Un any més i una
nova edició de la Ruta dels Refugis. I ja en van onze. La veritat és que després
de tants anys, els organitzadors tenim dificultats per a introduir novetats i
buscar itineraris diferents que puguin fer aquesta ruta més atractiva. Això sí,
de ganes de seguir convocant els millors bikers de la comarca no en falten. Ja
és una tradició que en Siso i jo ens reunim uns dies abans de l’Acústica per
fer una cervesa artesana al Venècia i preparar una nova edició de la Ruta dels
Refugis.
El 7 de
setembre a dos quarts de vuit del matí
vam reunir-nos 6 valents (Siso, Quim, Miquel Angel, Sergio, Jaume i Xavi) a la
plaça Josep Terradellas per a emprendre la sortida. Fetes les salutacions i la
foto de rigor, vam posar rumb a Delfià on ens esperava un nou fixatge, en
Jordi. Com sempre que s’incorpora algú nou a la Ruta dels Refugis, aquest ve
enganyat. En aquesta ocasió per part d’en Siso que amb els tradicionals “ja
veuràs que bé que t’ho passaràs” i “res, home, es fa bé, hi ha alguna rampota
però tu ja estàs fort” va entabanar un altre innocent. Fetes les presentacions
en Siso va adonar-se que una de les rodes de la seva bici perd vent. Primera
parada! A qui se li acut fer la Ruta dels Refugis amb uns pneumàtics de saldo?
Siso, home, que n’has viscut moltes!!! Com mig cabrejat pel petit incident en
Siso es va posar al davant del grup i amb un ritme infernal va posar rumb cap a
Sant Quirze de Colera tot passant per una pista nova que de Delfià ens menaria
primer a Sant Quirc i Santa Julita i, després, fins al monestir. Sense parar a
oxigenar-nos i capitanejats per un Siso rejovenit vam iniciar el dur ascens al
Coll de Plaja. A dalt, res de parar, i ràpid descens fins al Mas Pils i, com
no, trepidant ascens fins al refugi del Coll de Banyuls. Com que era el primer
refugi de la ruta aquí sí que vam fer una parada. No obstant, com que el cel
estava tapat i amenaçava pluja vam decidir seguir la ruta tot baixant per
carretera en direcció a Espolla i prenent la pista que mena fins a els Vilars,
on sense parar, vam seguir fins a la font de la Verna i el Castellar. Ritme
trepidant i amb poques parades com mai havíem tingut en les edicions anteriors.
Tot baixant cap al magatzem cremat
alguns van tenir la sort de poder contemplar un exemplar d’escurçó al mig de la
pista. D’altres el van esquivar sense ni adonar-se’n. A instàncies d’en Jordi i per unanimitat es va
decidir pujar cap al refugi de Requesens per Mirapols. La pista trencada i
exigent no s’havia fet en altres edicions i representa una de les novetats
d’enguany. Just al mas de Mirapols (en runes) en Siso va rebentar la roda del
davant. Maleïts pneumàtics de saldo!! La veritat és que va anar bé per
descansar una estona i asserenar el ritme frenètic que portàvem. A continuació
vam arribar al segon refugi de la ruta, el de Requesens. Visita ràpida i inici
del descens per pista fins a Cantallops. A la font de l’entrada del poble,
coincidim amb una parella de bikers que fa un tram de la Transpirinaica. Vam intercanviar
impressions i ens vam dirigir tots plegats al bar de la plaça del poble a fer
una cervesa i endrapar l’entrepà que portàvem. La parella de bikers resultà ser
de Cantàbria i ens va reptar a participar a el Soplao, una ruta d’un dia de 165
km i 6000 m. de desnivell. Vam convenir tots plegats que quina passada, però
que aquestes barbaritats les deixàvem per en Quim, l’extraterrestre. Que tenim
una edat i anem en bicicleta per disfrutar i no per posar el cos al límit.
Tot seguit vam
emprendre un tram nou de la ruta dels Refugis tot passant per pistes properes
als estanys de Canadal. Vam poder comprovar que s’han obert algunes pistes
noves, així com els efectes de l’incendi de l’estiu del 2012. Per una pista
nova, encara pendent de compactar, vam arribar a la N-II just a l’alçada d’una
coneguda casa de barrets. Vam constatar una vegada més, consternats, que els
voltants de la Jonquera concentren els aspectes negatius dels espais fronterers
(espais logístics deshumanitzats, prostitució, trobades sospitoses, sensació
d’absència d’autoritat).
En creuar la N-II
i emprendre una pista asfaltada, vam passar al costat d’una d’aquestes dones
esclaves del segle XXI. Tot i saludar-la va ignorar-nos totalment. Segons va
explicar en Jaume, gran entès en el tema, les prostitutes no fan cas als
ciclistes perquè van massa suats. La pista (també nova en la ruta dels Refugis)
va dur-nos fins al disseminat de l’Estrada ja prop d’Agullana. A continuació
vam prendre una pista que ens menaria a Santa Eugènia d’Agullana. Just mig
quilòmetre abans d’arribar-hi va sorprendre’ns un xàfec brutal que va
deixar-nos xops en qüestió de minuts. Vam aconseguir refugiar-nos a les voltes
de la casa de colònies mentre esperàvem que afluixés la pluja. Quan va fer-ho,
vam emprendre l’últim tram del dia que per carretera ens portaria fins a la
Vajol on vam arribar-hi a les 15:30 de la tarda. Sens dubte va ser l’etapa més
ràpida que mai ha tingut la ruta dels Refugis. En total van ser 81 km, 1640 m.
de desnivell positiu i 5:20 hores efectives sobre la bicicleta.
Al refugi de
l’Ajuntament de la Vajol, nou i ben equipat, vam fer-nos una dutxa i vam posar
a assecar tot el material xop que dúiem. Tot seguit vam anar a prendre una
cervesa reparadora a Ca la Conxita, que esdevindria el nostre quarter central,
ja que va ploure tota la tarda. Un moment que la pluja va parar vam
aprofitar-lo per estirar les cames tot visitant el poble i, especialment, la
seva església. A quarts de vuit, amb els estómacs gemegant i en Siso mig
defallit vam decidir anar a sopar. Ai, la Conxita, quin tros de dona!
Servicial, riallera i amb aquell to de veu tan característic....
-Demaneu el que vulgueu que tinc tot el que hi
ha a la carta! No us venen de gust unes
napolitanes?
Mentre demanàvem
els plats va aparèixer un excursionista jove que feia el GR-11 des
d’Hondarribia fins al Cap de Creus. Com que no hi havia ningú més al restaurant
vam convidar-lo a sopar amb nosaltres. Va resultar ser un alemany que parlava
un castellà més que acceptable i que havia iniciat la ruta el 8 d’agost. Va
explicar-nos que a Alemanya hi havia molta afició a recorre els Pirineus de
punta a punta i, lògicament, va preguntar-nos pel procés d’independència de
Catalunya. Amb els tubos de ratafia de la Conxita vam decidir anar a dormir a
2/4 d’onze de la nit.
L’endemà vam despertar-nos
amb un dia radiant. Les nuvolades del dia anterior havien desaparegut un sol
espaterrant ens donava el bon dia. La Conxita va preparar-nos l’esmorzar i
altra cop:- No us venen de gust unes napolitanes? Amb tanta insistència en
Sergio va caure i va demanar un croasant. Ja a sobre la bicicleta vam iniciar l’ascens
més dur del dia que ens menaria fins al santuari de les Salines. Des de la Vajol
són 6 km de pujada amb trams realment durs abans d’arribar al coll de Lli i
especialment una paret després de deixar el tram emporlanat del castell de
Cabrera. Com sempre en Quim, l’extraterrestre, va demostrar tenir un físic d’androide
i mentre tots esbufegàvem ell pujava sense ni una gota de suor. A dalt al
santuari en Siso va explicar-nos les obres que s’estan fent al refugi per tal d’adequar-lo
i fer-lo més confortable. Tot seguint,
vam iniciar el llarg i pesat descens per pista fins a Maçanet de Cabrenys. D’allà
vam posar rumb a Oliveda i la font de Fontfreda. Per sorpresa nostra, la font
no rajava. Tot i així vam aprofitar per esmorzar. A continuació calia afrontar
el tram de GR-11 que obliga a arrossegar la bici per un corriol pedregós durant
ben bé mitja hora. És una de les parts que endureix la ruta dels Refugis i que fa
que només sigui apte pels més forts. Just en aquest tram en Sergio va patir una
caiguda i una forta rascada al colze. El tram de corriol finalitza al mas de la
Trilla on s’inicia un descens trepidant fins al mas de la Figa i d’allà, un cop
creuada la Muga, l’ascens fins al coll de Pincaró. D’aquí vam seguir l’ascens
fins a trobar la pista que passa per Sant Joan de Bossols i després fins a la
pista asfaltada que ens duria finalment a can Nou. Aquí teníem encarregat un
arròs de muntanya que vam regar amb panatxés i vi. Quedava el passeig caminant
fins al refugi del Bassegoda, últim refugi de la ruta. Allà vam trobar-hi en
Pitruc i un grup que dinaven animadament a la zona vip del refugi. Fetes les
fotos de rigor vam iniciar el descens fins a Albanyà i després per carretera
fins a Figueres. La segona etapa van ser 80 km, 1900 m. de desnivell positiu i
5:50 hores efectives.
Aquesta ha estat
l’edició de la ruta dels Refugis que s’ha fet més ràpidament, especialment el
primer dia on es va dur un ritme fort i constant durant tot el dia. El fet de
fer un dinar lleuger, sense entaular-se, ha estat un encert ja que dóna
continuïtat a l’etapa. En resum, un nou èxit de la ruta dels Refugis, la ruta d’en
Siso.
Aquí podeu veure la pel·li de la sortida http://youtu.be/JX0Sy5uHJZQ
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada