 11 de setembre. Després del cafè vam acomiadar en Lluís que va quedar-se a
Maçanet.
De nou sobre la
bicicleta, l’emoció i una certa ansietat va marcar l’inici del llarg ascens (12
km) fins a les Salines. Tal com estava anunciat, l’Ariadna ens esperaria amb la
seva bicicleta i el material de reportera al refugi de les Salines. S’acostava
el gran moment i es notava en l’ambient una certa tensió. Alguns van engrassar
la bicicleta per pujar més ràpid, altres van preparar càmeres de fotografia i
de vídeo, altres es pentinaven mentre pedalaven i alguns fins i tot van
rentar-se les dents i van exhaurir l’esprai d’elixir bucal. Posseïts per una
crida sobrenatural, vam batre tots els records de l’ascensió a les Salines. Ja
a dalt, la decepció va ser total en veure que no ens hi esperava ningú. Va
iniciar-se un temps d’espera, d’incertesa, d’inquietud insuportable a mesura
que passaven els minuts i l’Ariadna no apareixia. Alguns van suggerir que
havíem arribat massa aviat, d’altres s’oferien a anar-la a ajudar si li havia passat quelcom i alguns
incrèduls van pensar que tot era una enganyifa. Finalment, la trucada mai
desitjada que enuncia un contratemps insalvable. El desencant va apoderar-se de
tots nosaltres. Ulls humits, bicis rebotides al terra, clams demanant
explicacions al cel, defalliment.
Amb desgana, vam
fer-nos la foto de rigor per immortalitzar l’instant i els 14 bikers vam
emprendre la forta baixada fins a la Vajol (per una pista força trencada) i
després per carretera fins a Agullana, on teníem reservat allotjament als
apartaments el Suro.
En total, la primera etapa van ser 102 km i 2.500 metres
de desnivell positiu.
Per contrarestar
l’estat d’ànim, vam prendre unes cervesetes i fruits secs mentre organitzàvem
el torn de dutxes. Un cop tots en clenxinats, vam anar a sopar La Pinyareda on
els entrecots regats amb vi van fer-nos oblidar el desengany del dia.
La història de la
segona etapa no té secrets ni interès. 14 ànimes en pena pedalant tristos per
l’Albera. D’Agullana vam baixar a la Jonquera on vam iniciar les fortes rampes
fins a Canadal. A continuació descens fins als estanys i tram planer i ràpid
fins a Cantallops, això si, passant per la zona cremada de l’incendi del 22 de
juliol. Ascens fins al coll de Medàs i tram ràpid fins al peu del Castell de
Requesens. Aquí vam trobar en Joan H. i un amic seu que havien sortit a fer una
matinal. A continuació petit ascens fins al segon refugi de la ruta, el del
forn de calç. Feta la foto commemorativa, vam emprendre un fort descens, per
després agafar la pista que ens portaria al Castellar i d’allà a la font de la
Verna. A continuació fort descens fins a tocar els Vilars i pista fins a trobar
la carretera que puja al coll de Banyuls. Al coll de Banyuls vam fer-nos la
foto amb el refugi de fons. Tot seguit ràpid descens i forta pujada fins al
Coll de Plaja per després baixar fins a Sant Quirze de Colera. Vam decidir
passar del restaurant i continuar fins a Vilananicle on, a la font de l’entrada
del poble, vam dinar els entrepans que ens quedaven i les barretes
energètiques. A continuació vam emprendre el camí cap a Sant Silvestre de la
Valleta i vam iniciar el darrer ascens del dia (coll de sota el Puig Tifell).
Finalment, llarg descens fins a Llançà. A l’estació de tren vam tenir la sort
d’agafar immediatament un tren que ens duria fins a Figueres.
En un bar de la
plaça de l’estació vam fer les cerveses de fi de ruta. La segona etapa van ser
65 km i 1.500 m. de desnivell positiu. Per tant, tota la ruta dels Refugis del
2012 van ser 167 km i 4.000 m. de desnivell positiu.
Cal dir que, com
sempre, l’organització va ser excel·lent i va regnar el companyerisme i el bon
rotllo. Només hi va haver un pro: l’Ariadna. Tantes expectatives, tantes
il·lusions i tot va quedar en un no res. Companys, ha arribat el moment de
sincerar-nos. En Siso i jo vam decidir a última hora que hi ha coses que no
s’han de compartir, i l’Ariadna és una d’elles. Així és que vam trucar-la el
dia abans i vam cancel·lar la seva
visita. L’Ariadna és només per en Siso i per mi.
Per cert, en Siso
s’ha fet un tatuatge. A que no endevineu
què hi posa? Demaneu que us ho ensenyi.
Salut i BTT.
