RUTA LLANÇÀ-PUIG D’ESQUERS.
El 12 d’octubre vam fer una ruta molt esperada. L’organitzava en Miquel Angel i tenia l’objectiu de descobrir nous camins i corriols de l’entorn de Puig d’Esquers.
En Miquel Àngel es coneix molt bé la zona. Probablement és l’homínid que més vegades ha pujat en btt a Puig d’Esquers. Per aquest motiu alguns l’anomenen, molt encertadament, Homo Puigesqueriensis. Les males llengües deien que aquest estiu cada dia per entrenar-se feia un Puig d’Esquers. Amb aquests precedents era lògic que la millor persona per a fer-nos conèixer aquesta muntanya mítica dels bikers de l’Empordà era en Miquel Àngel.
El recorregut que ens va preparar no ens va decebre. La convocatòria va ser un èxit i va reunir un total de 11 bikers.
Vam prendre la sortida al passeig marítim de Llançà i a l’entrada de Llançà venint de Figueres vam agafar la pista que mena a Sant Silvestre de la Valleta. Deixada enrere la deixalleria de Llançà vam iniciar el primer ascens del dia que ens fa dur fins a sota el Puig Tifell. Aquí vam prendre la pista que ens va portar cap a Sant Genís del Terrer per després baixar per una pista molt trencada i tècnica fins a la Valleta. D’allà vam agafar la pista que remunta paral•lela el riu i que ens va portar fins a Sant Silverstre de la Valleta.
Tot seguit, vam prendre la pista en direcció altra cop a Llançà per desviar-nos per una nova pista que han obert amb els treballs de reforestació de la zona i que ens va portar fins a enllaçar amb la pista que puja al Puig d’Esquers des del Mas Guanter. Aquest tram el vam fer a ritme Fonso (l’home del plàtan). És a dir, agrupats i xerrant com cotorres intentant reprimir els instints animals dels “extraterrestres” Quim i Miquel Àngel.
Poc després va començar la pujada forta del dia que tothom va fer al seu ritme fins a arribar al cim del Puig d’Esquers on vam aprofitar per esmorzar. El dia era esplèndid i vam gaudir d’unes vistes fenomenals. Tot seguit vam prendre una pista que resseguia la carena de la Serra de la Balmeta i que ens va portar per sota Sant Miquel de Colera fins a enllaçar la pista que ens va portar fins al Mas Patiràs. D’allà vam agafar una pista nova que ens va menar fins al Puig de les Aigües on vam prendre un corriol molt estret i força tècnic que resseguia la Serra del Socarrador fins a arribar al Coll de Grifeu. D’allà vam baixar a Grifeu i vam tornar al punt de sortida.
Com no podia ser d’altra manera, vam acabar aquesta magnifica diada de btt fent unes cervesetes al passeig de Llançà. En total vam fer 31 km i 1000 metres de desnivell positiu. Gràcies Miquel Àngel per la ruta que ens vas preparar.
Les fotos, cliqueu aquí:
https://picasaweb.google.com/109486188731706916571/LlancaPuigDEsquers12102011?authkey=Gv1sRgCMT_hYeGzJLdaQ##
dimecres, 26 d’octubre del 2011
RUTA DELS REFUGIS 2011
CRÒNICA DE LA RUTA DELS REFUGIS. 10 I 11 DE SETEMBRE 2011
Enguany la Ruta dels Refugis arribava a la novena edició. A l’espera de celebrar els 10 anys en l’edició del 2012, la d’aquest any es presentava amb les incerteses que ens tenia guardades el creador, organitzador i alma mater d’aquesta ruta: en Siso. Malgrat que en Siso al final no va poder venir, ens havia preparat un recorregut amb algunes sorpreses.
Primera etapa. Figueres-La Vajol.
El dissabte 10, un grup de 9 bikers (Quim P., David, Lluís G., Mosso, Xavi B, Josep B, Jaume B, Juanjo i Xavi T.), preníem la sortida de la Plaça Josep Terradellas i posàvem rumb cap a Peralada en un dia assolellat que presagiava una excel•lent jornada de BTT. L’etapa començava amb els dubtes que generava en Quim P., recentment operat del menisc i que desobeint les directrius del seu metge havia decidit donar per acabat el període de convalescència. D’altra banda, en Juanjo arrossegava un fort cop a la part baixa de l’esquena que li causava força molèsties. Com que ambdós estan ben curtits, la veritat és que no es van queixar en cap moment. Arribats a Peralada, vam prendre diversos camins entre vinyes que ens van portar fins a Rabós i d’allà per Sant Quirc i Santa Julita fins al monestir de Santa Maria de Colera. Allà ens esperava en Miquel Angel, “cameraman” oficial de la ruta que havia iniciat la ruta a Llançà. La pujada al Coll de Plaja ens va fer suar a tots i vam comprovar que en Quim P. i en Miquel Angel continuen sent els més forts. Després del descens fins al Mas Pils, vam emprendre la pujada al Coll de Banyuls on hi havia el primer refugi de la ruta. Allà vam aprofitar per esmorzar i fer la foto de rigor. A continuació vam iniciar el descens en direcció a Espolla fins passat el Mas Girarols on vam prendre una pista que ens va menar fins als Vilars. D’allà vam agafar el camí cap a la Font de la Verna i després de passar pel Castellar vam agafar la pista que ens portaria fins a Requesens, on hi havia el segon refugi de la ruta: el refugi del forn de calç. Sense massa temps per descansar, vam agafar la pista fins al Coll de Medàs i d’allà vam prendre un corriol de baixada que ens va portar fins a la pista a Cantallops. Al restaurant Can Tomàs hi teníem reservada una taula per dinar. Abans però, vam tenir temps de fer una cerveseta i un panatxé que ens van hidratar d’allò més. Després de dinar, amb un sol que trencava les pedres, vam iniciar un tram inèdit a la Ruta dels Refugis. Des del cementiri de Cantallops vam prendre una pista en continu ascens amb un tram final no ciclable que ens va obligar a traginar la bicicleta una estona. Entre el dinar encara no paït, el sol intens i el tram no ciclable, alguns van tenir un record especial i sincer per en Siso. Superat el cabreig d’algun “queixica” vam arribar a Santa Llúcia, on vam acomiadar l’amic Josep que va decidir retornar a Figueres. La resta vam iniciar el tram més tècnic i divertit del dia tot resseguint el GR que ens va portar fins a la Jonquera. Tothom pensava que un cop a la Jonquera el pitjor de l’etapa ja estava superat. Doncs no, el traçat dissenyat per en Siso ens esperava una nova sorpresa. Un tram inèdit però de constant pujada fins a la Vajol. –No et preocupis –va dir en Siso-, es puja molt bé, no tindreu cap problema. La veritat és que amb 70 km a les cames, fer-ne 12 més de pujada, doncs sí, preocupa. Inconscients del que ens esperava vam iniciar la pujada cap a la Vajol tot passant per Santa Eugènia d’Agullana i fent el darrer tram per carretera. Finalment, cap a quarts de set de la tarda vam arribar llaçats a la Vajol. Allà vam acomiadar en Lluís G., que va continuar fins a Maçanet de Cabrenys. La resta vam fer unes quantes cerveses reanimadores a la terrassa de Ca la Conxita. En Jaume B., va demostrar tenir un bon saque mentre esperava que la seva dona el vingués a buscar. A la Vajol teníem reservada la Gite d’Etapa que ha inaugurat recentment l’Ajuntament de la vila. Un cop dutxats i recuperats vam anar a sopar a ca la Conxita i a les onze de la nit tots ja dormíem. Aquesta primera etapa van ser 81 km, 2300 m de desnivell positiu i 5: 50 hores sobre la bicicleta.
Segona etapa. La Vajol-Figueres.
La segona etapa es presentava a priori com la més dura, ja que calia pujar a les Salines i després a Bassegoda. A les set de matí, va sonar el despertador i mitja hora més tard va arribar en Siso que venia a interessar-se per l’estat físic i moral dels bikers supervivents i a buscar les bosses. Després d’un esmorzar generós a Ca la Conxita, vam iniciar l’ascens a les Salines. Un cop a dalt, en Quim P. (com l’Obèlix, de petit va caure en una olla plena d’una poció màgica que li dóna una força sobrehumana), va tenir esma per arribar-se fins a les antenes del Roc d’en Fraussa. La resta vam anar directament fins al refugi de les Salines. Després d’esperar una estona a en Quim i de fer les fotos de rigor, vam iniciar el llarg descens per pista fins a Maçanet de Cabrenys on vam encarregar uns entrepans. De Maçanet vam dirigir-nos a Oliveda i després cap a Fontfreda. A la font vam aturar-nos a menjar l’entrepà i vam rebre la visita d’un gos de cacera que exhaust va estirar-se dins la font. Tot seguit vam iniciar el tram de GR que va obligar-nos a carregar al bici a coll durant una mitja horeta fins a arribar al mas de la Trilla. Allà vam iniciar un trepidant descens per una pista força trencada i d’un gran desnivell que ens va dur fins al mas de la Figa. Abans d’arribar-hi però, vam patir un seguit de rebentades que ens van fer perdre força temps. La veritat és que el tubeless s’ha demostrat com a un invent molt efectiu i cap dels que en portava va tenir cap rebentada. Després de creuar la Muga, vam començar l’ascens al Coll de Pincaró, per després continuar l’ascens cap a Bassegoda per la pista que passa per sota Sant Joan de Bossols. Finalment, a dos quarts de tres de la tarda afamats i assedegats vam arribar a Can Nou on ens esperava una bona amanida i un arròs negre, regat amb cerveses i panatxés. A Can Nou vam tenir la sorpresa de trobar-nos en Xavi C. que després d’una nit de concert de Sopa de Cabra a Barcelona, va decidir acompanyar-nos la part final de la ruta. Havent dinat, vam arribar-nos fins al refugi per fer la foto de rigor. Tot seguit vam iniciar el llarg descens fins a Albanyà i per carretera la tornada a Figueres. Aquesta segona etapa van ser 83 km, 1700 m de desnivell positiu i 5:20 hores efectives sobre la bicicleta.
El total de la ruta van ser 164 km. En aquesta edició les diverses novetats introduïdes l’han fet diferent. En primer lloc, els nous trams incorporats per en Siso (de Cantallops a la Vajol), i en segon lloc, el nou allotjament a la Gite de l’Ajuntament de la Vajol que ha estat un descobriment que obre noves possibilitats. En aquesta novena edició els pilars de la Ruta dels Refugis s’han mantingut inalterables: bona companyia, bona ruta, coneixement de noves pistes i molt bon rotllo. Llarga vida a la Ruta dels Refugis.
Aquí en teniu el vídeo, fet per en Miquel Angel:
Enguany la Ruta dels Refugis arribava a la novena edició. A l’espera de celebrar els 10 anys en l’edició del 2012, la d’aquest any es presentava amb les incerteses que ens tenia guardades el creador, organitzador i alma mater d’aquesta ruta: en Siso. Malgrat que en Siso al final no va poder venir, ens havia preparat un recorregut amb algunes sorpreses.
Primera etapa. Figueres-La Vajol.
El dissabte 10, un grup de 9 bikers (Quim P., David, Lluís G., Mosso, Xavi B, Josep B, Jaume B, Juanjo i Xavi T.), preníem la sortida de la Plaça Josep Terradellas i posàvem rumb cap a Peralada en un dia assolellat que presagiava una excel•lent jornada de BTT. L’etapa començava amb els dubtes que generava en Quim P., recentment operat del menisc i que desobeint les directrius del seu metge havia decidit donar per acabat el període de convalescència. D’altra banda, en Juanjo arrossegava un fort cop a la part baixa de l’esquena que li causava força molèsties. Com que ambdós estan ben curtits, la veritat és que no es van queixar en cap moment. Arribats a Peralada, vam prendre diversos camins entre vinyes que ens van portar fins a Rabós i d’allà per Sant Quirc i Santa Julita fins al monestir de Santa Maria de Colera. Allà ens esperava en Miquel Angel, “cameraman” oficial de la ruta que havia iniciat la ruta a Llançà. La pujada al Coll de Plaja ens va fer suar a tots i vam comprovar que en Quim P. i en Miquel Angel continuen sent els més forts. Després del descens fins al Mas Pils, vam emprendre la pujada al Coll de Banyuls on hi havia el primer refugi de la ruta. Allà vam aprofitar per esmorzar i fer la foto de rigor. A continuació vam iniciar el descens en direcció a Espolla fins passat el Mas Girarols on vam prendre una pista que ens va menar fins als Vilars. D’allà vam agafar el camí cap a la Font de la Verna i després de passar pel Castellar vam agafar la pista que ens portaria fins a Requesens, on hi havia el segon refugi de la ruta: el refugi del forn de calç. Sense massa temps per descansar, vam agafar la pista fins al Coll de Medàs i d’allà vam prendre un corriol de baixada que ens va portar fins a la pista a Cantallops. Al restaurant Can Tomàs hi teníem reservada una taula per dinar. Abans però, vam tenir temps de fer una cerveseta i un panatxé que ens van hidratar d’allò més. Després de dinar, amb un sol que trencava les pedres, vam iniciar un tram inèdit a la Ruta dels Refugis. Des del cementiri de Cantallops vam prendre una pista en continu ascens amb un tram final no ciclable que ens va obligar a traginar la bicicleta una estona. Entre el dinar encara no paït, el sol intens i el tram no ciclable, alguns van tenir un record especial i sincer per en Siso. Superat el cabreig d’algun “queixica” vam arribar a Santa Llúcia, on vam acomiadar l’amic Josep que va decidir retornar a Figueres. La resta vam iniciar el tram més tècnic i divertit del dia tot resseguint el GR que ens va portar fins a la Jonquera. Tothom pensava que un cop a la Jonquera el pitjor de l’etapa ja estava superat. Doncs no, el traçat dissenyat per en Siso ens esperava una nova sorpresa. Un tram inèdit però de constant pujada fins a la Vajol. –No et preocupis –va dir en Siso-, es puja molt bé, no tindreu cap problema. La veritat és que amb 70 km a les cames, fer-ne 12 més de pujada, doncs sí, preocupa. Inconscients del que ens esperava vam iniciar la pujada cap a la Vajol tot passant per Santa Eugènia d’Agullana i fent el darrer tram per carretera. Finalment, cap a quarts de set de la tarda vam arribar llaçats a la Vajol. Allà vam acomiadar en Lluís G., que va continuar fins a Maçanet de Cabrenys. La resta vam fer unes quantes cerveses reanimadores a la terrassa de Ca la Conxita. En Jaume B., va demostrar tenir un bon saque mentre esperava que la seva dona el vingués a buscar. A la Vajol teníem reservada la Gite d’Etapa que ha inaugurat recentment l’Ajuntament de la vila. Un cop dutxats i recuperats vam anar a sopar a ca la Conxita i a les onze de la nit tots ja dormíem. Aquesta primera etapa van ser 81 km, 2300 m de desnivell positiu i 5: 50 hores sobre la bicicleta.
Segona etapa. La Vajol-Figueres.
La segona etapa es presentava a priori com la més dura, ja que calia pujar a les Salines i després a Bassegoda. A les set de matí, va sonar el despertador i mitja hora més tard va arribar en Siso que venia a interessar-se per l’estat físic i moral dels bikers supervivents i a buscar les bosses. Després d’un esmorzar generós a Ca la Conxita, vam iniciar l’ascens a les Salines. Un cop a dalt, en Quim P. (com l’Obèlix, de petit va caure en una olla plena d’una poció màgica que li dóna una força sobrehumana), va tenir esma per arribar-se fins a les antenes del Roc d’en Fraussa. La resta vam anar directament fins al refugi de les Salines. Després d’esperar una estona a en Quim i de fer les fotos de rigor, vam iniciar el llarg descens per pista fins a Maçanet de Cabrenys on vam encarregar uns entrepans. De Maçanet vam dirigir-nos a Oliveda i després cap a Fontfreda. A la font vam aturar-nos a menjar l’entrepà i vam rebre la visita d’un gos de cacera que exhaust va estirar-se dins la font. Tot seguit vam iniciar el tram de GR que va obligar-nos a carregar al bici a coll durant una mitja horeta fins a arribar al mas de la Trilla. Allà vam iniciar un trepidant descens per una pista força trencada i d’un gran desnivell que ens va dur fins al mas de la Figa. Abans d’arribar-hi però, vam patir un seguit de rebentades que ens van fer perdre força temps. La veritat és que el tubeless s’ha demostrat com a un invent molt efectiu i cap dels que en portava va tenir cap rebentada. Després de creuar la Muga, vam començar l’ascens al Coll de Pincaró, per després continuar l’ascens cap a Bassegoda per la pista que passa per sota Sant Joan de Bossols. Finalment, a dos quarts de tres de la tarda afamats i assedegats vam arribar a Can Nou on ens esperava una bona amanida i un arròs negre, regat amb cerveses i panatxés. A Can Nou vam tenir la sorpresa de trobar-nos en Xavi C. que després d’una nit de concert de Sopa de Cabra a Barcelona, va decidir acompanyar-nos la part final de la ruta. Havent dinat, vam arribar-nos fins al refugi per fer la foto de rigor. Tot seguit vam iniciar el llarg descens fins a Albanyà i per carretera la tornada a Figueres. Aquesta segona etapa van ser 83 km, 1700 m de desnivell positiu i 5:20 hores efectives sobre la bicicleta.
El total de la ruta van ser 164 km. En aquesta edició les diverses novetats introduïdes l’han fet diferent. En primer lloc, els nous trams incorporats per en Siso (de Cantallops a la Vajol), i en segon lloc, el nou allotjament a la Gite de l’Ajuntament de la Vajol que ha estat un descobriment que obre noves possibilitats. En aquesta novena edició els pilars de la Ruta dels Refugis s’han mantingut inalterables: bona companyia, bona ruta, coneixement de noves pistes i molt bon rotllo. Llarga vida a la Ruta dels Refugis.
Aquí en teniu el vídeo, fet per en Miquel Angel:
dimecres, 20 de juliol del 2011
Marathon BTT Salines-Bassegoda 100 Kms
El Consorci Salines-Bassegoda i Sappy Sports van organitzar el 19 de juny la Marathon BTT Salines-Bassegoda amb 2 circuits, un de 50 km i un de 100 km. En Xavi C. i en X. B. van decidir fer la de 50 km i en Quim P. en Miquel Angel i en Xavi T. vam apuntar-nos a la de 100 km. La ruta de 100 km es presentava dura ja que a més de la distancia tan llarga calia superar un desnivell positiu de 2.500 metres.
A les 8 en punt una setantena de bikers sortíem de Navata per viure un dia llarg de BTT. Els primers quilòmetres els vam fer a bon ritme fins a arribar a Lladó. Passat Ladó, un biker molt solidari i tocat pel do de la noblesa, va indicar-nos, a propòsit, a un grup d’uns 8 bikers que anàvem , un camí equivocat, la qual cosa ens va portar a fer 8 km de més i a perdre uns 25 minuts abans de retrobar el camí correcte. En Quim i jo agraïm a aquest caragirat la putadeta que ens va fer. Si ja estava acollonit només de pensar en 100 km ara calia afegir-n’hi 8 més. Quan vam retrobar el camí bo ja érem els últims. En Quim va posar la directe i jo vaig anar seguint el meu ritme superant algun biker de tant en tant. Després de pujar a l’Estela hi havia el primer control on vaig poder reposar una mica d’aigua. A continuació, va venir un tram força llarg que ens va dur a l’ermita de la Sirera per després baixar a Albanyà. Sense parar, vam iniciar l’ascensió al coll de Pincaró on hi havia el segon control de la ruta. Per sorpresa de tots els bikers que hi van anar arribant, s’havia quedat sense aigua i sense fruita. Vam agrair la generositat i bona previsió de l’organització.
Sense aigua, calia afrontar el tram llarg i en continu ascens fins a l’Hostal de la Muga. Aquesta part de la ruta va ser una autèntica tortura pel fet de fer-la sol i sense aigua. Un cop a l’Hostal de la Muga, calia pujar fins al coll de Sobiràs on hi havia el tercer control de la ruta i on es donava el dinar. Exhaust i defallit vaig endrapar sense gana un plat mal amanit de pasta i unes peces de síndria. Per més inri, el control també anava just d’aigua. Un altre error greu de l’organització.
Cansat com estava i coneixedor del que encara faltava, vaig sospesar la possibilitat d’abandonar.
No obstant, des del punt on em trobava hi havia poques possibles escapatòries.
Vaig decidir descansar una estoneta i reemprendre la marxa. Va animar-me el fet que altres bikers (alguns més tocats que jo) deien que acabarien “per collons”. Doncs jo també, vaig dir. Així, és que després d’un altre tall de síndria vaig iniciar la baixada i el posterior ascens al coll de Principi. La veritat és que ja havia fet aquesta pujada i la recordava molt llarga i dura. No obstant, a mesura que anava pujant no m’ho va semblar tant, i vaig arribar a dalt força bé. Un cop a dalt va començar el llarg descens que va portar-me fins al proper punt de control a sota Can Nou. Aquest sí que tenia aigua. No perquè estigués ben proveït sinó perquè tenia la font al costat que rajava abundantment. Des del control calia prendre la pista emporlanada que va dur-me a Lliurona i després fins a trobar la carretera que puja a la Mare de Déu del Mont. D’allà van seguir la carretera i una pista fins a Lladó. Superat Lladó, ja s’albirava lluny el poble de Navata on acabava la ruta. No obstant, els organitzadors ens tenien preparada una darrera sorpresa: un recorregut extra d’uns 6 quilòmetres fent bucles al voltant de Navata. És a dir, una putadeta indigna i estúpida quan un ja porta tants quilòmetres a les cames.
Finalment, a les 17:30 hores i després de 114 km i 8 hores efectives a sobre la bicicleta vaig devorar la botifarra que hi havia a l’arribada. Segons em van comentar, el primer participant a arribar ho va fer a les 13 hores.
L’experiència personal va ser gratificant, malgrat els quilòmetres de més. Només exigir una millor organització. No és acceptable que en una ruta de 100 km a l’inici de l’estiu, al segon control ja es quedin sense líquid per una mala previsió. Tampoc és acceptable que l’organització no tingui capacitat de reacció i pugui resoldre ràpidament aquesta situació. No ho és tampoc quan s’ha pagat 28 € d’inscripció. En definitiva, bona ruta i deficient organització.
A les 8 en punt una setantena de bikers sortíem de Navata per viure un dia llarg de BTT. Els primers quilòmetres els vam fer a bon ritme fins a arribar a Lladó. Passat Ladó, un biker molt solidari i tocat pel do de la noblesa, va indicar-nos, a propòsit, a un grup d’uns 8 bikers que anàvem , un camí equivocat, la qual cosa ens va portar a fer 8 km de més i a perdre uns 25 minuts abans de retrobar el camí correcte. En Quim i jo agraïm a aquest caragirat la putadeta que ens va fer. Si ja estava acollonit només de pensar en 100 km ara calia afegir-n’hi 8 més. Quan vam retrobar el camí bo ja érem els últims. En Quim va posar la directe i jo vaig anar seguint el meu ritme superant algun biker de tant en tant. Després de pujar a l’Estela hi havia el primer control on vaig poder reposar una mica d’aigua. A continuació, va venir un tram força llarg que ens va dur a l’ermita de la Sirera per després baixar a Albanyà. Sense parar, vam iniciar l’ascensió al coll de Pincaró on hi havia el segon control de la ruta. Per sorpresa de tots els bikers que hi van anar arribant, s’havia quedat sense aigua i sense fruita. Vam agrair la generositat i bona previsió de l’organització.
Sense aigua, calia afrontar el tram llarg i en continu ascens fins a l’Hostal de la Muga. Aquesta part de la ruta va ser una autèntica tortura pel fet de fer-la sol i sense aigua. Un cop a l’Hostal de la Muga, calia pujar fins al coll de Sobiràs on hi havia el tercer control de la ruta i on es donava el dinar. Exhaust i defallit vaig endrapar sense gana un plat mal amanit de pasta i unes peces de síndria. Per més inri, el control també anava just d’aigua. Un altre error greu de l’organització.
Cansat com estava i coneixedor del que encara faltava, vaig sospesar la possibilitat d’abandonar.
No obstant, des del punt on em trobava hi havia poques possibles escapatòries.
Vaig decidir descansar una estoneta i reemprendre la marxa. Va animar-me el fet que altres bikers (alguns més tocats que jo) deien que acabarien “per collons”. Doncs jo també, vaig dir. Així, és que després d’un altre tall de síndria vaig iniciar la baixada i el posterior ascens al coll de Principi. La veritat és que ja havia fet aquesta pujada i la recordava molt llarga i dura. No obstant, a mesura que anava pujant no m’ho va semblar tant, i vaig arribar a dalt força bé. Un cop a dalt va començar el llarg descens que va portar-me fins al proper punt de control a sota Can Nou. Aquest sí que tenia aigua. No perquè estigués ben proveït sinó perquè tenia la font al costat que rajava abundantment. Des del control calia prendre la pista emporlanada que va dur-me a Lliurona i després fins a trobar la carretera que puja a la Mare de Déu del Mont. D’allà van seguir la carretera i una pista fins a Lladó. Superat Lladó, ja s’albirava lluny el poble de Navata on acabava la ruta. No obstant, els organitzadors ens tenien preparada una darrera sorpresa: un recorregut extra d’uns 6 quilòmetres fent bucles al voltant de Navata. És a dir, una putadeta indigna i estúpida quan un ja porta tants quilòmetres a les cames.
Finalment, a les 17:30 hores i després de 114 km i 8 hores efectives a sobre la bicicleta vaig devorar la botifarra que hi havia a l’arribada. Segons em van comentar, el primer participant a arribar ho va fer a les 13 hores.
L’experiència personal va ser gratificant, malgrat els quilòmetres de més. Només exigir una millor organització. No és acceptable que en una ruta de 100 km a l’inici de l’estiu, al segon control ja es quedin sense líquid per una mala previsió. Tampoc és acceptable que l’organització no tingui capacitat de reacció i pugui resoldre ràpidament aquesta situació. No ho és tampoc quan s’ha pagat 28 € d’inscripció. En definitiva, bona ruta i deficient organització.
PEDALS DEL CÍSTER
CRÒNICA DE LA PEDALS DEL CÍSTER. 13,14 I 15 DE MAIG DE 2011
La Pedals del Císter és una ruta circular amb sortida i arribada a Altafulla. Discorre per les comarques del Tarragonès, l'Alt Camp, la Conca de Barberà i l'Urgell. És una de les rutes que conformen la Pedals del Món. El nostre track al final va marcar 221 km i 4900 metres de desnivell positiu. Els 4 membres del CEE (Xavi C., Siso, Miquel Àngel i Xavi T.), vam fer-la en 3 etapes.
Primera etapa. Altafulla-Rocafort de Queralt. 60 km. 4:50 hores efectives.
El matí del divendres 13 de maig vam sortir de Figueres en direcció a la urbanització Les Brises d'Altafulla, on hi ha la seu de la Pedals del Císter. Durant el trajecte amb furgoneta i a causa d'un mal gest va fer-me acte de presència un molest dolor lumbar que va fer perillar la meva participació a la ruta. Gràcies a un voltaren cedit generosament per en Siso, el dolor va anar desapareixent mentre fèiem via fins a Altafulla.
Un cop arribats a la seu de Pedals del Císter, vam ser rebuts per en Pele que ens va donar la informació necessària per a fer la ruta. També va donar-nos un lot de material (road book, bidó i mitjons). Mentre en Pele feia les explicacions en Miquel Angel va recomanar-me un sèrie d'estiraments que van estovar els meus lumbars i vaig poder prendre la sortida. Això sí, amb la incertesa de saber si l'esquena aguantaria.
Per fer la ruta comptàvem amb el track comandat per en Miquel Angel així com el road book sota la supervisió dels dos experts, Xavi C. i Siso. La primera part de la ruta va discorre, encara sota la influència de la marinada, per corriols i camins pedregosos que van posar a prova les esquenes i la nostra habilitats sobre la bicicleta. Amb ritme viu vam anar deixant la influència marina per endinsar-nos a l’interior. Al poble de Salomó vam segellar el llibre de ruta en el primer control de pas.
El paisatge va anar canviant i per camins voltats de vinyes vam arribar a al poble de Vilarodona on vam segellar el segon control de pas. D’allà vam seguir la ruta que passant per Aiguamúrcia ens portaria fins a Santes Creus on vam decidir parar a dinar. En el centre social del poble, van servir-nos una amanida i unes mandonguilles amb patates exquisides que ens van permetre recuperar forces per iniciar el tram més dur del dia. Abans d’iniciar el tram de pujada, vam segellar el llibre de ruta a el Pont d’Armentera. A partir d’aquí, la pista va començar a ser en ascens durant uns 13 km fins a coronar a una altitud de 845 metres. Després de coronar vam seguir una bona estona carenant amb unes excel•lents vistes a llevant i a ponent. La pista, ja ens descens, va portar-nos fins a Montbrió de la Marca. Allà vam aturar-nos a omplir els bidons d’aigua en una font del poble i, per sorpresa nostra, va venir a trobar-nos en Pele. Com que havia portat les nostres maletes al final de l’etapa, havia aprofitat per esbrinar com ens estava anant l’etapa i sobretot com aguantaven els meus lumbars. Un cop vam acomiadar-lo, vam iniciar el darrer tram del dia fins arribar a Rocafort de Queralt, punt final del primer dia. Al restaurant Mircla vam segellar el darrer control de pas del dia i va aprofitar per assaborir les cerveses Rositas. Es tracta d’unes cerveses tradicionals elaborades a la província de Tarragona que ens van sorprendre gratament. L’allotjament el teníem en uns apartaments just al davant del restaurant Mircla. Es tracta d’uns apartaments nous i ben equipats on vam estar-hi molt bé. Un cop dutxats i fets els estiraments obligats, vam anar a sopar al restaurant. Vam posar-nos les botes amb els macarrons i els dos entrecots gegants que vam compartir entre els quatre. Lleugerament cansats però satisfets de l’etapa del primer dia, vam anar a dormir.
Segona etapa. Rocafort de Queralt- Farena. 76 km. 6:22 hores efectives
El dia va despertar-se esplèndid, net i assolellat, i prometia una diada d’autèntic BTT. El primer tram de la ruta era una petita però exigent ascensió fins al poble de Forés, enmig d’aerogeneradors eòlics que ens van acompanyar durant tot el dia. Ens va sorprendre l’acumulació de parcs eòlics i vam poder veure l’elevada alçada que tenen. Vam poder fer-nos una idea de l’impacte que tindrien a l’Empordà si no es posen amb la sensibilitat territorial i paisatgística necessària. Arribats a Forés vam gaudir d’una vista excel•lent sobre la plana i vam fer-nos una idea del recorregut (llarg) de l’etapa que acabàvem de començar. De Forés vam saltar a Belltall, no sense abans fer un tram en forma de bucle que vam considerar innecessari. És recomanable estar a l’aguait del mapa o track i evitar fer aquest tram d’uns 4 km. Sota la mirada dels molins de vent vam fer via fins a Rocallaura i després cap a Vallbona de les Monges. Aquí vam fer una parada obligada per contemplar el magnífic monestir i vam aprofitar per esmorzar una miqueta. Fetes les fotos de rigor, vam seguir la ruta que ens duria per un tram d’ascens fins als Omells de Na Gaia. Poc abans d’arribar-hi, sorpresa. Vam adonar-nos que el track que ens havia facilitat l’organització s’acabava allà i que els altres dos arxius eren igual que el primer que havíem seguit. Per tant, adéu al track. La ruta seguia ara només amb el road book i l’ajuda del GPS per a marcar-nos la situació. Tot seguint el road book vam passar pels pobles de Senan, Vimbodi per arribar finalment a Poblet. A l’Hostal Fonoll vam segellar el llibre de ruta i vam aprofita per dinar. Havent dinat, i davant la claca de sol que ens queia a sobre, vam decidir fer una visita al monestir i aixoplugar-nos a l’ombra d’uns arbres del patí del monestir. Érem conscients que ens esperava la llarga ascensió del dia amb un nom que ho diu tot: pujada de La Pena. La veritat és que no n’hi havia per tant. La pujada era per una pista ample amb una ascensió constant per bé que no massa dura. Amb 17 km vam passar dels 500 metres d’alçada de Poblet als 1.111 metres del punt més alt de la ruta. Als darrers quilòmetres d’ascensió el paisatge va anar canviant i va aparèixer la vegetació pròpia de la mitja muntanya. Poc després, vam iniciar el descens per “la gran trialera” (en paraules de l’organitzacio). Aquesta no és res més que un tram de PR absolutament inciclable que baixa durant uns tres quilòmetres fins al poble de Farena. Aquest tram s’ha de fer gairebé en la seva totalitat a peu. Finalment, vam arribar a Farena. Es tracta d’un poble força aïllat on hi viuen permanentment només 8 persones i on hi ha un restaurant i un refugi. Nosaltres teníem l’allotjament al refugi on en Pele en havia deixat les maletes. Vam tenir el temps de dutxar-nos, fer els estiraments i baixar ben aviat a sopar. Després del sopar vam anar a fer un toc al restaurant del poble on ens havien recomanat els licors artesanals d’herbes diverses. En Siso, que diu que mai no beu, no va fer cap lleig a uns quants “xupitos”.
Tercera etapa. Farena- Altafulla. 85 km. 6:38 hores efectives.
La darrera etapa es presentava com la més llarga. Per bé que el perfil anunciava que els 40 darrers quilòmetres eren de baixada i planer, calia fer un parell d’ascensions, la darrera de les quals força llarga. Vam sortir aviat amb un sol dèbil i una mica de vent fresc. No obstant, de seguida va començar l’ascens d’uns 7 km que ens va portar fins a Mont-ral. Un tros d’aquest ascens es va fer per un GR amb alguns trams no ciclables que va alentir la nostra marxa. Des de Mont-ral vam iniciar un tram de pistes a força alçada amb unes àmplies panoràmiques, per bé que combinaven trams de baixada i algun tram de pujada. Finalment, un llarg descens va portar-nos fins al poble de La Riba. D’aquí i per carretera vam arribar a Vilaverd on vam segellar el full de ruta i vam aprofitar per esmorzar. Van fer bé de reposar les forces ja que ens esperava una curta però intensa ascensió fins al poble de Lilla. Abans d’entrar el poble unes obres havien fet canviar l’itinerari marcat pel road book per la qual cosa vam improvisar l’arribada fins a la plaça del poble, on sorpresa, ens esperava en Pele. La veritat és que s’agraeix tanta atenció per part de l’organització però potser era un pèl exagerada, tractant-se com som, de bikers superexperimentats!!. Deu ser que hi ha molt de biker de postal voltant arreu!! Bé, acomiadat en Pele (bé només fins a la tarda), vam iniciar el darrer ascens del dia que ens portaria després d’un trepidant descens fins a Figuerola del Camp. A partir d’aquest moment, l’etapa va discorre per un terreny planer ajudats, en alguns trams, per un vent d’esquena que ens empenyia en força cap al final de la ruta. A Santa Maria del Camp vam segellar el llibre de ruta al restaurant l’Esplanada i sense aturar-nos vam seguir fins a Alió i Nulles. A Nulles vam aturar-nos a dinar per agafar forces pel tram final. Aquest va discorre per pistes i corriols fins a Renau, el pantà de Gaià, el Catllar i la Riera de Gaià on vam segellar el llibre de ruta. Cap a les cinc de la tarda vam arribar de nou a la seu de Pedals del Císter on vam completar la ruta. En total 221 km i 4900 m de desnivell positiu. Cap avaria mecànica ni incidència remarcable. De fet, res d’estranyar en gent tan preparada com nosaltres.
La Pedals del Císter és una ruta molt maca i amb diversitat de terrenys i paisatges. Permet descobrir aquesta part del país. Sorprèn la persistència de nombrosos petits pobles de base agrícola força serveis i equipaments. Fer-la amb tres dies és força exigent però no tant com la Pedals d’Occitània que té més desnivell acumulat. L’allotjament i la restauració que vam trobar va ser molt correcte i l’organització (a banda de millorar el road book i els tracks) és força eficient. En definitiva, una ruta molt recomanable.
Salut i BTT.
Podeu veure algunes fotos en aquest enllaç:
Més fotos:
https://picasaweb.google.com/109486188731706916571/PedalsDelCister2011?authkey=Gv1sRgCMyfxNL1hJKiCA
I el vídeo d'en Miquel Angel:
http://www.youtube.com/watch?v=oxmEtj78Sq8
La Pedals del Císter és una ruta circular amb sortida i arribada a Altafulla. Discorre per les comarques del Tarragonès, l'Alt Camp, la Conca de Barberà i l'Urgell. És una de les rutes que conformen la Pedals del Món. El nostre track al final va marcar 221 km i 4900 metres de desnivell positiu. Els 4 membres del CEE (Xavi C., Siso, Miquel Àngel i Xavi T.), vam fer-la en 3 etapes.
Primera etapa. Altafulla-Rocafort de Queralt. 60 km. 4:50 hores efectives.
El matí del divendres 13 de maig vam sortir de Figueres en direcció a la urbanització Les Brises d'Altafulla, on hi ha la seu de la Pedals del Císter. Durant el trajecte amb furgoneta i a causa d'un mal gest va fer-me acte de presència un molest dolor lumbar que va fer perillar la meva participació a la ruta. Gràcies a un voltaren cedit generosament per en Siso, el dolor va anar desapareixent mentre fèiem via fins a Altafulla.
Un cop arribats a la seu de Pedals del Císter, vam ser rebuts per en Pele que ens va donar la informació necessària per a fer la ruta. També va donar-nos un lot de material (road book, bidó i mitjons). Mentre en Pele feia les explicacions en Miquel Angel va recomanar-me un sèrie d'estiraments que van estovar els meus lumbars i vaig poder prendre la sortida. Això sí, amb la incertesa de saber si l'esquena aguantaria.
Per fer la ruta comptàvem amb el track comandat per en Miquel Angel així com el road book sota la supervisió dels dos experts, Xavi C. i Siso. La primera part de la ruta va discorre, encara sota la influència de la marinada, per corriols i camins pedregosos que van posar a prova les esquenes i la nostra habilitats sobre la bicicleta. Amb ritme viu vam anar deixant la influència marina per endinsar-nos a l’interior. Al poble de Salomó vam segellar el llibre de ruta en el primer control de pas.
El paisatge va anar canviant i per camins voltats de vinyes vam arribar a al poble de Vilarodona on vam segellar el segon control de pas. D’allà vam seguir la ruta que passant per Aiguamúrcia ens portaria fins a Santes Creus on vam decidir parar a dinar. En el centre social del poble, van servir-nos una amanida i unes mandonguilles amb patates exquisides que ens van permetre recuperar forces per iniciar el tram més dur del dia. Abans d’iniciar el tram de pujada, vam segellar el llibre de ruta a el Pont d’Armentera. A partir d’aquí, la pista va començar a ser en ascens durant uns 13 km fins a coronar a una altitud de 845 metres. Després de coronar vam seguir una bona estona carenant amb unes excel•lents vistes a llevant i a ponent. La pista, ja ens descens, va portar-nos fins a Montbrió de la Marca. Allà vam aturar-nos a omplir els bidons d’aigua en una font del poble i, per sorpresa nostra, va venir a trobar-nos en Pele. Com que havia portat les nostres maletes al final de l’etapa, havia aprofitat per esbrinar com ens estava anant l’etapa i sobretot com aguantaven els meus lumbars. Un cop vam acomiadar-lo, vam iniciar el darrer tram del dia fins arribar a Rocafort de Queralt, punt final del primer dia. Al restaurant Mircla vam segellar el darrer control de pas del dia i va aprofitar per assaborir les cerveses Rositas. Es tracta d’unes cerveses tradicionals elaborades a la província de Tarragona que ens van sorprendre gratament. L’allotjament el teníem en uns apartaments just al davant del restaurant Mircla. Es tracta d’uns apartaments nous i ben equipats on vam estar-hi molt bé. Un cop dutxats i fets els estiraments obligats, vam anar a sopar al restaurant. Vam posar-nos les botes amb els macarrons i els dos entrecots gegants que vam compartir entre els quatre. Lleugerament cansats però satisfets de l’etapa del primer dia, vam anar a dormir.
Segona etapa. Rocafort de Queralt- Farena. 76 km. 6:22 hores efectives
El dia va despertar-se esplèndid, net i assolellat, i prometia una diada d’autèntic BTT. El primer tram de la ruta era una petita però exigent ascensió fins al poble de Forés, enmig d’aerogeneradors eòlics que ens van acompanyar durant tot el dia. Ens va sorprendre l’acumulació de parcs eòlics i vam poder veure l’elevada alçada que tenen. Vam poder fer-nos una idea de l’impacte que tindrien a l’Empordà si no es posen amb la sensibilitat territorial i paisatgística necessària. Arribats a Forés vam gaudir d’una vista excel•lent sobre la plana i vam fer-nos una idea del recorregut (llarg) de l’etapa que acabàvem de començar. De Forés vam saltar a Belltall, no sense abans fer un tram en forma de bucle que vam considerar innecessari. És recomanable estar a l’aguait del mapa o track i evitar fer aquest tram d’uns 4 km. Sota la mirada dels molins de vent vam fer via fins a Rocallaura i després cap a Vallbona de les Monges. Aquí vam fer una parada obligada per contemplar el magnífic monestir i vam aprofitar per esmorzar una miqueta. Fetes les fotos de rigor, vam seguir la ruta que ens duria per un tram d’ascens fins als Omells de Na Gaia. Poc abans d’arribar-hi, sorpresa. Vam adonar-nos que el track que ens havia facilitat l’organització s’acabava allà i que els altres dos arxius eren igual que el primer que havíem seguit. Per tant, adéu al track. La ruta seguia ara només amb el road book i l’ajuda del GPS per a marcar-nos la situació. Tot seguint el road book vam passar pels pobles de Senan, Vimbodi per arribar finalment a Poblet. A l’Hostal Fonoll vam segellar el llibre de ruta i vam aprofita per dinar. Havent dinat, i davant la claca de sol que ens queia a sobre, vam decidir fer una visita al monestir i aixoplugar-nos a l’ombra d’uns arbres del patí del monestir. Érem conscients que ens esperava la llarga ascensió del dia amb un nom que ho diu tot: pujada de La Pena. La veritat és que no n’hi havia per tant. La pujada era per una pista ample amb una ascensió constant per bé que no massa dura. Amb 17 km vam passar dels 500 metres d’alçada de Poblet als 1.111 metres del punt més alt de la ruta. Als darrers quilòmetres d’ascensió el paisatge va anar canviant i va aparèixer la vegetació pròpia de la mitja muntanya. Poc després, vam iniciar el descens per “la gran trialera” (en paraules de l’organitzacio). Aquesta no és res més que un tram de PR absolutament inciclable que baixa durant uns tres quilòmetres fins al poble de Farena. Aquest tram s’ha de fer gairebé en la seva totalitat a peu. Finalment, vam arribar a Farena. Es tracta d’un poble força aïllat on hi viuen permanentment només 8 persones i on hi ha un restaurant i un refugi. Nosaltres teníem l’allotjament al refugi on en Pele en havia deixat les maletes. Vam tenir el temps de dutxar-nos, fer els estiraments i baixar ben aviat a sopar. Després del sopar vam anar a fer un toc al restaurant del poble on ens havien recomanat els licors artesanals d’herbes diverses. En Siso, que diu que mai no beu, no va fer cap lleig a uns quants “xupitos”.
Tercera etapa. Farena- Altafulla. 85 km. 6:38 hores efectives.
La darrera etapa es presentava com la més llarga. Per bé que el perfil anunciava que els 40 darrers quilòmetres eren de baixada i planer, calia fer un parell d’ascensions, la darrera de les quals força llarga. Vam sortir aviat amb un sol dèbil i una mica de vent fresc. No obstant, de seguida va començar l’ascens d’uns 7 km que ens va portar fins a Mont-ral. Un tros d’aquest ascens es va fer per un GR amb alguns trams no ciclables que va alentir la nostra marxa. Des de Mont-ral vam iniciar un tram de pistes a força alçada amb unes àmplies panoràmiques, per bé que combinaven trams de baixada i algun tram de pujada. Finalment, un llarg descens va portar-nos fins al poble de La Riba. D’aquí i per carretera vam arribar a Vilaverd on vam segellar el full de ruta i vam aprofitar per esmorzar. Van fer bé de reposar les forces ja que ens esperava una curta però intensa ascensió fins al poble de Lilla. Abans d’entrar el poble unes obres havien fet canviar l’itinerari marcat pel road book per la qual cosa vam improvisar l’arribada fins a la plaça del poble, on sorpresa, ens esperava en Pele. La veritat és que s’agraeix tanta atenció per part de l’organització però potser era un pèl exagerada, tractant-se com som, de bikers superexperimentats!!. Deu ser que hi ha molt de biker de postal voltant arreu!! Bé, acomiadat en Pele (bé només fins a la tarda), vam iniciar el darrer ascens del dia que ens portaria després d’un trepidant descens fins a Figuerola del Camp. A partir d’aquest moment, l’etapa va discorre per un terreny planer ajudats, en alguns trams, per un vent d’esquena que ens empenyia en força cap al final de la ruta. A Santa Maria del Camp vam segellar el llibre de ruta al restaurant l’Esplanada i sense aturar-nos vam seguir fins a Alió i Nulles. A Nulles vam aturar-nos a dinar per agafar forces pel tram final. Aquest va discorre per pistes i corriols fins a Renau, el pantà de Gaià, el Catllar i la Riera de Gaià on vam segellar el llibre de ruta. Cap a les cinc de la tarda vam arribar de nou a la seu de Pedals del Císter on vam completar la ruta. En total 221 km i 4900 m de desnivell positiu. Cap avaria mecànica ni incidència remarcable. De fet, res d’estranyar en gent tan preparada com nosaltres.
La Pedals del Císter és una ruta molt maca i amb diversitat de terrenys i paisatges. Permet descobrir aquesta part del país. Sorprèn la persistència de nombrosos petits pobles de base agrícola força serveis i equipaments. Fer-la amb tres dies és força exigent però no tant com la Pedals d’Occitània que té més desnivell acumulat. L’allotjament i la restauració que vam trobar va ser molt correcte i l’organització (a banda de millorar el road book i els tracks) és força eficient. En definitiva, una ruta molt recomanable.
Salut i BTT.
Podeu veure algunes fotos en aquest enllaç:
 |
| Ruta del Císter. 2011. |
Més fotos:
https://picasaweb.google.com/109486188731706916571/PedalsDelCister2011?authkey=Gv1sRgCMyfxNL1hJKiCA
I el vídeo d'en Miquel Angel:
http://www.youtube.com/watch?v=oxmEtj78Sq8
Subscriure's a:
Missatges (Atom)